29 de febr. 2012

Ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur

L’últim vers de la segona de les Elegies de Bierville, de Carles Riba, fa temps que em balla pel cap i últimament encara més. Potser no cal buscar motius d’actualitat per recordar els clàssics, tot i que n'hi hagi, de motius. La visita del poeta l’estiu del 1927 a les ruïnes que es veuen en aquesta foto del temple de Posidó al cap Súnion, prop d’Atenes, també li va revenir poderosament a la memòria quan es
trobava a l’exili francès el 1939. En aquelles circumstàmcies va escriure la cèlebre i bellíssima elegia:

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada