4 de març 2013

Tot el Louvre per una finestra

Sempre m’ha semblat discutible l’assentat costum d’anar de museus quan es visita una ciutat, com si formés part de l’inevitable circuit establert. Jo no ho faig. Un cop vist el museu de cada lloc, generalment només hi torno si tinc un motiu precís i renovat, no per costum. Excepte al Louvre, l’únic al qual retorno sempre, invariablement, amb motiu precís o sense. El museu més important del món per les seves col.leccions representa un espectacle en ell mateix i una de les millors passejades parisenques, al marge de les peces eminents que conté i les exposicions que organitza. Les peces ja les conec, però el recorregut del Louvre es renova sempre amb
un envejable dinamisme i èxit de públic (l’any passat va batre el seu propi rècord de 10 milions de visitants anuals). De bon matí acudeixo a fer la cua d’entrada abans que no obri les portes, quan en ple hivern parisenc comença a clarejar sota una temperatura impertinent. La piràmide d’acer i vidre inaugurada el 1989 al pati central d’aquest antic palau reial amb funció de nou vestíbul d’accés ja s’ha convertit en insuficient per canalitzar amb fluïdesa el volum de visitants. Quan finalment acabo per entrar, experimento una satisfacció guanyada amb una mica d'esforç i per tant doblement gratificadora. Faig un cop d'ull molt de passada a la Victòria de Samotràcia, a la Venus de Milo o a la Gioconda. Em fixo més en les dues coses que em fan tornar al Louvre: el ballet de visitants fascinats i, sobretot, la vista a l’exterior que ofereixen els finestrals. Aquestes altes finestres abocades a l’aire lliure dels jardins de les Tulleries són l’obra d’art que em commou més, la que m’arrossega a tornar-hi. Els 200 milions d’euros de pressupost anual del Louvre (100 de l’Estat francès i 100 d’ingressos propis i mecenatge) inclouen el manteniment dels jardins de les Tulleries. És clar, són la seva peça mestra.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada