7 d’ag. 2013

Elegia sentimental del color de Roma

La gamma de tons ocres de l’intonaco o estuc de guix pigmentat que revesteix les façanes del centre barroc de Roma s’acosta molt al to de la pell humana emmorenida i viva. Més que una simple tècnica de revestiment, l’intonaco és un art secular de subratllar la bellesa i accentuar-ne l’efecte d’atracció, un maquillatge que palesa la relació treballada amb el bon gust. Amb l’intonaco Roma demostra la saviesa d’exercir l’encant, començant per la primera impressió més aparent, que s’ha de saber apreciar de prop i si s’escau des de dintre, a cremadent, amb el coratge del gosar poder i el pèl de presumpció que comporta. Qualsevol confluència humana amb la bellesa acostuma a resultar esforçada, a canvi d’uns instants volàtils. A la realitat no se li pot
demanar més. De vegades es deixa posseir, si se la ronda amb habilitat i constància. En el fons ella també es deleix i tota sola s’avorriria sobiranament. El seu posat altiu encobreix el desig de ser contradita, sempre que l’interlocutor sostingui alguna oposició capaç d’enllaminir-la. A la realitat se li ha de fer el cas just, perquè representa la meitat de cada fet. L’altra meitat és la visió del fet per part de cadascú, sense la qual la realitat seria d’una vulgaritat escruixidora. Així, doncs, l’estucat romà dista molt de ser una simple tècnica de revestiment.
El color exterior de la Roma barroca protagonitzat per l’intonaco ha constituït un leitmotiv dels esforços descriptius dels escriptors, sobretot els més enamorats de la ciutat, com jo mateix. Davant el desenvolupament del leitmotiv per escrit, molts s’han declarat impotents. Escriure no pot descriure totes les sensacions. Un bol.lígraf no serà mai un sisè sentit, no arribarà mai a l’eloqüència de l’ull, del cor, del llavi, del tou del dit, del cervell, del sexe despert, de la intuïció, del delit. No hi arribarà mai i cal començar per aquí. 
Escriure és un succedani coix d’allò vist, sentit, palpat. Precisament per això el color de l’estucat de les façanes barroques de Roma és el símbol de la bellesa de la ciutat, perquè conserva amb més orgull i eficàcia que cap altre element la riquesa de l'inexpressable i alhora comprovat, la supremacia del viscut sobre l'escrit. Algunes belleses es resisteixen a deixar-se escriure, perquè el tracte que creuen merèixer per part de qui vulgui festejar-les cal que sigui més emprenedor que no pas una simple tècnica de revestiment, ja sigui l’estucat o la literatura. Contra l’esquematisme dels qui pretenen que una imatge val més que mil paraules, aquells que hem fet de l’escriure un ofici sabem que una paraula pot suggerir mil imatges, amb sort. Pot suggerir-les, però difícilment pot descriure-les. 
Què vol dir suggerir? És una paraula massa literària, dubtosa, aleatòria. Els professionals ens hem equipat de paraules comodí per als moments de dificultat, amb la qual cosa donem una imatge de bufanúvols, d’allò que el llenguatge general anomena romàntics per designar una espècie que no toca gaire de peus a terra. Em malfio del concepte literari de suggerir aplicat al color de Roma, em sembla un pendent abocat a la quincalleria. 
La gràcia de l’intonaco a les façanes barroques romanes rau en la gamma de tons i el seu envelliment natural al contacte amb l’aire. L’intonaco sap envellir embellint. És una matèria viva que digereix la humitat i la llum, que incorpora el pas del temps i en fa un mèrit, una progressió cap a la plenitud. Resulta difícil trobar enlloc més que a Roma aquest savi ús de la volubilitat de l’ocre com a atmosfera urbana, aquesta paleta de tons emparentats i distints, del rogenc al pallós, amb les diferents intensitats del torrat, matisats per la claror de cada segment del dia. La prodigiosa gamma de l’ocre a Roma ha abandonat la noció empírica de color i s’ha convertit en un estat d’esperit, una calidesa ambiental, la carn d’aquesta ciutat tan bella i tramposa.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada