10 de set. 2013

Defensa sentimental dels pubs anglesos, ara que n’havia après

L’última edició de la Good Pub Guide diu que al Regne Unit operen 49.500 pubs, que en pleguen 1.400 cada any i que durant el pròxim trienni en desapareixeran 4.000 per manca d’adaptació al mercat. En comptes d’alarmar-se’n, ho celebra. Insinua que aquesta institució s’ha de posar al dia o morir. L’argument em fa una certa basarda, perquè només retalla per baix. El popular bar de la cantonada a les ciutats i pobles anglesos és una tradició que jo creia solidíssima i a la qual sempre he retut ferma devoció, encara que fos amb moltes dificultats inicials. La primera cosa que vaig intentar acomplir en arribar de visita debutant a Londres l’any 1969 va ser prendre una cervesa bitter o ale a un pub, la segona visitar la tomba de Marx al cementiri del barri de Highgate i la tercera, si em vagava a algun moment, treure el nas als grans magatzems Harrods. La més complicada de totes va resultar la primera. Això em va dur a entendre, sorprès i desarborat, la diferència cultural que ens separava. La lliura esterlina encara tenia 20 xelins i 240 penics, no els prosaics 100 penics imposats per la decimalització dos anys més tard. Les coses es mesuraven o es pesaven a la manera imperial en
iardes, peus, pintes, unces i galons, atès que el sistema mètric decimal no s’adoptaria fins el 1995.
L’autobús al cementiri de Highgate funcionava amb una flegma sense misteri, a Harrods hi conduïa gairebé espontàniament el corrent, però entrar a un pub era aleshores una aventura indesxifrable per als forasters. Quan l’establiment era d’alcohol “licensed” no era l’hora, i viceversa. Sense l’ajuda samaritana d’un resident no me n’hauria sortit. Ell va aconseguir amb una fabulosa comoditat que ens servissin la cervesa que fins aleshores m’havia resultat inaccessible malgrat els reiterats intents. Las regulació alcohòlica i els estranyíssims horaris legals dels pubs, el toc de queda imposat per les autoritats des de la primera mundial del 1914, es van mantenir fins el 2005. 
Ara fa temps que no vaig a Highgate, m’agraden més els magatzems Selfridges i els pubs que no han plegat s’han acostumat a les extravagàncies dels forasters o s’han reconvertit en franquícies multinacionals. Malgrat tot, no deixo d’anar al Hog in the Pound a menjar el pastís de carn, com una tradició personal encetada aquella primera vegada (el fish and chips em refracta una mica més). L’últim cop el vaig trobar tancat i vaig fer la foto que acompanya aquest article. Tornaré a necessitar l’ajuda d’un samarità local per moure’m als pubs d’avui.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada