1 d’oct. 2013

Retorn a la biblioteca parisenca de Sainte-Geneviève, pel pur plaer

Conservo, per simple atzar, el carnet d’usuari amb foto d’una de les vegades que em vaig inscriure, l’any 1981, a la venerable biblioteca parisenca de Sainte-Geneviève que s’alça en plena plaça del Panteó, al cim del Barri Llatí. L’afortunat edifici històric de façana renaixentista i apoteosi d’arquitectura d’acer i vidre a l’interior comptava amb modernes instal.lacions, de manera que els llibres eren servits per una mena de petit tapis roulant fins el punt de lectura del sol.licitant, dintre d’un admirable funcionament pràctic i resolutiu. Una biblioteca no és un dipòsit de llibres, sinó una manera determinada de posar-los a l’abast. No és
col.leccionisme, és gestió.
La cartolina està complimentada a mà i la foto grapada em presenta molt jovenet. En canvi no conservo ni la més vaga memòria de què hi vaig anar a fer. Només sé, això sí, que continuo estimant fins avui la Biblioteca Sainte-Geneviève d’una manera particularment intensa, encara que no sàpiga per què. No deixo mai d’anar-hi, cada vegada que viatjo a París, sense un objectiu gaire precís, pel plaer de la retrobada. Algunes fidelitats no necessiten tenir motiu estrictament funcional. Hi vaig a bouquiner, a remenar, a badar entre les pàgines dels llibres com qui busca un testimoniatge del temps, un camí il.luminat, un destí insistent. 
També conservo les fitxes de sol.licitud d’alguns dels llibres que hi vaig consultar aquella vegada. Puc deduir-ne que tenien relació amb la recerca que aleshores duia a terme, a les palpentes, per a un llibre meu, però és una deducció molt genèrica. No crec que n'obtingués res de concret, excepte l’estimació intensa per l’establiment, aquesta sí ben perfilada. M’ha passat amb altres biblioteques de diferents ciutats a les quals he treballat de passada per algun interès del moment que avui em resulta difícil rastrejar als libres que he anat publicant, alguns fa ja molts anys. 
La cartolina vermella amb la meva foto grapada és com un certificat d’haver viscut, d’haver treballat, d’haver explorat. Encara que no sàpiga ben bé per què, això no és el més important. La cartolina em procura una satisfacció biogràfica, un rastre d’activitat potser difusa, però ben real. Potser quan em vaig inscriure amb ímpetu juvenil a la venerable biblioteca parisenca de Sainte-Geneviève vaig tenir els ulls més grans que l’estómac i no vaig obtenir-ne un treball definit, palpable i acabat que ara pugui recordar. Però mantinc la sensació d’haver-hi obert un camí afectiu que després he recorregut amb familiaritat, d’haver-hi viscut un primer amor per la casa que ha tingut la sort de fer-se estable. No sé de què m’ha servit amb exactitud, però aquesta carència no em molesta. Em sento prou satisfet amb poder continuar estimant la biblioteca Saint-Geneviève pel plaer.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada