22 de gen. 2014

Ahir vaig sentir un airet de primavera a la cara

Ahir al matí, al moment de sortir de casa, em va sorprendre sentir als porus de la galta un incipient airet de primavera. Poca cosa, una sensació tènue, però tot i així clara, viva, tensa, indiscutible. Era sense confusió un incipient airet de primavera, una pàlpit tebi de vida, un tomb precís, insospitat, metòdic i complidor. Sí, ja ho sé que falten dos mesos abans de l’equinocci del 20 de març i que aquests últims anys les pitjors fredorades, temporals i nevades han vingut molt tard, a les portes del canvi d’estació, ben entrat el març marçot. Poster el d’ahir al matí era un airet estantís, un rubor fugaç, reticent i a traïdoria, però em vaig adonar que el sentia als porus de la galta. Em vaig aturar un
instant embadalit i perplex, hi ha detalls que mereixen una pausa. Vaig respirar fondo i vaig confirmar que no era una pulsió lírica meva, una predisposició biològica personal, una suggestió anímica, un somieig entusiasta i àvid, un wishful thinking invocat a títol propiciatori. No, era efectivament un buf d’airet fluent de primavera, un trèmolo jubilant de l’atmosfera cenyit al principi de realitat, un clima matinal més endolcit d’arestes i “al dente”, menys farinós, ensopit, atuït, bronquític i sofrent que les setmanes anteriors. El vaig saludar amb un salt del cor, sense refiar-me de l’alegria amb prou feines naixent, però assaborint el seu punt acerat de vitalitat.
Vaig comprovar que els tarongers del meu carrer, a ple hivern, estaven carregats de fruita acolorida i lluminosa. Sé que la mimosa i els ametllers han florit als redossos del país, com una amabilitat de la naturalesa, començant per la solana del Vallespir i el centre de la vella Mallorca de secà. L’última lluna plena de la setmana passada, el 16 de gener, va presentar-se a la cita esmorteïda pel vel de núvols, sense aquella turgència rutil.lant dels millors cels d’hivern, amb un posat de misteri esmunyedís com als “Nocturns” de Chopin o al “Winterreise” de Schubert, la qual cosa no és forçosament mal senyal. Vaig cavil.lar que els sembrats deuen començar a lluir un borrissol púber i que les faveres d’orella dreta despuntaran aviat les flors blanques d’ull de llebre. Potser encara tocarem neu fora de les reserves de les estacions d’esquí i veurem gebre fora del Telenotícies, però pocs dies després del primer reclam del cucut el rossinyol es deixarà sentir de nit al bosc amb una melodia en crescendo. 
Ahir al matí en vaig sentir als porus de la galta una premonició i em va semblar solvent. Poc després de notar el primer airet de primavera al moment de sortir de casa, es va imposar la plenitud d’un sol radiant, el qual va pintar l’atmosfera d’hivern amb una lluïssor de mel fresca i va contrapuntar els grisos, els lúcids grisos de l’hivern, la matèria gris dels colors amb una destresa de traç que convertia la sobrietat en un luxe platejat.
El sol d’hivern és el més amorós de tots, el de més mèrit, el més sàviament lluminós, el que administra més bé la seva força. Segur que de Sant Feliu de Guíxols en amunt bufava tramuntana i de Reus en avall mestral, dues branques bifurcades del mateix vent pirinenc que propicia aquestes lluminositats esbandides de miasmes i pol.lucions. 
Va ser un simple instant al moment de sortir de casa, però la sensació que l’aire començava a fer el tomb em va semblar inequívoca. La primavera no és només una previsió meteorològica ni un decorat. També és una sensació, un impuls, una vot confiat i creïble de renaixement.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada