El confort sense preguntes al meu piset de l’avinguda Palmerston

Quan l’any 1969 vivia al piset de l’avinguda Palmerston de la foto, a Brussel.les, situat a dues passes de l’edifici del Mercat Comú al barri d’Etterbeek, no se m’hauria acudit pensar per quin motiu el carrer portava aquell nom. Aleshores el Mercat Comú només estava format per 6 països (ara són 28) i els lloguers dels últims pisos sense ascensor d’aquestes casetes modernistes arrenglerades eren assequibles. Totes tenien una franja de jardinet al davant que no servia de res i unes escaletes fins arribar al portal que servien per caure quan les recobria la neu o el gebre. L’ús que el clima permetia fer de l’avinguda enjardinada es reduïa al mínim d’entrar i sortir de casa expeditivament. La vida en general resultava plàcida, l’única veritable preocupació era anar alimentant l’estufa sense excusa. L’urbanisme del carrer era folgat, amb un ampli square i el seu corresponent estany a cada extrem, però no crec que m’hi fixés mai gaire ni que en fes cap ús d’esbarjo. El paisatge urbà era un concepte inexistent o almenys abstracte, d’una vaguetat grisa com el cel de cada dia. No recordo que ningú hi fes al.lusió ni que l’utilitzés per a res més que per entrar i sortir de casa, dintre d’un
benestar assentat a desgrat de la meteorologia.

El nom de l’avinguda Palmerston era fàcil de memoritzar i de reconèixer, procurava una sensació de solidesa establerta i funcionalitat quotidiana, erò no crec que em preguntés mai què significava el nom o a qui es referia. Encara avui continuaria trobant d’una importància relativa saber que Henry John Temple, tercer vescomte de Palmerston, va ser secretari del Foreign Office britànic en dues ocasions i primer ministre del Regne Unit del 1859 al 1865, si no hagués après que és el personatge que es va inventar Bèlgica, se le va treure de la butxaca com el conillet blanc del barret de copa dels mags. La naixença i el creixement de Bèlgica són un cas digne d’admirable estupefacció. 

Les quatre potències europees que acabaven de derrotar Napoleó van redibuixar el mapa al Congrés de Viena del 1814 amb un nou regne dels Països Baixos que englobava Bèlgica i Luxemburg. Quan setze anys més tard els belgues es van voler desmarcar dels holandesos, la diplomàcia britànica encapçalada per lord Palmerston va idear la creació d’un nou país per evitar que aquest territori s’annexionés a França i n’augmentés el pes. D'aquesta manera Bèlgica va ser traçada com un Estat-tampó a una divisòria molt particular, a la corda fluixa on basculen la llatinitat i la germanització, a la frontissa de l'àrea d'influència catòlica amb la protestant. 

Lord Palmerston es va treure Bèlgica de la màniga per acomodar els catòlics de llengua neerlandesa dels Països Baixos del sud (l’actual Flandes belga que estava integrada a Holanda) amb els veïns catòlics de llengua francesa del País Való, annexionats a França durant la Revolució napoleònica i l’Imperi, i que s’hi haurien pogut integrar perfectament. Damunt d’aquesta posició en escorç, el nou regne de Bèlgica es va convertir en una realitat de conveniència dels altres. La ràpida industrialització va transformar el nou Estat en una rendible petita i mitjana empresa, els dirigents socialistes belgues es van convertir en homes de govern i el sindicalisme va esdevenir una força social integrada als mecanismes de poder per redistribuir una mica la riquesa del precoç Estat del benestar. El confort material belga va arrelar. 

L’error va ser confiar la construcció del nou Estat a la burgesia francòfona, tan flamenca com valona, addicta a la llengua francesa en detriment de la “vulgaritat” del flamenc o neerlandès. Aquell complex de superioritat es pagaria i encara es paga molt car. Generacions successives de la meitat flamenca del país, demogràficament majoritària, van viure la vexació de la seva llengua usual quan establia contacte amb qualsevol esfera de l’administració pública. Tot el procés de malformació nacional belga va estar presidit per la supèrbia de la francofonia damunt la meitat de població de flamencs, una francofonia de prestigi internacional practicada amb entusiasme també per les elits flamenques i que caducaria al cap de poques dècades. La "belgitud" va haver de ser redefinida a corre-cuita i encara no han acabat. 

Jacques Brel s’exclamava: “El fet de ser belga no s’explica. És com les maduixes. Expliqui’m les maduixes. No són un meló, simplement. Belga? Bèlgica és una noció geogràfica”. L’escriptor en llengua francesa més divulgat arreu del món no és francès, sinó belga. Georges Simenon no va voler mai abandonar la nacionalitat ni naturalitzar-se francès, malgrat que vivia a França des dels 18 anys. Declarava Simenon: “No tothom té la sort d’haver nascut a Liechtenstein o a Mònaco. Aleshores, m’estimo més ser belga faute de mieux, en absència de millor alternativa, perquè no significa res”. 

Alguns dies enyoro coses de Bèlgica, l’assentada ingravidesa de l’Estat malavingut i que no significa res, però capaç d’oferir als ciutadans una funcionalitat rodada, aquella existència sense preguntes de l’avinguda Palmerston, encara que només s’utilitzi per entrar i sortir de casa sense més sopreses que les inevitables.