10 de febr. 2014

La llàgrima de cada matí, sense més apoteosi que la natural

Quan a l’hivern surto de casa de bon matí, amb les primeres passes que faig al carrer acostumen a aparèixer unes tímides llàgrimes a la comissura dels meus ulls. És natural, la pel.lícula lacrimal s’irrita quan entra en contacte sobtat amb el fred i reacciona. Els primers anys em molestava, a l’hivern sempre he d’anar amb kleenex a la butxaca, em feia mitja vergonya que em veiessin llagrimejar i el que poguessin pensar. Vaig consultar l’oculista, no li va donar importància ni remei, però em va fer avinent que el fenomen s’anomenava epífora en oftalmologia, que ja són ganes de sofisticar el llenguatge gremial. He acabat per acostumar-me a la meva epífora, la veig com una molèstia assumible, fins i tot li he trobat el cantó positiu: es tracta d’una
reacció beneficiosa de l’ull per mantenir-se ben humectat, despert i en estat de rendiment. No cal fer-ne una muntanya.
De bon matí, a l’hivern, llagrimejo una mica al moment de sortir al carrer. No cal donar-hi més voltes. Sens dubte és poca cosa, però tot i així l’aparició de la sensació humida al rostre em resulta molt perceptible, com si volgués reclamar el dret a plorar per causes naturals, quotidianes, rutinàries. Alguns dies la llagrimeta, si no hi poso prompte remei amb el mocador, comença a rodolar per la galta i l’he d’atrapar al vol, a mig recorregut, abans que no s’embali. 
Potser m’hi he acostumat massa. Ara la trobo a faltar si algun matí de clima més propici no fa aparició a la comissura dels ulls. S’ha convertit en un indici de la capacitat de reaccionar per adaptar-se al món exterior, encara que sigui al preu d’unes llàgrimes quasi més esperades que inoportunes.
La mirada té els seus fluids i no sempre són de desesperació. No s’ha de dramatitzar amb les llàgrimes. Al contrari, aquestes meves tan matinals representen una mena de salutació, de lubricant, de benvinguda a l’aire lliure, de minúscul peatge pel contacte amb la realitat i les seves variacions. 
De vegades les rebo amb alguna cançó que murmuro per al coll de la meva camisa mentre faig les primeres passes pel carrer. Procuro que la lletra o la melodia tinguin relació amb la detecció en aquell instant de la seva presència, tot i que qualsevol al.lusió lírica a les llàgrimes acostuma a ser molt esqueixada en la versió canònica, tradicional i pràcticament inevitable.
De vegades m’emociono en excés i ho deixo córrer, perquè la intenció era saludar discretament les meves llàgrimes, no pas magnificar-les. Molts dies em ve a la ment en aquell instant d’irrupció matinal el grandíssim i alhora succint fado “Lágrima”, una de les lletres més boniques del món, escrita per Amália Rodrigues sobre una música del guitarrista Carlos Gonçalves:

Cheia de penas me deito e com mais penas me levanto... 
No meu peito, ja me ficou no meu peito este jeito de querer tanto!
Desespero, tenho por meu desespero dentro de mim o castigo. 
Eu não te quero, eu digo que não te quero e de noite sonho contigo.
Se considero que um dia hei de morrer no desespero 
que tenho de te não ver estendo o meu xaile no chao e deixo-me adormecer.
Se eu soubesse que morrendo tu me havias de chorar,
por uma lagrima, que alegría, me deixaria matar.

N’hi ha moltíssimes versions. Incomptables cantants de diferents gèneres i països es consideren obligats a versionar aquest tema com una mena d’apoteosi. Aquest és el problema. Ningú com Amália ha sabut interpretar-lo amb l’apoteosi de la llàgrima justa i natural.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada