25 de març 2014

Elogi viscut de la primera llum del dia

Alguns dies arribo al vespre fastiguejat i sento la necessitat d’anar-me’n al llit per agafar la fase REM del son com més aviat millor i esborrar la consciència fatigada de les hores viscudes. Poques hores després, en canvi, em sorprèn que el fet de veure clarejar em procuri, sense proposar-m’ho, una il.lusió tan nítida, tan acusada. Per a mi aquesta primera llum de l'aurora no és un fet consuetudinari ni mecànic. La primera claror em desvetlla l’avidesa de mirar el món. Quan els raigs de sol naixent retornen la lluor a les coses, l’alba se m’imposa com un prodigi de vitalitat de l’escenari i, de retruc, també de l’espectador. La mateixa atmosfera que el vespre anterior em semblava esgotada, compareix plena de promeses, suau i acollidora com un
llençol net, una ànima d’infant vernissada amb colors nous a punt d’entrar en un estat de recòndita eufòria que s’ofereix a ser compartida. La primera claror del dia em produeix una sensació de petit prodigi, em fa esbossar un somriure, enfocar la mirada, avivar el pas, acollir la carícia del sol amb una salutació celebratòria i amb l’esperança activa de no arribar al vespre defraudat.
El primer sol del matí és tendre i afectuós, no pas ingenu. Sap d’on ve i què es disposa a fer, guiat per una seguretat molt assentada. La llum que insinua, la plenitud meridiana que anuncia m’inspira confiança. El sol naixent és una garantia de continuïtat, regulada de molt més amunt que les vel.leitats de les regles humanes. 
Cap altra hora del dia no té els mateixos colors d’aquesta primera tibantor, de la descoberta de primer goig dels sentits, de la penyora de culminació d’un cicle quotidià. Cap altra hora del dia no té aquesta mateixa llum projectada de cop, en pocs minuts, de la foscor general fins l’esclat improvís, quasi anava a dir inesperat. L’aspecte de l’escenari del món proper passa en pocs instants d’un estat visual al seu contrari, cada matí. Tot allò que s’havia fet obscur, incert o fonedís reviu amb una lluïssor de contrastos eixorivits, ungits per una energia acabada de néixer, visiblement complaguts per l’aparició de la calidesa de la llum, tonificats per uns altres tons de les mateixes coses. 
Alguns matins em meravella aquest canvi d’estat d’ànim. La primera hora del dia és per a mi la més impel.lidora. Les següents tenen sens dubte altres virtualitats, quan el sol és a ple cel. La del capvespre resulta possiblement més sàvia, més viscuda, però també més castigada pels excessos d’intensitat i més aclaparada per la seva condició de cant del cigne, reflex crepuscular de l’apogeu, just abans de pondre’s de fatiga. 
La sensació de sorpresa quan despunta el dia no l’experimento només a l’instant d’obrir la finestra damunt d’algun paisatge excepcional, com el de Verdaguer a “Els dos campanars” del poema Canigó: “Mes l’endemà al matí, al sortir lo sol, recomençant los càntics que ells acaben, los tudons amb l’heurera conversaven, amb l’estrella del dia el rossinyol. Somrigué la muntanya engallardida com si estrenàs son verdejant mantell; mostrà’s com núvia de joiells guarnida; i de ses mil congestes la florida blanca esbandí com taronger novell...”. 
La comprovo igualment al meu entorn urbà quotidià, al carrer de casa, quan les mares o els pares del barri porten els nens a l’escola amb un pas decidit i puntual, quan els botiguers aixequen les persianes i despleguen la mercaderia amb una confiança renovada en el negoci, quan el quiosquer empila i ordena els diaris encara tacats de tinta fresca, quan els adolescents es congreguen a la cantonada per anar plegats fins l’institut i s’esbogerren tot explicant-se les fabuloses aventures de l’última vetllada davant la pantalla dels videojocs o penjats del telèfon mòbil, quan l’indigent que dorm al portal del pàrquing es regira damunt dels cartrons sense voler admetre que el dia ja ha engegat. La cara de tota aquesta gent, excepte l’indigent, reflecteix de bon matí la confiança que extreuen de la primera llum, imprescindible per deixondir-se. La humanitat acabada de dutxar, excepte l’indigent exclòs de tot, reviu amb la llum naixent com una derivació, com una conseqüència. 
La claror del matí també té, per descomptat, circumstàncies canviants. Els núvols s’instal.len alguns dies d’una forma que sembla monolítica i inamovible. Són matins fatigats abans de començar, mancats del cicle vivificador de la llum, propensos a un altre tipus de recolliment, a un altre trànsit d’espera durant el qual les hores s’aiguabarregen en una emulsió més viscosa, d’una fluïdesa més lenta de passar. Conec persones a qui això agrada, potser perquè els complau la introspecció i saben gaudir més que jo de les grisors i dels melodrames, conciliats amb el cantó ombrívol de la vida. Els matins de pluja l’atmosfera deixa pas a una funció clorofíl.lica replegada sobre ella mateixa, però igual de necessària per a l‘alternança de les condicions de vida que ens caracteritzen, ens agradin més o menys.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada