2 d’abr. 2014

El desembarcament ressonant de Cuixart i Floreal a Palafrugell

Quan el 1971 el pintor barceloní Modest Cuixart es va instal.lar a viure a Palafrugell tot l’any, procedent de la seva anterior residència a Riudellots de la Selva, des d’on ja freqüentava els establiments nocturns palafrugellencs, era un pintor consagrat a escala internacional. Tan consagrat que es va permetre comprar, rehabilitar i habitar una de les cases modernistes més destacades de la vila, l’antiga Casa Miquel o Xalet de Can Màrio, al carrer de la Garriga. Havia estat aixecada per al fabricant surer Joan Miquel Avellí, dissenyada el 1910 per Josep Puig i Cadafalch i construïda pel seu alumne Josep Goday, sogre de Cuixart, que a partir d’ara l’ocuparia amb la segona
muller, Victòria Pujoldevall, a qui va conèixer poc després d’arribar a Palafrugell.
L’arribada de Cuixart va constituir un desembarcament aristocràtic en tota regla, per bé que el pintor mantenia relacions amb tots els cercles socials, tant els institucionals i burgesos com els artístics, populars i noctàmbuls. Així, el contacte de Modest Cuixart amb Josep Pla resultava inevitable i no va ser gaire plàcid, com dos galls a un mateix galliner.
Van coincidir a un dels sopars quotidians de la petita burgesia local al Cercle Mercantil. Josep Pla va voler posar a prova el nouvingut i li va etzibar d’entrada : “Ja ho sap, vostè, que aquest és el poble que té més fills de puta per metre quadrat?”. Modest Cuixart no es va intimidar en la contesta: “No s’hi deu comptar pas vostè?”. I l’escriptor va haver de concedir: “Veig que vostè gasta un collonar molt fi...” (Concep Iribarren: “Els grans tertulians de la Vila: Cuixart o l’encant de la bohèmia”. Revista de Palafrugell, març del 2010). 
No només topaven els representants de dues èpoques, sinó que aquest diàleg encarnava, l’any 1971, el tomb que el país havia experimentat. El nou domicili de Cuixart es trobava adherit a les instal.lacions industrials de la fàbrica surera Amstrong. El mateix carrer de la Garriga conservava una proporció de velles “cases de cos”, les petites edificacions menestrals de planta i pis. Una d’aquelles casetes va ser el meu primer domicili palafrugellenc, just al costat del xalet del pintor Cuixart i també d’una altra casa per a mi igual d’il.lustre, per bé que infinitament més humil: l’antiga barberia de Josep Puig, el llegendari cantaire Pitu Hermós (fill del no menys llegendari Hermós de Josep Pla) i director del tercet tamariuenc conegut per “Abelardo Ninyo Hermós”.
Segons Josep Martinell, “era barber de barri i vidu. Les males llengües, que tant abunden, deien que la seva dona s’havia suïcidat perquè ell no podia complir els deures matrimonials” (Josep Martinell: "La memòria trossejada. Notes del quadern groc". Revista de Palafrugell, abril del 1998). 
En algunes ocasions la grua municipal em requisava el cotxe, estacionat reglamentàriament davant de casa, atès que el senyor Cuixart convocava una festa amb invitats importants i els vehicles oficials havien de poder aturar-se amb comoditat en aquell tram de carrer. La decisió m’obligava a anar a recuperar-lo a un dipòsit municipal situat fora de la vila. El perfil institucional de Cuixart, a Palafrugell, sempre va ser tan acusat com els altres que sostenia simultàniament. 
Modest Cuixart no va freqüentar gaire Josep Pla. A una llarga entrevista que li vaig fer el 1980 per a un setmanari barceloní, el pintor declarava: “Josep Pla, tot i ser pràcticament veïns, l’he vist molt poc. Jo l’admiro, però què vol que li digui, ell pensa d’una manera i jo d’una altra”. 
Modest Cuixart era un excel.lent conversador i un amfitrió molt amable, quan volia. Segurament per això vaig gosar dir-li sense circumloquis, i publicar-ho a aquella entrevista: “Abans de presentar-me a casa seva he llegit tres llibres sobre la seva pintura: Conversación con Modest Cuixart, de Paloma Chamorro; La pintura de Modest Cuixart, de Juan Eduardo Cirlot; i Modest Cuixart, de Jean-Jacques Lerrant. Permeti’m que li digui que, després d’haver-los llegit tots tres, no he entès res de la seva pintura. Pot pensar, si així li plau, que sóc un talòs. Però no creu vostè que la crítica d’art i la literatura de divulgació sobre la pintura parlen un llenguatge autènticament marcià, un llenguatge que no vol dir res? De què serveix escriure sobre pintura si no s’arriba a dir-ne res d’intel.ligible?”. 
Amb infinita condescendència, em va contestar: “En general sempre ha estat així. Honradament parlant, jo no entenc encara gaires coses sobre Velázquez. Té raó que el llenguatge és de vegades un problema de cultura molt difícil. Recordo que a Cirlot sempre li dèiem que no es preocupés tant pel ‘magma’, sempre estava parlant del ‘magma’. Però finalment totes les manifestacions humanes són incomprensibles. Amb molts anys de cultura es pot arribar a entendre que Velázquez és important, però dubto que arribi a entendre’s l’essència de Velázquez” (Xavier Febrés: “Modest Cuixart: entendre’l, si més no escoltar-lo”. L’Hora, Barcelona 3-3-1980). 
Més que les meves preguntes, vaig tenir la impressió que l’interessava la meva dona, jove i atractiva, que m’acompanyava a la trobada (i a la foto adjunta). Al moment d’acomiadar-nos, Cuixart li va dir jovialment, i així ho vaig transcriure al final de l’entrevista: “Vostè, de la manera com l’han parida, que Déu li conservi molts anys”. Era una frase que Josep Pla hagués pogut pronunciar perfectament. El seu amic i acompanyant Josep Martinell, no ho crec. 
El jove pintor Floreal Radresa va ser en aquell mateix moment el segon revulsiu als ambients culturals i socials palafrugellencs. Era el nét de Francesc “Panxo” Isgleas Piarnau, dirigent guixolenc de la CNT i conseller de Defensa del govern de la Generalitat durant la Guerra Civil. El nét practicava la mateixa ideologia que l’avi, amb ímpetu renovat. Havia nascut a l’exili de Perpinyà el 1946, s’havia criat a París amb l’àvia i tot seguit a Brussel.les amb la mare. Als 19 anys va tornar per estudiar a l’Escola Massana de Barcelona i als 23 es va instal.lar al municipi d’origen del pare, Domingo “Mingo” Radresa, fundador de l’Ateneu Llibertari Ferrer i Guàrdia de Palafrugell i ara marxant de vins. Floreal va arribar amb la seva companya, la restauradora belga d’obres d’art Joëlle Lemmens. 
Modest Cuixart i Floreal Radresa serien en endavant dos puntals de les tertúlies de Palafrugell, a les quals ja no participava Josep Pla, però sí Josep Martinell. Amb Cuixart i amb Floreal la cara i la creu del món de l’art es retroalimentaven cordialment i cadascuna retreia –o envejava—alguns aspectes de l’altra. Amb les noves incorporacions, la tertúlia de Martinell al bar can Pela va perfilar un nou triangle d’activitats al bar L’Arc, a tocar l’arc de l’antiga muralla que s’aboca a la Plaça Nova, i a la discoteca La Gruta del carrer de les Ànimes. 
Les parets del bar l’Arc van fer pujar la temperatura de la tertúlia, amb exponents recuperats de la generació anterior, al costat del sempre dispost Martinell: el popular Tomàs Cervera de Chez Tomás, el galerista Lluís Heras, els pintors Josep Puig i Rodolfo Candelaria, l’antiquari i ex jugador del FC Barcelona Narcís “Ciso” Filosia, el professor de català Jordi Pujol i Cofan... Les noves lleves hi van abocar joves pintors com Lluís Bruguera, Toni Agustí, Quim Solé, Joan Abras, Pere Maldonado, Albert Viladrosa, Jordi Sàbat, Eduard Bigas Boera, Victor Dolz i Gaetano “Tano” Pisano, la crítica d’art Maria Lluïsa Borràs, l’antiquari Lluís Coll, l’artesà ferrer Lluís Felip Caranta, el caricaturista Miquel Ros... El restaurant L’Arc de la nova època acabaria per entrar a la llegenda. 
A partir del 1991 vaig incorporar-me a la direcció del Gabinet de Premsa de la Universitat de Barcelona i vaig deixar de viure tot l’any a Palafrugell. Continuava anant-hi amb regularitat, però ja no tornaria a residir-hi de manera estable. El tracte amb els amics de la vila es va fer més esporàdic. Em vaig convertir en “el fugitiu Xavier Febrés”, com escrivia Martinell. Sempre he observat amb una admiració encesa, atònita i indestructible les persones a qui les circumstàncies de la vida han permès mantenir una constància personal i professional sense altibaixos, sorpreses, ruptures ni girs argumentals, talment com alguns dels esmentats.

1 comentari:

  1. En una entrada que vaig fer sobre un altre pintor palafrugellenc, en Bonnin, enllaço a dues altres entrades -també en clau d´anècdota-, de dos altres pintors que apareixen en aquest article teu.
    T´he conegut virtualment des del blogroll d´en Feliu "trial sense embuts".

    ResponElimina