15 d’abr. 2014

Vaig abraçar el plancton contra el meu pit, a Cala Jóncols

Anys enrere les vacances d’estiu duraven més que ara i deixaven el temps suficient per dedicar una setmana sencera a l’expedició a bord de la barca familiar des de Calella de Palafrugell fins a Cadaqués. Les dones i les criatures s’hi dirigien en cotxe amb la intendència necessària, els homes fèiem el trajecte per mar. Sabíem per experiència que les hores de navegació podien variar molt, igual com les incidències. Alguns anys la navegació resultava plàcida i innocent. Encara que fos llarga i incòmoda, l’esperàvem com un dels moments culminants de l’estiueig, l’ocasió de retrobar el paisatge des d’un angle insòlit que només aquella travessa anual
ens permetia.
Un cop superat el cabotatge de Tamariu, enfilàvem l’aspror del cap de Begur com si fossin les columnes d’Hèrcules de la nostra aventura anual. Els camins que coneixíem de memòria per terra, ens apareixien ara des d’una altra òptica, amb una inèdita obertura de compàs. Cada any renovàvem la sensació que l’autèntica boca de l’escenari del paisatge és aquesta, des d’en mar, com si recorre’l durant la resta de l’any a peu representés tot just transitar-ne les bambolines, el pati interior. 
Les quatre milles obertes del cordó dunar de la platja de Pals, l’últim serrell de la plana formada per la desembocadura del Ter, encara puntejada aleshores per les descomunals antenes de Ràdio Liberty, es feien inacabables de passar a bord de la barca, per poc que el vent s’hi oposés. Ens trobàvem sacsejats fora puntes, ruixats i arraulits damunt l’orla, sense redós possible. 
La colossal geologia dels caps de Sant Sebastià i de Begur ens havia aclaparat a l’instant de veure’ls caure a plom sobre el mar amb una indiferència còsmica, contemplats des de la posició insignificant de la barqueta que els sortejava just als seus peus gegantins. Retrobàvem la mateixa sensació a cap Sa Sal, recobert per la tètrica vidriera obscura, d’enormes proporcions, disposada pel gran hotel de 325 habitacions obert el 1962, del cim de l’espadat fins l’aigua. 
Els embarcats preníem paciència, reteníem la respiració fins passar el tombant de cap Salines i la platja de Montgó, l’instant precís d’albirar l‘el.lipse perfecta del golf de Roses, l’extensa plana drenada per la Muga i el Fluvià, alguns dies amb la majestat del Canigó com a teló de fons. Aquest punt representava l’inici d’una travessa encara més inacabable que l’arenal de Pals, però per alguna raó ens semblava un sacrifici més agraït, tal vegada per la proximitat de l’arribada, segurament per l’abundància de punts de referència com l’Escala, Empúries, Sant Pere Pescador, Roses, cala Montjoi i el cap Norfeu, l’últim dels obstacles a superar. 
Al peu del Cavall Bernat que s’alça al cap Norfeu passàvem a frec de la silueta rocosa del Gat, assegut i escrutador. Rodejar el Gat significava el final satisfet del trajecte. Desembarcàvem i ens instal.làvem durant una setmana a cala Jóncols, acampats a una bauma natural de l’adjacent platgeta del Canadell, per lliurar-nos a un oci contemplatiu i polinèsic, gràcies als marges de tolerància de la llei, quan allò era un natural parc natural, sense majúscules. 
A tot el sector de cala Jóncols, a mig camí entre Roses i Cadaqués per la vella pista de terra de vint quilòmetres de recorregut, la llei era controlada per José Gómez Rodríguez, el nostre amic Pepe, empleat i després propietari de l’hotelet i restaurant situat a aquesta platja, conjuntament amb el seu germà Juanma i la mare Rosario als fogons. Era una llei sui generis, és clar, però alhora perfectament establerta. Feia anys que ens coneixia, ens deixava estar a la bauma i ens proporcionava l’aigua dolça necessària. 
De fet Pepe podia tenir topades entre la seva llei i la llei general, que de vegades arribaven a sortir als diaris, però això no impedia que anés fent amb l’empenta de sempre. Era un andalús escardalenc i vivíssim, visiblement guenyo, d’una simpatia natural que l’havia fet prosperar al llarg dels anys entre el públic de l’establiment i de la platja de Jóncols. 
El somni que materialitzàvem cada estiu era viure una setmana amb dones i criatures a la bauma del Canadell, com uns robinsons autèntics i discretament heroics. La vida gravitava al voltant de la barca, atès que la platgeta de la bauma només tenia accés per mar. Al matí sortíem a calar alguna vella peça de xarxa, també als marges de tolerància de la llei. De tant en tant agafàvem una llagosta petita i unes escòrpores feroces i carnoses. 
Els suquets al foc de llenya, cuinats amb una estrictíssima normativa d’ingredients bàsics (només oli, all, tomàquet, peix del dia, patates, aigua i sal), oferien un perfum sublim, ditiràmbic i fugisser. Les migdiades eren d’una perfecció sense màcula, pur nirvana intangible i llunyà, sopor d’una abstracció evaporada. 
A la tarda anàvem amb la barca a buscar aigua dolça a cala Jóncols i a saludar en Pepe. Generalment ho allargàvem fins a Punta Figuera per grumejar uns quants sards. Amb una pedra a la mà matxucàvem anxoves damunt les roques i els saborosos bocins arrossegats per les onades feien pujar a flor d’aigua un estol llampeguejant de sards esbojarrats, els quals es deixaven agafar amb l’ham gairebé al robu. El sopar tornava a ser suculent, dintre de les mateixes normes de dieta. 
A la nit, abans d’anar a calar la peça de xarxa clandestina, ens capbussàvem en l’aigua mansa de la platgeta per fer espurnejar damunt la nostra pell colrada el fenomen luminescent del plàncton, com no l’he retrobat mai més a cap dels set mars del món. Mentre les partícules lluminoses del mar s’adherien al nostre braceig i jugàvem a abraçar-les, meravellats i atònits, la lluna riellava damunt l’ondulació de l’aigua del Canadell, a l’ombra ciclòpia del cap Norfeu, un solcs metàl.lics, irisats, diamantins. 
S’imposava a aquella hora una ataràxia melangiosa, un desig de fondre’s en el paisatge per sempre més. Les matinades eren silencioses i lentes, fins que un raig de sol ataronjat abrandava el petit escenari i ens deixondia amb l’expectativa anhelant d’anar a llevar a la prima la xarxa, a la recerca de la llagosta viva del dinar. 
En Pepe ens mirava de lluny amb un somriure maliciós i comprensiu, avesat als delits dels robinsons de les vacances pagades. Hi vaig aprendre algunes lliçons de pes, alguns dels coneixements bàsics imprescindibles.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada