14 de jul. 2014

Alexandre Plana reivindicat, ni que sigui molt de passada

No vaig seure de petitó a la falda d’Alexandre Plana com Joan de Sagarra, però estic convençut igual com ell que es tracta d’un personatge crucial desconegut, infravalorat, oblidat. A la seva “Terrassa” setmanal d’ahir diumenge al diari La Vanguardia, la pàgina de crònica cultural i ciutadana que Joan de Sagarra fa competir als meus ulls en interès crític amb l’habitual “sabatina” política del dia anterior per part de Gregorio Morán, el comentarista tornava a parlar d’Alexandre Plana (a qui havia dedicat la “terrassa” del diumenge anterior) i lamentava que no hagués merescut un recordatori en aquest diari arran del centenari de l’inici de la secció “Las ideas y el libro” que hi va mantenir a partir del 12 de juny del 1914 i que va significar una finestra d’aire renovador en matèria de crítica literària d’actualitat. És una manera de recordar el dèficit de coneixements sobre Plana, entre molts angles de la seva figura. Un altre desconeixement pendent és la influència decisiva que Plana va tenir en l’estil literari del jove Josep Pla, el qual renovaria el panorama periodístic i literari català. Josep Pla va rebre incomptables ajudes d’Alexandre
Plana, la més decisiva de les quals seria l’argumentada persuasió sobre la necessitat d’abandonar el to arcaic dels primers escrits, de torçar-li el coll al cigne. El tomb cap a la modernitat de l’estil de Josep Pla, el rescat de la seva narrativa dels anteriors hàbits literaris encarcarats per posar-la a disposició d’un nou concepte d’ampli públic lector, la revolució del català planer i alhora fabrià, va ser idea de Plana i obra de Pla.
S’havien conegut a l’Ateneu Barcelonès, quan Plana ja despuntava com a crític literari a diaris i revistes. Josep Martinell va ser el primer a indicar per escrit (La Vanguardia, 14-11-1996) que l’homosexualitat d’Alexandre Plana va constituir la causa del distanciament decidit pel jove Pla al cap de pocs anys envers el seu pigmalió i mentor, el seu introductor a la penya de l’Ateneu i a les primeres feines periodístiques, l’amic que a Barcelona va influir decisivament en el canvi d’estil del jove escriptor debutant i el va portar a abraçar l’altre que caracteritzaria poderosament la seva obra d’aleshores en endavant. El copiós epistolari d’unes dues-centes cartes intercanviades entre Josep Pla i Alexandre Plana del 1922 al 1938 continua inèdit encara avui, malgrat trobar-se recopilat de fa llargs anys. 
Nascut a Lleida el 1889, Alexandre Plana Santaló havia acabat la carrera de Dret a Barcelona el 1910 i aquell mateix any va començar a escriure com a crític de teatre al diari El Poble Català. El 1915 va entrar de secretari a l’organització empresarial Unió Industrial Metal.lúrgica, alhora que exercia de crític i escrivia poesia i prosa. També actuava de secretari de l’Ateneu Barcelonès. El 1914 va començar a practicar la crítica literària a La Vanguardia fins el 1918, any que va passar a la crítica cinematogràfica de La Publicidad. El 1929 s’incorporaria a la revista Mirador com a crític de discos amb el pseudònim “Discòfil” i el 1934 de nou a La Vanguardia com a crític setmanal d’art plàstiques. 
Avui resultaria impossible reconèixer l’estil literari practicat pel debutant Josep Pla als primers articles publicats a diferents revistes a partir del 1917, molt influït encara als vint anys per Prudenci Bertrana i per Víctor Català, abans de la depuració instigada per Alexandre Plana. El debut en llengua castellana de Josep Pla també va ser obra d’Alexandre Plana, el qual el va recomanar a Eugeni Xammar per escriure a partir del 1919 a la pàgina “La Vida Catalana” que publicava el diari madrileny El Fígaro
A El quadern gris, editat el 1966 però ambientat entre 1918 i 1919, Josep Pla anotava: “Trobat Alexandre Plana al carrer Pelayo. Plana, a qui, per cert, no es coneixen gaires amistats femenines, és tendre amb els amics”. Va incorporar a El quadern gris el fragment del llibre primerenc Coses vistes sobre el projecte de viure plegats a l’Empordà. A una de les últimes anotacions d’El quadern gris, Josep Pla recorda l’amic decisiu: “Vaig pensar llargament en tot el que Alexandre Plana em digué en el curs d’aquella conversació –que fatalment he donat molt abreujada—i haig de confessar que el que em digué em produí un gran efecte. Vaig estripar una gran quantitat de papers –tot el que havia elaborat durant tants anys i amb tanta dificultat, amb estil diríem noucentista, per dir-ho d’alguna manera. De seguida que vaig poder vaig començar a escriure aquest quadern –“El quadern gris”. Fou la conseqüència natural de la destrucció d’aquell gavadal de papers”. 
Durant la Guerra Civil Alexandre Plana es va refugiar a París. Acollit a la Ville de Mimosas que havia llogat a Banyuls de la Marenda Josep M. de Sagarra i la seva família, hi va morir d’un infart el 7 de maig del 1940, als 50 anys.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada