7 de jul. 2014

La il.lusió cancel.lada al Festival de Teatre d’Avinyó

Durant uns anys em feia il.lusió oferir-me com a regal d'aniversari el desplaçament a la première del Festival de Teatre d'Avinyó, que tradicionalment s'inaugura a primers de juliol amb una estrena de lluïment al pati del Palau dels Papes. A més a més de l'obra en cartell, m'agradava comprovar quin paper hi jugaria aquell any el mistral. El vent provençal ha destarotat o bé ha endolcit, segons la seva intensitat, moltes funcions a aquest escenari a l'aire lliure. Va protagonitzar, per exemple, l'estrena de l'Andròmaca d'Eurípides a l'edició del 1994. Amb les seves capricioses rebufades entre les altes parets del vell palau pontifici, el mistral va
salvar els últims i inacabables seixanta minuts del muntatge de dues hores i mitja. 
En aquella ocasió anava previngut sobre la incerta amenitat de la versió del director Jacques Lassalle d'una tragèdia clàssica rarament representada. Hauria estat barroer atribuir-ho al text, que encara hi guanyava amb la magnífica traducció al francès de Jean Bollack i la seva dona Mayotte Bollack, puntualment editada per Editions de Minuit, tot i que ja es trobava a les llibreries l'anterior de Marie Delcourt-Curvers, inclosa al volum corresponent de la Pléiade i en format de butxaca a la col.leció Folio. A alguns països retradueixen i reediten els clàssics amb una admirable alegria comercial. 
L'actriu Christine Gagnieux va brodar el paper protagonista, sobretot per una impostació declamatòria d'ampul.lositat canònica, mentre alguns dels seus col.legues d'escena recitaven Eurípides com si fos Tennessee Williams. La primera hora i mitja de funció passava bé. Sense intermedi, és clar, perquè alguns opinen que al teatre no s'hi va a descansar. L'última hora hauria resultat soporífera per a qualsevol capacitat d'atenció mitjana si no hagués estat per les entrades en escena i els mutis del mistral, també amb una impostació de la més clàssica sonoritat. Aquell vespre el vent provençal va tenir una de les interpretacions més delicades i juganeres que li recordo al pati del Palau dels Papes. Parar l'oïda a les seves remoroses evolucions entre l'arquitectura gòtica del segle XIV i les bastides de grades desmuntables amb 2.200 butaques, també va ser un element de ple dret de l'espectacle, del paper que hi juga l'aire lliure. 
A la sortida se'm va acostar l'alcalde de la ciutat amb els cabells esbullats (al matí l'havia entrevistat al seu despatx de l’Ajuntament per a un reportatge i per això em recordava). Em va comentar que acabava de dir al director del festival que, al seu entendre, el muntatge guanyaria si li retallaven al final "una desena de minuts". La politesse, com és ben sabut, té aquestes expressions encantadores. El mistral també pot mostrar-se una mica menys bèstia que la tramuntana, només una mica, segons quins dies. 
Enguany la première del Festival de Teatre d’Avinyó s’ha vist suspesa per la vaga dels treballadors “intermitents”, eventuals o discontinus, un règim especial de la legislació laboral francesa creat l’any 1936 pel govern del Front Popular per donar suport al sector artístic i cultural. Permet cobrar l’atur entre una feina intermitent i la següent, sempre que s’hagin cotitzat 500 hores anuals de treball. Ara volen retallar-lo, com totes les altres prestacions socials en general. Els treballadors han rebentat la sessió de gala de la cultura francesa, que és la première d’Avinyó, però sense intenció de boicotejar la resta d’un festival que l’any passat va sumar 350.000 entrades venudes durant les curtes setmanes de programació a una ciutat de províncies. 
Encara em fa il.lusió oferir-me com a regal d'aniversari el desplaçament al Festival de Teatre d'Avinyó i comprovar quin paper hi juga aquest cop el mistral al pati del Palau dels Papes, però les meves il.lusions s’han vist retallades igual com als treballadors intermitents.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada