21 d’ag. 2014

El poeta Bertolucci als afores de Parma, en veu baixa

Una noia nascuda, criada i treballada a la ciutat de Parma em va portar en algunes ocasions amb el seu cotxe als afores per sopar a l’osteria I Tri Siochètt. Li havia demanat poder contemplar el tramonto, la posta de sol al paisatge del poeta parmesà Attilio Bertolucci i també, si ella s’hi prestava, que me’n recités algun fragment amb l’accent de la Parma afrancesada que encara “arrotonda le erre”. Era el lloc i el moment ideal. El riu Po ha modelat amb molta fortuna, ha compactat, ha construït materialment l’extensa pianura padana, la regió minifundista d’un milió d’hectàrees de gras regadiu, dintre de la qual es troba la bassa parmense, el paisatge retratat a la gran pel.lícula Novecento pel fill del poeta Attilio Bertolucci, el cineasta Bernardo
Bertolucci. Però a mi m’interessava la palpitació sobre el terreny del punt de vista del pare i de la meva acompanyant mentre ens miràvem parlar, intimar amb el seu paisatge, diluir-nos-hi ni que fos durant el temps d’un sopar amb sobretaula.
La xarxa de ciutats mitjanes que fan la riquesa d’aquesta regió encara és tributària de la implantació dels romans al llarg de la Via Emília, en nuclis separats per un dia de marxa a peu: Piacenza, Parma, Reggio Emília, Mòdena, Bolonya, Imola, Forlì, Cesena, Rímini, Ferrara, Ravenna... Es van vertebrar damunt d'una pauta de punt d'etapa i ho continuen fent avui, a poca estona de tren o d’autopista, gràcies a un policentrisme entès com a xarxa i no com a dispersió.
Aquesta regió d’Emília Romanya, amb capital a Bolonya i segona ciutat a Parma, és una de les més pròsperes d'Itàlia i d'Europa. No ha basat la riquesa en la gran indústria, sinó en empreses de dimensions limitades a ciutats petites i mitjanes, tot sovint vinculades a la fertilitat de la terra i a la modernitat dintre del sector agroalimentari. La raó primitiva d'aquesta fertilitat és el riu Po, l'espinada de la Itàlia del nord. 
Un dels punts destacats del fenomen és l'Oltrepo pavese, la perifèria fluvial de Pàdua, però el Po no té una capital ni l'ha volguda mai. Cada municipi ha configurat la seva pròpia bassa, la seva comarca "baixa" marcada pel riu i les seves derivacions. El Po és un gegant que s'ha sabut fer petit amb molta astucia. Ha repartit el poder sobre el terreny amb una bellíssima saviesa. 
La poesia d'Attilio Bertolucci està molt lligada a aquest paisatge. La meva admiració per la seva obra i el sopar amb l’amiga a l’osteria també. Vam parlar dels Bertolucci i de nosaltres. A l’hora del cafè, degudament corretto, ella va accedir a recitar-me lentament, “arrotondandono le erre” de manera espontània, el “Canto del pellegrino” d’Attilio Bertolucci, després d’haver presenciat mentre menjàvem tortelli d’erbette com el sol es ponia darrere d’un horitzó color de taronja sanguina. Era un sol ponent poderós, grandiloqüent i silenciós com un rei de tragèdia. Aleshores l’amiga em va dir al voltant de la taula, en veu baixa:

Bronzea notte che l’abbarbicato albero consuma
e il querulo ruscello secca e la pietra oscura;
notte che l’alba fa desiare e aspettare
a ll’immobile pellegrino preso la fonte consunta.
Se l’alba piove dal freddo sole,
dissepolto allucinato biancore,
sul mio oscuro mattino con tenerezza,
o fiore ti saluta l’immobile pellegrino.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada