18 de set. 2014

La tardor és una de les estacions més vitals, diguin el que diguin

A la tardor que arrenca dimarts vinent li encolomen una imatge malencònica i crepuscular francament excessiva. En realitat ofereix moments de l’any d’una vitalitat culminant, envernissats per la llum licorosa i amansida de després de la verema. Les hores de claror s’escurcen, els dies no. Els dies maduren, s’aquieten, s’aplaquen, es preparen per hivernar quan arribarà el fred viu. Plou una mica més, afortunadament. Apareixen els millors bolets, el raïm de "km 0”, les figues, les confitures, els sumptuosos plats de caça amb flaire de bosc. A les platges redossades s’hi està millor que mai, els dies propicis. No sento la suposada malenconia de la tardor com un senyal de decandiment ni com un presagi trist, cendrós i refredat. La tardor
m’estimula igual que les altres estacions a fer i a sentir les coses pròpies del moment, que són moltes. L'estació tercera potser no ostenta cap lideratge, però es defensa perfectament enfront dels avantatges i els inconvenients de les altres tres. Per més que m’hi esforço, no li veig cap metàfora de la natura sobre la decadència terminal, sinó més aviat una esplèndida metàfora del gaudi de la maduració.
S’hi donen decadències terminals, és clar, com a qualsevol estació. Ja ho sabem que les rebrotades generals són característiques de la primavera, però a la tardor i a l’hivern també rebroten algunes coses i algunes promeses. En el supòsit que la nostra civilització hagi entrat en una fase tardoral, cosa ben possible, això no significa la condemna a mort, sinó la necessitat d’acumular forces per reverdejar.
A la tardor he viscut algunes de les experiències més vitals. Un any em trobava a Nova York pels volts de Halloween i em va sorprendre la fal.lera dels meus parents residents allí de portar-me a dinar a Bear Mountain per contemplar la caiguda de la fulla als boscos de la zona, baldament fos dia festiu i calgués suportar cues de carretera i llargues esperes als restaurants de l’indret. Amb el màxim respecte envers l'entusiasme dels altres, vaig observar que la caiguda de la fulla i l'explosió de colors tardorals als boscos de Nova Jersey resultaven igual d'atractius que a tants altres boscos, parcs o jardins del meu país d'origen, fins i tot al reduït parc urbà de davant de casa, que és on segueixo el fenomen cada any. 
Els meus parents nord-americans s'obstinaven a considerar que m'havien conduït a un espectacle natural únic, de reputació universal i característiques incomparables. No els podia defraudar i m'hi vaig extasiar educadament. Els boscos de la Costa Est dels Estats Units i del Canadà són sens dubte de dimensions superlatives, acostumats un estat de conservació envejable, afavorits per una avançada reglamentació preservadora i per la devoció dels usuaris que els reten culte en dates assenyalades. La meva unitat de mesura, en canvi, s'ha format a un país petit de minifundis i matisos locals. El gegantisme no m'admira per ell sol. Al contrari, em neguiteja més que la seva reducció a escala abastable. 
Cada any en arribar la tardor veig publicar a les revistes il.lustrades reportatges exuberants sobre l'indian summer o estiuet de Sant Martí als grans boscos nord-americans, amb les fotos de la caiguda de la fulla i la seva exhibició de colors. Recordo la il.lusió amb que m'ho van ensenyar sobre el terreny. Si no em desplaço al Montseny, al Pirineu o a qualsevol altra comarca, surto de casa i baixo a mirar-me els erables del petit parc del davant, encaixonat entre edificis i escanyat per la circulació. Sec al banc de pedra, assisteixo embadalit a l'equivalent d'indian summer que es troba materialment al meu abast i agraeixo als amfitrions nord-americans haver-me portat a Bear Mountain per inocular-me amb tanta fermesa una de les actives il.lusions de la tardor.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada