15 d’oct. 2014

A Holanda les “causes naturals” tenen poc crèdit

Penso en Holanda cada vegada que es produeix per “causes naturals” una catàstrofe a algun punt del món, amb un balanç de vides perdudes que es multiplica amb facilitat als països menys desenvolupats. Les causes potser són naturals, els efectes no. El nom oficial d’Holanda és Koninkrijk der Nederlanden, Regne dels Països Baixos, perquè la major part del territori es troba sota el nivell del mar. A més a més hi desemboca el riu més cabalós d’Europa, el Rin. Després de segles de lluita, els holandesos barren avui el pas a marees oceàniques amb la mateixa espontaneïtat aparent com engoleixen les típiques arengades a les parades del carrer, de peu dret i sense perdre el pas. Posar portes al mar no era una empresa fàcil, ni antigament ni
avui. Altres països europeus ho continuen intentant amb plena ineficàcia, per exemple a la ciutat de Venècia.
Mentre la veïna i quasi siamesa Bèlgica arrossega la sensació de ser un accident de la història, Holanda manté una idea d’autoseguretat guanyada a pols. Els uns tenen la impressió que els han modelat, els altres que s’han modelat. Entre els dos petits territoris limítrofs no són comparables ni tan sols els cels d’indecisa llum, que aquí reverbera amb un sentiment més clar sobre infinites làmines d’aigua.
La terra guanyada a la invasió del riu o del mar havia de ser drenada, assecada. Els característics molins de vent s’hi van multiplicar amb aquesta funció de bombeig, més que no pas de regadiu com a altres contrades meridionals del continent. Aquí del regadiu se n’encarrega el cel amb prodigalitat, gairebé en règim de rec automàtic. 
A cada demostració de la bestialitat de la naturalesa, els holandesos han respòs amb un esglaó més de l’enginy artificial. L’última gran catàstrofe holandesa, les inundacions de la nit del 31 de gener a l’1 de febrer del 1953, hi va provocar 1.800 morts en poques hores. També van provocar el gegantí Pla Delta, un do de pit de l’enginyeria civil amb quilomètrics dics de nova generació. 
La següent amenaça d’inundacions del mateix gruix, a finals de gener del 1995, va donar peu al fenomen controlat i incruent d’evacuació de 250.000 holandesos. Els dics van resistir, la temuda inundació no es va produir. Els 250.000 evacuats van retornar al cap d’unes hores als seus domicilis, amb el mateix ordre com n’havien marxat. 
Aquell Shakespeare que la veïna i quasi siamesa Bèlgica necessitaria per descriure la grandesa del buit i l’ànima beata, a Holanda podria narrar la potestat humana d’emplenar el buit, de crear la terra i assecar el mar. D’on diable pot haver sortit la visió d’una Holanda plàcida, natural i bucòlica, quan en realitat és una fragorosa obra d’enginyeria? Fins i tot les tulipes, els formatges i les vaques són aquí un creuament de laboratori, tecnologia pura, artificialitat treballada a partir de les condicions originàries per tal que les catàstrofes per “causes naturals” no siguin una fatalitat sense alternativa.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada