18 de nov. 2014

Defensa sentimental dels pubs anglesos, potser una mica tard

L’última edició de la Good Pub Guide diu que al Regne Unit operen 49.5000 pubs, en pleguen 1.400 cada any i durant el pròxim trienni en desapareixeran 4.000 per manca d’adaptació al mercat d'aquests abeuradors de cervesa. En comptes d’alarmar-se’n, ho celebra. Insinua que la institució s’ha de posar al dia o morir. L’argument em fa una certa basarda, perquè només retalla per baix. El popular bar de la cantonada a ciutats i pobles anglesos és una tradició que creia solidíssima i a la qual sempre he retut devoció, amb serioses dificultats inicials. La primera cosa que vaig intentar satisfer en arribar de visita debutant a Londres l’any 1969 va ser prendre una cervesa bitter o una ale a algun pub, la segona visitar la tomba de Marx al cementiri de Highgate i la tercera treure el nas als grans magatzems Harrods. La més complicada de totes va ser la primera. Em va dur entendre, sorprès i desarborat, la diferència cultural que ens separava. La lliura esterlina encara tenia 20 xelins i 240 penics (no els prosaics 100 penics imposats per la decimalització dos anys més tard). Les coses es mesuraven o es pesaven a la manera imperial en iardes, peus, pintes, unces i galons, atès que el sistema mètric
decimal no s’hi va imposar fins el 1995.
L’autobús fins el cementiri de Highgate funcionava amb una flegma sense misteri. A Harrods hi conduïa gairebé espontàniament el corrent. Però entrar a un pub era en aquella època una aventura indesxifrable per als forasters. Quan l’establiment era d’alcohol “licensed” no era l’hora, i viceversa.
No me n’hauria sortit sense l’ajuda samaritana d’un resident, el qual va aconseguir amb fabulosa comoditat que ens servissin la cervesa que fins aleshores m’havia resultat inaccessible malgrat els  intentsreiterats. La regulació alcohòlica i els estranyíssims horaris legals dels pubs --el toc de queda imposat per les autoritats  des de la primera guerra mundial del 1914-- es van mantenir fins el 2005. 
Ara fa temps que no vaig a Highgate, m’agraden més els magatzems Selfridges i els pubs que no han plegat s’han acostumat a les extravagàncies dels forasters o bé s’han reconvertit en franquícies multinacionals. No deixo d’anar al Hog in the Pound a menjar el pastís de carn, com una tradició personal encetada aquella primera vegada. L’últim cop el vaig trobar tancat i vaig fer la foto que acompanya aquest article. Probablement tornaré a necessitar l’ajuda d’un samarità local per moure’m als pubs d’avui.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada