19 de nov. 2014

La llàgrima de cada matí, sense més importància que la natural

Quan surto de casa de bon matí, amb el fred del carrer acostuma a aparèixer una tímida llàgrima a la comissura dels meus ulls. És natural, la pel.lícula lacrimal s’irrita pel fet d’entrar en contacte amb el fred de l’exterior i reacciona. Primer em molestava, a l’hivern sempre havia d’anar amb kleenex a la butxaca. Em feia mitja vergonya que em veiessin llagrimejar. L’oculista no li va donar cap importància ni remei, però em va informar que en oftalmologia el fenomen s’anomena epífora. He acabat per acostumar-me a la meva epífora, ara la veig com una molèstia que fa companyia. Fins i tot li he trobat el cantó positiu: es tracta d’una reacció beneficiosa de l’ull per mantenir-se humectat, despert i en estat de rendiment. No cal fer-ne un drama. A l’hivern llagrimejo una mica de bon matí, al moment de sortir al carrer. No cal donar-hi més voltes, és poca cosa. La sensació humida al rostre sembla com si volgués reclamar el dret al plor per
causes naturals, quotidianes, rutinàries. Alguns dies la llagrimeta, si no hi poso prompte remei amb el mocador, comença a rodolar per la galta. L’he d’atrapar al vol, a mig recorregut, abans que no s’embali.
Potser m’hi he acostumat massa. La trobo a faltar si algun matí de clima més propici no apareix a la comissura dels ulls. S’ha convertit en un indici de la capacitat de reaccionar per adaptar-se al món exterior. La mirada té els seus fluids i no sempre són de tristor ni de desesperació. No s’ha de dramatitzar amb les llàgrimes. Al contrari, aquestes tan matinals són una mena de salutació, de lubricant, de benvinguda a l’aire lliure, de minúscul peatge pel contacte amb la realitat i les seves variacions de temperatura ambient. 
De vegades rebo la llàgrima matinal amb alguna cançó, que murmuro per al coll de la meva camisa mentre faig les primeres passes al carrer. Procuro que la lletra o la melodia tinguin alguna relació amb la seva aparició, tot i que qualsevol al.lusió lírica a les llàgrimes acostuma a ser dramàtica en la versió tradicional i pràcticament inevitable. De vegades la cançó m’emociona en excés i ho deixo córrer, perquè la intenció era saludar discretament la meva llàgrima, no pas mitificar-la. 
Alguns dies em ve a la ment, en aquells instants de la sortida matinal al carrer, el grandíssim i reduït fado “Lágrima”, una de les lletres més boniques del món, escrita per Amália Rodrigues sobre una música del guitarrista Carlos Gonçalves: “Cheia de penas me deito e com mais penas me levanto... No meu peito, ja me ficou no meu peito este jeito de querer tanto! Desespero, tenho por meu desespero dentro de mim o castigo. Eu não te quero, eu digo que não te quero e de noite sonho contigo. Se considero que um dia hei de morrer no desespero que tenho de te não ver estendo o meu xaile no chao e deixo-me adormecer. Se eu soubesse que morrendo tu me havias de chorar, por uma lagrima, que alegría, me deixaria matar”.
N’hi ha moltes versions enregistrades. Incomptables cantants de diferents gèneres i països s’han considerat obligats a versionar aquest exquisit tema, com si fos una mena d’apoteosi. Aquest és el problema. Ningú com Amália no ha sabut interpretar-lo amb l’apoteosi de la llàgrima justa i natural.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada