30 de jul. 2014

Tot el Louvre per una finestra

Sempre m’ha semblat discutible el costum turístic d’anar de museus quan es visita una ciutat, com si formés part de l’inevitable circuit establert. Jo no ho faig. Un cop vist anys enrere el museu de cada lloc, generalment només hi torno si tinc un motiu precís i renovat, no per costum. Excepte al Louvre, l’únic al qual retorno sempre, invariablement, amb motiu precís o sense. El museu més important del món per les seves col.leccions representa un espectacle en ell mateix, una de les millors passejades parisenques, al marge de les peces eminents que conté i de les exposicions que organitza. Les peces ja les conec, però el recorregut del

29 de jul. 2014

La dificultat comprovada d’entrar al laberint, no només de sortir-ne

L’editor italià de llibres de luxe Franco Maria Ricci ha presentat a Milà el nou volum il.lustrat Labirinti i per celebrar-ho ha anunciat que el 2015 obrirà un laberint de 3 km fet amb canyes de bambú i dedicat a Jorge Luis Borges a la seva residència campestre de Fontanellato (Parma), on va allotjar l’escriptor argentí en alguna ocasió, de la mateixa manera que va allotjar les seves obres a la col.lecció Biblioteca de Babel del segell FMR. L’explicació donada per l’editor Ricci és, de moment, l’element més sucós de la iniciativa a Fontanellato: “Una tarda hi vaig voler oferir un cocktail en honor de Borges amb quatre amics, però se n’hi van presentar

28 de jul. 2014

No estem dissenyats per viure sols, però hi vivim cada cop més


L’últim escrutini del padró de Barcelona revela que al 31 % de llars de la ciutat només hi viu una sola persona i que aquesta xifra ha augmentat molt, fins a duplicar en comparació amb les dades del 1991. Del total de 204.000 llars unipersonals que formen aquest 31 %, només 87.000 corresponen a persones més grans de 65 anys. També se’n pot dir crisi rampant de la convivència en parella. Afortunadament la manera d’aparellar-se ha evolucionat, s’ha civilitzat com la resta d’aspectes de la vida en comú, però l’evolució de les formes de tracte no ha millorat en proporció la convivència afectuosa, mútuament enriquidora i estable. La manca d’entesa en les parelles s’ha convertit en un dels problemes privats més aguts de la societat moderna, un procés clau de la convivència humana que no ha avançat. Alguns hi veuen el reflex just del grau d’independència assolit per la dona i segurament és així, però això no canvia l’agudesa del problema. L’amor

27 de jul. 2014

El meu fetixisme del peu, ni que sigui de porc

Fa pocs dies vaig menjar per sorpresa peus de porc a l’exquisida terrassa interior del no menys exquisit restaurant barceloní Roig Robí, tot prescindit per descomptat de la feina excelsa d’escurar cadascun dels 28 ossos comptats de la peça, devoció que m’arrossega de tant en tant, impel.lit per l’adhesió --i l’adherència— a una introntollable fe en la qualitat excepcional d’aquest plat, sobre el qual em vaig esplaiar al meu receptari publicat el 1998 (a la foto). Uns peus de porc ben cuinats en la seva integritat són cada dia més difícils de trobar. Ara els acostumen a servir desossats i convertits en flams de formes capricioses, voltats de tota mena de farbalans. Recordo amb fervor els peus de porc de sempre a Can Mercader de Pals, els de la fonda Cal Parent de Besalú, els l’hostal del Castell del Montesquiu, els del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), els sublims peus de porc amb escamarlans de l’hotel Llevant de Llafranc, els peus de porc amb ostra de Joan Piqué al Luxor de Platja d'Aro o bé amb prunes i bolets del restaurant Gargantua i Pantagruel, el carpaccio de peu de porc del restaurant Can Calixto de Molló, els farcits amb confit d’ànec de Can Gaig o bé amb pedrers d’ànec al Zure Etxea barceloní, els exquisits raviolis de cargols i peus de

25 de jul. 2014

El rescat bancari aporta continus i renovats motius d’escàndol

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Més de 13.000 milions d‘euros públics del contribuent van ser destinats a partir del 2011 a través de l’organisme governamental del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) a rescatar de la fallida Catalunya Banc, nascut de la fusió l’any anterior de Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa. Aquesta setmana Catalunya Banc ha estat venut al BBVA per 1.187 milions d’euros, menys de la desena part de l’import del rescat per part del contribuent. Al moment mateix de l’adquisició, BBVA

23 de jul. 2014

Una victòria del coneixement al camp de batalla de la història

S’escau el 800 aniversari de la famosa batalla de Bouvines, lliurada el diumenge 26 de juliol del 1214 a un tir de pedra de la ciutat francesa de Lilla. El nacionalisme dels historiadors romàntics va presentar-la sempre com la naixença de França amb caràcter de país, amb una visió discutible i magistralment discutida pel mestre de medievalistes francesos de l’Escola dels Annals, Georges Duby, al seu exitós llibre del 1973 Le dimanche de Bouvines. En realitat aquella batalla va enfrontar dos models diferents de monarquia i de sistema de govern, dintre d’un debat vigent fins avui. El rei francès Felip August II havia començat a dotar els seus dominis territorials d’un cert grau d’administració, alhora que renovava la muralla de París, construïa el primitiu castell reial del Louvre i feia empedrar els

22 de jul. 2014

On han anat a parar els recitadors de poesia?

Saber recitar, ser capaç de declamar un fragment poètic en públic, era abans una habilitat gairebé popular, practicada amb freqüència a les sobretaules al mateix nivell que les cançons d’àpat o de festa. Avui els rapsodes són un ofici extingit, la capacitat de recitar en públic s’ha vist devaluada. El batxillerat de lletres ja no forma recitadors ni públic amant dels recitadors. Per això em meravella cada vegada que, en una última manifestació residual, algú encara s’arrenca durant una sobretaula propícia amb un poema triat, memoritzat i declamat amb segell personal. L’altre dia vaig tornar a experimentar aquesta fortuna quan l‘actor Joan Anguera

20 de jul. 2014

Retorn amb amics a la fageda: oh companyia, oh deslliurant presó!

La gent d’Argelers (Rosselló) té un temple natural a la fajosa de la Maçana, l’extraordinària fageda de 336 hectàrees amb exemplars tricentenaris que creixen a la fronterera serra de l’Albera, identificada a la carena pel far de pedra de la torre de la Maçana. Es troba tot just a 5 km de distància del Mediterrani, al qual el Pirineu es capbussa aquí amb visible voluntat d’estil. Per als argelerencs la fajosa representa una qüestió totèmica. El col.lega periodista argelerenc Bernat Rieu és un dels millors coneixedors del territori i de la història –la llibresca i la viscuda—de l’Albera. Me n’ha parlat amb una espurneig de la mirada que només és capaç d’encendre l’arrelament biològic quan entra en contrast amb la realitat estimada, observada,

18 de jul. 2014

Manifestos de segona hora i necessitat d’efectes pràctics


Aquests últims dies s’han divulgat dos manifestos col.lectius d’intel.lectuals espanyols a propòsit del debat català, l’un encapçalat per Mario Vargas Llosa per defensar el nacionalisme espanyol enfront del nacionalisme català i l’altre per propugnar una sortida federal a la situació, impulsat per Nicolás Sartorius, entre d’altres signataris. La reacció a Catalunya ha estat d’escàs impacte, possiblement per cansament davant la repetició d’arguments que no han servit fins ara per desbloquejar res en cap de les direccions possibles. El

17 de jul. 2014

La flaire tèbia de gessamins i tarongers a la matinada de Sevilla

El diari ABC de Sevilla em va contractar com a estudiant de periodisme en pràctiques a la seva redacció central de la capital andalusa quan jo encara no havia complert els divuit anys. Vaig arribar-hi amb l'empenta del cadell i amb la ressaca del Maig que la història del segle XX escriu amb majúscula. No imaginava que aquell mateix estiu sentiria repicar de nou les campanetes del teletip per anunciar altres notícies de les que feien aturar les rotatives, com la invasió de Praga. Històricament podia ser molt important, però viscut a la redacció de guàrdia nocturna del diari representava un incordi que impedia plegar a l'hora. Havent sopat, calia afanyar-se per tancar les últimes pàgines de l'edició de l'endemà. Els col.legues més veterans repassaven les galerades amb

15 de jul. 2014

Als toros de Ceret, per una vella i orgullosa fidelitat

Ahir vaig tornar a la corrida de toros que clou cada 14 de juliol la fira de Ceret, la petita (8.000 habitants) capital de la comarca catalana del Vallespir, situada des del 1659 en terres de França. Sense aquest últim detall no m’hauria estat possible, atès que a la Catalunya peninsular la Generalitat ha prohibit les corrides. La de cada 14 de juliol a Ceret comença amb la interpretació d'“Els Segadors” per la Cobla Mil.lenària, amb tot el públic dret. Al final del cinquè toro la cobla entona la sardana “La Santa Espina” i tothom es torna a posar dret. De vegades la cobla també toca “L’estaca”, de Lluís Llach, i el públic es balanceja com si fes l’onada, a més de cantar-ne la tornada a cor. A les arenes de Ceret hi oneja una sola bandera, la catalana. Ni una

14 de jul. 2014

Alexandre Plana reivindicat, ni que sigui molt de passada

No vaig seure de petitó a la falda d’Alexandre Plana com Joan de Sagarra, però estic convençut igual com ell que es tracta d’un personatge crucial desconegut, infravalorat, oblidat. A la seva “Terrassa” setmanal d’ahir diumenge al diari La Vanguardia, la pàgina de crònica cultural i ciutadana que Joan de Sagarra fa competir als meus ulls en interès crític amb l’habitual “sabatina” política del dia anterior per part de Gregorio Morán, el comentarista tornava a parlar d’Alexandre Plana (a qui havia dedicat la “terrassa” del diumenge anterior) i lamentava que no hagués merescut un recordatori en aquest diari arran del centenari de l’inici de la secció “Las ideas y el libro” que hi va mantenir a partir del 12 de juny del 1914 i que va significar una finestra d’aire renovador en matèria de crítica literària d’actualitat. És una manera de recordar el dèficit de coneixements sobre Plana, entre molts angles de la seva figura. Un altre desconeixement pendent és la influència decisiva que Plana va tenir en l’estil literari del jove Josep Pla, el qual renovaria el panorama periodístic i literari català. Josep Pla va rebre incomptables ajudes d’Alexandre

10 de jul. 2014

Reediten la poesia de Vicent Andrés Estellés sense prou pirotècnia

La recent aparició del primer volum d’una nova temptativa d’Obra Completa de l’oceànica producció poètica de Vicent Andrés Estellés per part de l’editorial valenciana Tres i Quatre m’ha fet recordar que en una ocasió llunyana la meva dona i jo vam anar a visitar-lo a casa seva, a València. L’amenitat de la conversa i l’interès dels seus ullets vius per l’atractiu juvenil de la meva dona van allargar aquella sobretaula a domicili. Al capvespre ens va demanar d’acompayar-lo a un dels freqüents homenatges que li tributaven els pobles dels voltants de la capital, organitzats per la xarxa activista del seu editor i amic Eliseu Climent. Quan s’acostava l’hora de sopar, Estellés solia acudir a un homenatge o altre. L’autor del Llibre de meravelles havia passat vint anys treballant de gris redactor en cap del diari local Las Provincias i, un cop jubilat i consagrada la seva poesia entre els lectors, gaudia ara de la calidesa del reconeixement popular, un cop iniciada la

7 de jul. 2014

La il.lusió cancel.lada al Festival de Teatre d’Avinyó

Durant uns anys em feia il.lusió oferir-me com a regal d'aniversari el desplaçament a la première del Festival de Teatre d'Avinyó, que tradicionalment s'inaugura a primers de juliol amb una estrena de lluïment al pati del Palau dels Papes. A més a més de l'obra en cartell, m'agradava comprovar quin paper hi jugaria aquell any el mistral. El vent provençal ha destarotat o bé ha endolcit, segons la seva intensitat, moltes funcions a aquest escenari a l'aire lliure. Va protagonitzar, per exemple, l'estrena de l'Andròmaca d'Eurípides a l'edició del 1994. Amb les seves capricioses rebufades entre les altes parets del vell palau pontifici, el mistral va

5 de jul. 2014

Avui fa anys que Ernest Udina va morir, al Montblanc

El Montblanc, als Alps francesos, exerceix una especial atracció entre els amants de la muntanya pel fet de ser el pic més alt d’Europa. Cada estiu hi moren en accident 50 alpinistes (el 8 de juny últim un muntanyenc barceloní de 38 anys). El meu amic periodista Ernest Udina hi va deixar la vida el 5 de juliol del 2001. Cada 5 de juliol el recordo. La muntanya era una de les nombroses passions que Udina practicava, malgrat el seu aire sovint tan circumspecte. Per commemorar els seixanta anys d’edat va voler fer el cim del Montblanc, el sostre del seu europeisme militant, entre d’altres militàncies. Hi va arribar, sense deixar mai de fumar un cigarret rere l’altre. S’hi va fer unes fotos de felicitat (com aquesta adjunta) que els amics conservem. Pocs minuts després, al camí de baixada, una relliscada el va estimbar. Ernest Udina Abelló, el segon dels onze fills de Santiago Udina Martorell i Elvira Abelló Serra, va ser de jove un pioner de la incorporació a la lluita obrera, a continuació un periodista destacat com a corresponsal a París durant la transició democràtica, col.laborador del

4 de jul. 2014

“El meravellós desembarc dels grecs a Empúries”: brindis per una reedició

M’he endut una alegria en saber que la col.lecció Josep Pla, que edita el servei de publicacions de la Diputació de Girona sota la direcció de Lluís Muntada, reeditarà la narració de Manuel Brunet El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, una de les petites grans joies de la literatura catalana, malgrat que molts opinin el contrari per manca de sentit de l’humor, de paladar o d’informació. A desgrat de ser mirada tantes vegades per damunt de l’espatlla amb la ullada oblícua de la condescendència, aquesta narració ha merescut nombroses reedicions fins avui mateix. Va aparèixer l’any 1925 a Edicions Diana de Barcelona i el 1933 es va reeditar a la sèrie Quaderns Literaris que dirigia setmanalment l'editor Josep Janés en format de

1 de jul. 2014

Quan tots els catalans vam ser francesos, sense voler-ho


Aquests dies corre per la xarxa el mapa adjunt, per recordar que Catalunya va ser incorporada a França durant l’ocupació napoleònica, del 1810 al 1814. Allò que el mapa no diu és que els catalans s’hi van oposar en peu de guerra, ferotgement. La relació de Catalunya amb el veí francès és una història tristíssima. Encara pitjor, és una història irresolta. Qualsevol país acaba per trobar un cert equilibri gràcies al pas del temps, però de vegades és un equilibri mal assentat. Espanya va resoldre en fals la Guerra d’Independència entre els liberals il.lustrats --que defensaven moltes de les idees modernitzadores procedents del país de l’ocupant napoleònic-- enfront del poble empecinado, sentimentalment mobilitzat pels conservadors al crit