30 de set. 2014

L’altar de Pèrgam proclama a Berlín una renovació, antiga i actual

La joia de la corona de l’Illa dels Museus de Berlín, l’altar de Pèrgam, rep cada any 1,3 milions de visitants admirats tant per la peça monumental ben conservada com pel dispositiu museístic que els alemanys li van muntar l’any 1930, a una sala de grans proporcions amb llum natural filtrada a través del sostre de vidre. L’acaben de tancar per restaurar-lo a fons, en una operació que s’allargarà durant quinze anys i que torna a fer parlar d’aquesta obra excepcional del segle II aC, així com de l’interès hel.lenístic dels alemanys. El temple de Pèrgam va ser redescobert el 1871 per l’arqueòleg alemany Carl Humann i la seva part de frontal de 35 metres d’ample traslladada a peces a

29 de set. 2014

S’estrena el segon tram de la MAT sense entendre’n la conveniència


El segon tram de la nova línia elèctrica de molt alta tensió (MAT) entra en servei aquesta primera setmana d’octubre, però entendre la seva conveniència continua sent tan opac com la factura de la llum que cada ciutadà rep puntualment. El subministrament d’electricitat és un servei públic bàsic, explotat per companyies privades que s’han convertit en grans grups econòmics, sota una regulació governamental tan laxa com la del Banc

26 de set. 2014

Els taxis “black cab” de Londres lluiten per la seva imperial supervivència

Els taxis de Londres, els característics black cab, van col.lapsar el 24 de setembre el trànsit de la capital anglesa en senyal de protesta contra la plataforma en línia Uber, que permet contractar a l’instant a través del telèfon mòbil desplaçaments urbans en cotxes privats a més bon preu. Els taxistes de molts països s’han revoltat contra el nou sistema que amenaça el seu negoci, però els black cab londinencs són una autèntica institució i juraria que la seva oposició tindrà un pes especial. Un black cab no és un taxi qualsevol, ni tan sols és un cotxe qualsevol, tant per dintre com per

25 de set. 2014

Fernand Braudel no va arribar a trobar l’ànima de França

L’any 1971, al zenit de la celebritat professional, l’historiador Fernand Braudel va voler escometre l’impossible: trobar-li l’ànima a França, descriure-la i argumentar-la. Era el tercer gran projecte de “llarga durada” de la seva carrera, després de l’èxit del 1949 amb El Mediterrani i el món mediterrani a l’època de Felip II i el 1979 amb Civilització material i capitalisme. El contracte establert amb l’editorial Flammarion estipulava que La identitat de França tindria quatre volums, dels quals la mort sobrevinguda el 1985 només n’hi va deixar enllestir els dos primers, les 1.100 pàgines publicades pòstumament el 1986. Van ser suficients per comprovar com a aquella obra de maduresa, de culminació d’un itinerari professional tan destacat, li van tremolar les cames al caire de l‘abisme argumental, tal com ell mateix apuntava des de la introducció: “He tingut raó de titular el volum La identitat de França? La paraula m’ha seduït, però no ha deixat de turmentar-me durant anys”.  L’hauria turmentat menys si s’hagués inclinat per la mateixa paraula en plural. Braudel

24 de set. 2014

L'escot de la violinista Anne-Sophie Mutter, que torna a Barcelona


La gran violinista alemanya Anne-Sophie Mutter és guapa i sempre ha tingut interès a posar-ho de relleu a l’escenari. És un fet que ha caracteritzat la seva carrera, junt amb el so prodigiós que sap extreure del parell de Strads que posseeix, els dos Stradivarius construïts el 1703 i el 1710. Ja era guapa i dotada als 14 anys, quan Herbert Von Karajan i la Deutsche Gramophone --que venia a ser el mateix-- la van fitxar per convertir-la en estrella mundial. “Els vestits que em poso per sortir a escena són l’equivalent a la granota de feina del

22 de set. 2014

Sortir a la tele per vendre llibres, per vendre qualsevol cosa

L’altre dia em deia, apesarat, un conegut escriptor: “Només mantinc la meva participació a tantes tertúlies polítiques de les teles per després vendre llibres”. M’explicava que d’aquesta manera li demanaven moltes més presentacions de les seves obres arreu del país i l’invitaven a actes públics de tota mena, als quals podia publicitar o vendre els seus llibres. El fet de vendre’n més li dóna accés a un millor tracte per part de les editorials i a algun premi literari de tant en tant, tot plegat en funció de la seva aparició regular a la tele i, en alguna mesura, de la qualitat del que escriu. Si no sortís

18 de set. 2014

La tardor és una de les estacions més vitals, diguin el que diguin

A la tardor que arrenca dimarts vinent li encolomen una imatge malencònica i crepuscular francament excessiva. En realitat ofereix moments de l’any d’una vitalitat culminant, envernissats per la llum licorosa i amansida de després de la verema. Les hores de claror s’escurcen, els dies no. Els dies maduren, s’aquieten, s’aplaquen, es preparen per hivernar quan arribarà el fred viu. Plou una mica més, afortunadament. Apareixen els millors bolets, el raïm de "km 0”, les figues, les confitures, els sumptuosos plats de caça amb flaire de bosc. A les platges redossades s’hi està millor que mai, els dies propicis. No sento la suposada malenconia de la tardor com un senyal de decandiment ni com un presagi trist, cendrós i refredat. La tardor

17 de set. 2014

El tango i el folklore argentí viuen al circuit "off" de Barcelona

L’anunci que acabar de divulgar el restaurant barceloní Divina Pasta (carrer Aribau núm. 65) dels dotze concerts diferents de tango i folklore argentí en viu que programarà cada diumenge en format de trio durant els pròxims dos mesos, com ja havia fet en temporades anteriors a iniciativa dels seus propietaris María Jesús Villar i Marcelo Di Pace (a l’esquerra de la foto, amb la cantant Silvina Laura i el guitarrista Gustavo Battaglia), posa de relleu que aquests gèneres musicals tan rics i tan practicats a Catalunya per les noves generacions argentines encara es veuen obligats a moure’s dintre dels circuits paral.lels, sense accedir més que de

16 de set. 2014

Al temple de Venus de Cap Norfeu, com si el veiés

Allargo sempre que puc la visita a Atenes fins les ruïnes del temple de Posidó al Cap Súnion, abocat a les blavíssimes aigües del Golf Sarònic, per contemplar el vernís dels segles damunt d’una de les postes de sol més acreditades del Mediterrani i recitar a mitja veu l’elegia insuperada de Carles Riba: “Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria (…) Per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur”. Es tracta d’un temple de petites dimensions, mig

15 de set. 2014

Les memòries de l’emperador Hirohito i les del president Tarradellas


M’ha provocat un somriure incontenible llegir la notícia que el 9 de setembre s’han presentat a Tòquio les memòries de l’emperador Hirohito, desaparegut el 1889, elaborades al llarg dels últims 25 anys per un equip d’un centenar d’historiadors a partir del cúmul de documents disponibles. L’edició consta de 61 volums, 12.000 pàgines i un cost d’elaboració estimat a 200 milions de iens (1,5 milions d’euros). El meu somriure incontenible es deu al fet de conèixer de prop les condicions de

10 de set. 2014

Un cigar Partagàs a l’ombra dels tamarius de Tamariu

Tinc observat que per fumar un bon havà Partagàs hi ha tres indrets del planeta amb una higrometria ambiental privilegiada: el malecón de l’Havana, la rambla del Poblenou barceloní i l’ombra dels tamarius de Tamariu. Per a més garanties, atès que l’ànima dels puros Partagàs pot ser voluble, els compro a can Nisso, la millor cava de cigars de l‘hemisferi nord com és l’Estanc del Mercat, a Palafrugell, sota l’amable i avisat consell de Joan López o la seva filla Lina. Tot seguit em dirigeixo a Tamariu. Els tamarius del passeig de mar de Tamariu són uns arbrissons escarits, aparentment insignificants, d’una envergadura negligible al primer cop d’ull, com esquelets rosegats pel salobre. Però a finals de primavera les seves branques es permeten

9 de set. 2014

Peter Brook ens visita amb certa freqüència, fa temps

El llegendari director de teatre Peter Brook, que el desembre vinent complirà 89 anys, torna el 24 i 25 d’octubre als escenaris catalans dintre del Temporada Alta de Girona, el festival que gaudeix en aquesta edició de 800.000 euros de subvenció de la Generalitat de Catalunya. Hi presenta l’obra The suit (El vestit), que des del 1999 gira arreu del món en versió francesa i des del 2012 en versió anglesa. Però la celebritat de Brook i la seva relació amb Catalunya no remunta només a la històrica posada en escena de la tragèdia Carmen, que va inaugurar l’escenari barceloní del Mercat de les Flors l’any 1983, quan aquí s’obrien grans teatres i els freqüentaven les companyies internacionals. Remunta

8 de set. 2014

La Barcelona romana es va especialitzar a produir i exportar vi

L’excavació en curs (a la foto) amb motiu de les obres de la futura estació del tren AVE al barri barceloní de la Sagrera d’una extensa vil.la romana de dotze hectàrees, amb celler dotat d’onze premses de vi, continua oferint sorpreses i s’ha vist ampliada a dues zones veïnes, abans que no les colgui el ciment de la futura terminal ferroviària. Ha permès documentar amb més detall l’especialitat de produir a l’engròs i exportar vi de la Bàrcino romana del segle I, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos que era Betulo (Badalona), capaç comercialitzar 1.800 àmfores o gerres de 25 litres per mes. La Bàrcino romana i la seva comarca era un país recobert de vinyes. “El descobriment de la vil.la de la Sagrera està reescrivint la història romana de la capital

4 de set. 2014

Tres anys de retard al primer hospital transfronterer d’Europa


La trompeteria de les inauguracions oficials es desfermarà aquest mes de setembre quan inaugurin d’una vegada, si no s’ajorna un cop més, el flamant hospital transfronterer de la Cerdanya, una experiència pionera arreu d’Europa que porta tres anys tancada per manca de pressupost dels acabats, al mateix moment que el departament de Sanitat de la Generalitat tanca ambulatoris i redueix llits dels hospitals. La meitat de la Cerdanya pertany a França des del Tractat dels Pirineus del 1659. Un altre tractat més intel.ligent va ser

3 de set. 2014

L’exili espanyol a Mèxic va ser inferior que a múltiples departaments francesos

El 75 aniversari del dramàtic èxode de mig milió de republicans espanyols (soldats i civils per meitats) a través del Pirineu després la caiguda de Catalunya a mans de l’exèrcit franquista ha posat de nou d’actualitat les indignes condicions en què van ser rebuts aquell hivern del 1939 a les platges nues del sud de França de forma deliberada per tal d’empènye’ls a tornar, com va fer la majoria, així como el paper de acollida jugat en alguna mesura pel Mèxic del president Lázaro Cárdenas. Aquest últim aspecte s’ha vist magnificat fins a extrems que reclamen una certa precisió històrica. La

2 de set. 2014

El monument a Ferrer i Guàrdia, confinat a la muntanya de Montjuïc

Al moment de desembarcar a la Universitat Lliure de Brussel.les l’any 1969, procedent de la Catalunya franquista, un dels meus interrogants era per què n’hi deien Lliure. Lliure de què? Vaig comprovar d’entrada que ningú no l’anomenava exactament així, llevat dels directius o dels polítics. Era un nom massa llarg i emfàtic. En deien familiarment ULB, és a dir, “u-el-bé”, amb la pronunciació de la vocal oclusiva labial sonora  de la “u”, en "cul-cul de poule" (pronunciar “ou” quan en realitat és “u” quedava reservat als espanyols i llatinoamericans fonèticament recalcitrants). La meva condició inevitable d’espanyol va fer que em comentessin l’existència d’un monument “espanyol” situat a l’entrada del campus, fins i tot l’origen de la ULB tenia alguna motivació més o menys espanyola relacionada amb el monument en qüestió. No podia ser, per l’època, la llegendària crueltat de les tropes del duc d’Alba, recordada també de manera ostensible i crítica a una làpida de la Grande Place. Mogut per la interrogació, em vaig dirigir al monument. Es tractava d’un memorial dedicat l’any 1911 a Francesc Ferrer i Guàrdia per part dels partidaris del lliure pensament, els quals havien impulsat la creació de la universitat de la capital belga, nascuda a

1 de set. 2014

Al setembre marxaran els rossinyols, per fer-se enyorar

El rossinyol se sent més que no es veu, però tot i així representa una presència buscada, sentida i enyorada. La seva diminuta anatomia de plomatge bru-rogenc resulta poc vistent, oculta entre les branques i el fullatge. És tímic i discret, excepte en el vigorós cant, el qual pot allargar-se tota la nit amb escasses interrupcions. Els ocells petits com ell són els més cantaires i refiladors. El setembre marxa a hivernar als boscos pluviosos de l’Àfrica tropical, per tal de fer-se enyorar com a anunciador del bon temps quan retorni a la primavera següent. Forma part de les espècies en disminució. Decau la població de pardals, falciots, caderneres, rossinyols, xoriguers i gralles, mentre augmenta la de tudons, tórtores turques, estornells,