25 de nov. 2014

Al vespre fa molt fosc a les cantonades de Washington

Vaig arribar la primera vegada a Washington amb la impaciència d’entreveure amb els meus propis ulls algun mecanisme intern de la capital de la primera superpotència. També amb la convicció que difícilment ho aconseguiria, per les incomptables capes que revesteixen i sofistiquen el nucli de l’imperi. El meu sentiment es va revelar equivocat des del primer instant. Un cop instal.lat a l’hotel, vaig sortir a fer un volt de reconeixement al centre urbà, on vaig observar als carrers les anades i vingudes apressades dels lobbystes i les seves secretàries, tots d’una elegància mitjana apreciable. A una botiga de gadgets vaig comprar una

24 de nov. 2014

La virginitat dubtosa, però solidíssima, del periodista i escriptor inèdit

Avui he tornat a saludar, de passada, un antic company que a l’Escola de Periodisme es caracteritzava per l’embalum de llibres, revistes i diaris que portava sempre sota el braç arquejat,  amb la mateixa naturalitat com altres porten bigoti, gorra o arracades. Solien ser llibres de l’última fornada i diaris i revistes acabats d’imprimir a països diferents. Més de quaranta anys després, els hi continua portant exactament igual. Deu ser l’home del país que ha llegit més, sense haver publicat mai ni una lletra de collita pròpia. És un home inèdit, àgraf, d’una virginitat productiva absoluta i intacta. L’agrafia és l’antònim de la grafomania, una incapacitat –voluntària o patològica-- d’expressar-se per escrit enfront de la verborrea regnant. Podria ser

22 de nov. 2014

Aquesta vegada les coalicions decidiran més que els vots


El president Mas podria veure’s conduït a avançar les eleccions autonòmiques catalanes al mes de gener o febrer vinents, com també el president Rajoy les generals al mes de maig per fer-les coincidir amb les municipals i les autonòmiques previstes a 13 comunitats. Fins i tot si aconsegueixen finalitzar els mandats i no avançar la convocatòria a les urnes, ens trobem en ple període preelectoral marcat per la pèrdua

21 de nov. 2014

La 7a Simfonia de Xostakóvitx i l’assassinat d’Ernest Lluch, avui fa 14 anys

El 21 de novembre del 2000, avui fa cartorze anys, Ernest Lluch era covardament assassinat a trets a l’aparcament de casa seva per un escamot d’ETA. El divendres següent el mestre Jesús López Cobos havia de dirigir la Simfonia núm. 7 “Leningrad”, de Dmitri Xostakóvitx, al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) a L’Auditori barceloní, una sala a la qual era freqüent la presència entre el públic del melòman, professor i exministre Ernest Lluch. Abans de començar la interpretació, amb tots els músics preparats a l’escenari, López Cobos va demanar un micròfon per adreçar-se al públic. Al peu

19 de nov. 2014

La llàgrima de cada matí, sense més importància que la natural

Quan surto de casa de bon matí, amb el fred del carrer acostuma a aparèixer una tímida llàgrima a la comissura dels meus ulls. És natural, la pel.lícula lacrimal s’irrita pel fet d’entrar en contacte amb el fred de l’exterior i reacciona. Primer em molestava, a l’hivern sempre havia d’anar amb kleenex a la butxaca. Em feia mitja vergonya que em veiessin llagrimejar. L’oculista no li va donar cap importància ni remei, però em va informar que en oftalmologia el fenomen s’anomena epífora. He acabat per acostumar-me a la meva epífora, ara la veig com una molèstia que fa companyia. Fins i tot li he trobat el cantó positiu: es tracta d’una reacció beneficiosa de l’ull per mantenir-se humectat, despert i en estat de rendiment. No cal fer-ne un drama. A l’hivern llagrimejo una mica de bon matí, al moment de sortir al carrer. No cal donar-hi més voltes, és poca cosa. La sensació humida al rostre sembla com si volgués reclamar el dret al plor per

18 de nov. 2014

Defensa sentimental dels pubs anglesos, potser una mica tard

L’última edició de la Good Pub Guide diu que al Regne Unit operen 49.5000 pubs, en pleguen 1.400 cada any i durant el pròxim trienni en desapareixeran 4.000 per manca d’adaptació al mercat d'aquests abeuradors de cervesa. En comptes d’alarmar-se’n, ho celebra. Insinua que la institució s’ha de posar al dia o morir. L’argument em fa una certa basarda, perquè només retalla per baix. El popular bar de la cantonada a ciutats i pobles anglesos és una tradició que creia solidíssima i a la qual sempre he retut devoció, amb serioses dificultats inicials. La primera cosa que vaig intentar satisfer en arribar de visita debutant a Londres l’any 1969 va ser prendre una cervesa bitter o una ale a algun pub, la segona visitar la tomba de Marx al cementiri de Highgate i la tercera treure el nas als grans magatzems Harrods. La més complicada de totes va ser la primera. Em va dur entendre, sorprès i desarborat, la diferència cultural que ens separava. La lliura esterlina encara tenia 20 xelins i 240 penics (no els prosaics 100 penics imposats per la decimalització dos anys més tard). Les coses es mesuraven o es pesaven a la manera imperial en iardes, peus, pintes, unces i galons, atès que el sistema mètric

17 de nov. 2014

Tarda de diumenge per rumbes al barri de la República de Gràcia

Ahir diumenge a la tarda, en comptes de ficar-me al cine Verdi, vaig caminar un parell de carrers més per treure el cap a la sisena edició de la Diada de la Rumba Catalana, organitzada pels promotors del Foment de la Rumba Catalana (Forcat) amb una marató d’intèrprets que es van rellevar durant sis hores a la sala barcelonina –gracienca-- del Centre Artesà Tradicionarius, amb entrada gratuïta. Entre aquelles parets de la “República Tropical i Independent de Gràcia” hi vaig retrobar la Catalunya amb malucs balladors, que també existeix. Tothom considera probable que la rumba catalana sigui la música popular més genuïna de Barcelona, segurament l’única música

13 de nov. 2014

Com més lluny millor de l’uniformisme nacional després del 9-N


El 9-N va tornar a ser una admirable demostració de força cívica a Catalunya. Hi va participar una tercera part del cens electoral convocat i el resultat va ser molt similar a l’obtingut en cites anteriors per la suma dels partits favorables al dret a decidir. Les votacions entranyen un avantatge: comptar-se. Les xifres canten i si els ciutadans acudim a votar o deixem de fer-ho és perquè s’escoltin. Una de les virtuts de la democràcia, que avui ens sembla elemental malgrat haver estat

12 de nov. 2014

L’últim cafè del meu amic mort d’avorriment amb tot motiu

Ahir vaig assistir al funeral d’un amic que s’ha mort d’avorriment. No patia cap càncer, cardiopatia ni dolència mèdicament tipificada més que la pressió sobresaturada de l’avorriment que li hipotecava l’energia. Estava avorrit per la força de circumstàncies reals que acceptava amb esportivitat, amb un humor lúcid inatacable, sense amargor ni martiri. N’havíem parlat en algunes ocasions, dintre de la dificultat pròpia de penetrar en aquest estat íntim. M’assegurava que l’avorriment consistia sobretot a la incapacitat no desitjada d’interactuar amb els altres, ja fos per absència de les persones que l’interessaven o per l'interès relatiu de les que tenia esporàdicament a l’abast. La pèrdua del lloc de treball l’havia deixat sense

11 de nov. 2014

El conjunt del sistema econòmic és un paradís fiscal dels rics

L’últim escàndol de corrupció ha vingut aquest cop d’Europa, destapat pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació Luxleaks: el primer ministre de Luxemburg i actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker (a la foto), va establir acords amb 340 multinacionals perquè declaressin els seus beneficis a aquest petit país (0,5 milions d'habitants, 130 entitats bancàries diferents) i rebaixar d'aquesta manera l’impost de societats del 22% en mitjana vigent als llocs on operaven a un 2% de favor al paradís fiscal d’acollida, amb la consegüent infracció a les hisendes públiques dels altres. Es tracta d’un afer

10 de nov. 2014

Havent votat, un concert de folklore argentí com vent de llibertat

El mateix dia que el diari barceloní La Vanguardia informava que el director cinematogràfic Carlos Saura acaba d’enllestir el llargmetratge “Zonda, folklore argentino” (igual com anteriorment n’havia dedicat al flamenc, el tango i el fado), es celebrava ahir diumenge a Barcelona un concert d’aquest gènere, protagonitzat per tres argentins residents aquí: Ana Rossi (veu), Esteban “Rabito” Vélez (guitarra i veu) i Pablo A. Giménez (flautes i veu), dintre del cicle que organitza el restaurant Divina Pasta del carrer Aribau núm. 65 (a la foto retratats pel mestre Pablo Leoni). Després de votar, vaig acudir amb amics al concert, mogut per la

6 de nov. 2014

A votar amb el nas tapat, per enèsima vegada i que no falti


Mantinc el costum d’anar sempre a votar. Em sembla que constitueix la responsabilitat mínima de ciutadà demòcrata, tot i que últimament em pinço cada vegada més fort el nas amb els dits al moment de dipositar la papereta a l’urna, davant dels escassos efectes pràctics de qualsevol resultat electoral pel que fa a la qualitat del sistema en què vivim a Catalunya, a Espanya i a Europa. El cúmul de piruetes d’aquest 9 de novembre i la cua de més piruetes que el seguirà s’hauria pogut evitar amb claredat i eficàcia si el president Artur Mas hagués convocat eleccions autonòmiques anticipades, dintre de la seva plena potestat de fer-ho. No ho ha fet, ha preferit abocar-nos a més dilacions perquè sap que el seu partit no les guanyaria ara i perquè que la resta de formacions parlamentàries que integren el Pacte pel Dret a Decidir no s’han avingut a

5 de nov. 2014

Els altres Murs de Berlín que encara no han caigut

El 9 de novembre fa 25 anys que el Mur de Berlín va començar a caure a cops de maça i, just dos mesos abans, el col.lega Xavier Miserachs m’hi va fotografiar amb una mirada plena d’expectatives. No estic segur que el 25 aniversari del final de la guerra freda sigui per llançar coets, vista l’actuació des d’aleshores del nostre sistema polític occidental (i també de l’oriental). Avui continuen en peu molts altres Murs de Berlín, tant físics (la salvatge tanca de Melilla, l’aberrant mur de formigó palestino-israelí) com socials (les desigualtats i exclusions en augment) i mentals (els vells i nous nacionalismes). Des del moment de

4 de nov. 2014

El capital al segle XXI, un mal negoci per a la majoria

És difícil que un jove professor francès publiqui un tractat d’història econòmica que es converteixi al cap de pocs mesos en una obra de referència mundial. Ho ha aconseguit el miler de pàgines del llibre El capital al segle XXI, escrit per Thomas Piketty, amb un impacte sorprenent als Estats Units i de retop arreu del món, pel fet de demostrar científicament allò que tothom intuïa, tant als cercles especialitzats com al carrer. Publicat el setembre del 2013 a França i el mes següent als Estats Units (a mitjans de maig ja ocupava el primer lloc dels llibres més venuts del portal Amazon), l'obra aconsegueix amb esclat inusual exposar a través d’una massa inèdita de sèries estadístiques, recollides a més de vint països des del segle XVIII, que la taxa de

3 de nov. 2014

El fals centenari del sostenidor o “se non è vero, è ben trovato”

Observo amb estranyesa com els mitjans de comunicació celebren aquests dies el centenari de “l’invent del sostenidor”, quan de fet és tan sols al centenari de la patent registrada el 3 de novembre del 1914 als Estats Units d’un dels models industrials cridats a la popularitat a través de la marca multinacional Warner Corset. En realitat el sostenidor és vell com el món. A l’antiga Grècia algunes dones utilitzaven l'strophium, la peça de roba que subjectava la base del pit, com es contempla als murals minoics del 1600 aC. Els mosaics romans  de la Vil.la del Casale (Sicília) mostren el sostenidor pectoral de ballarines, atletes i servents. Els cossets o corpiños eren ben coneguts a l'Edat Mitjana i al Renaixement. A París