2 de gen. 2015

El prodigi de les minves de gener i el destí incert de les garoines

Les minves de gener tenen al litoral una parròquia minoritària, però sòlida. En aquest període fugaç es poden produir a la platja unes calmes insòlites, un ressol hivernal càlid com cap altre i una lluna plena més resplendent que mai. És el gran instant d'exaltació continguda del mar. També és l'època de la delícia primitiva i iodada de les garoines, esbardellades i menjades amb un tros de pa o una cullereta a l'hora de l'aperitiu, amb un vinet blanc i els peus a la sorra, com una de les maneres més senzilles i fabuloses de portar el mar al paladar tot fent xefla amb la colla d’amics. Les
garoines eren un element socialitzador, un ritu tribal i primitiu del prodigi delicadíssim de les minves de gener. Avui la moda les ha posades a un preu d'allò més modern als restaurants de la zona.
Un dels habitants més feréstecs del mar en el seu aspecte extern conté a l'interior la màxima suavitat i els més pur dels perfums, encarnat a la polpa dels cinc filets o lòbuls en mitja lluna de les seves gònades, la massa ovàrica o testicular d'una consistència trèmula i vellutada, d'un viu color que pot anar del groc nacrat al roig carmí. Les garoines exigeixen per reproduir-se aigües molt netes, oxigenades i d'alta salinitat. Les minves de gener són el moment de l’any en què es troben més plenes i són més fàcils d’abastar per la calma de les aigües. 
El mar de les minves de gener solia tenir com a peça del decorat, contemplat des de la platja, una barca estàtica enmig de la làmina d'aigua de la cala. Un home governava lentament els dos rems per fixar la immobilitat de l'embarcació, mentre l'altre pescador s'abocava damunt l'orla i escrutava les roques del fons amb el mirall a una mà i la llarga canya d'agafar garoines a l'altra. En feien una galleda o dues i tornaven. 
Després es van veure substituïts per negres personatges revestits de cautxú, amb sacs penjant del cinturó dels ploms, els quals es capbussaven amb avidesa i les treien a mans plenes. A les terrasses dels bars i restaurants una pissarra anunciava la cotització de la garoina, la perla negra de les minves de gener. Els ecologistes van rondinar. 
“Prendre aquest marisc no és menjar ni beure, és respirar en ple oceà”, va escriure Julio Camba. Diverses receptes de garoines apareixen ja al receptari romà De re coquinaria, d’Apicius. Joël Robuchon i Ferran Adrià les van incorporar a les seves especialitats. D'altres n'han extret receptes insòlites, com les garoines gratinades amb ous de guatlla, la lassanya de garoines, a més de la crema o sopa, però el privilegi essencial continua sent saborejar-les amb els peus a la sorra durant els migdies assolellats de les minves de gener. 
Els restaurants s’han apropiat del vell costum, l’han industrialitzat amb l’ajuda dels organismes locals de promoció del turisme, com la campanya publicitària de La Garoinada a Palafrugell. Més de deu restaurants de les platges del municipi participen a les setmanes d’esplendor de la garoina a Calella de Palafrugell, Llafranc i Tamariu (en canvi a la d’Aigua-Xellida no hi ha restaurants i s’hi pot mantenir el vell costum que acabo de descriure). A Sant Feliu de Guíxols fan el mateix amb la campanya Temps d’Uriços. El Paracentrotus lividus o eriçó de mar canvia de nom a localitats veïnes. 
La garoina mou ara molts diners, ha entrat al circuit econòmic, fins i tot al mercat il.legal dels pescadors furtius que se salten la normativa (de veda, de tamany dels exemplars o de llicència de mariscador, mentre que els posseïdors de la llicència de pesca esportiva només poden extreure’n 150 exemplars per a consum propi, sense vendre’ls als restaurants al temptador preu que estan disposats a pagar i guanyar un jornal sense impostos). La llei del mercat s’ha abatut damunt les garoines.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada