10 de març 2015

L’ònix del pavelló Mies van der Rohe reflecteix a Montjuïc una història

Es podria escriure una novel.la sobre l’esforç que va costar extreure, traslladar i instal.lar aquestes monumentals llastres o lloses d’ònix de marbre (a la dreta de la foto). Formen part de la reconstrucció exacta duta a terme el 1986 del pavelló alemany dissenyat per l’eminent arquitecte Ludwig Mies van der Rohe a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929, al mateix emplaçament de Montjuïc i amb els mateixos materials, ara nous de trinca. Actualment l’ònix s’explota més com a pedra semi-preciosa de quars microcristal.lí (una varietat de l’àgata) per a la joieria que no en la versió
calcària relativament emparentada de marbre de revestiment.
Subsisteixen poques pedreres de marbre d’ònix arreu del món i els reconstructors del pavelló Mies van der Rohe barceloní (dirigits pels arquitectes Fernando Ramos, Ignasi de Solà Morales i Cristian Cirici) van haver de recórrer a l’experiència professional del marbrista de Granollers de tercera generació Jordi Marquès per explorar –infructuosament-- les possibilitats a les de Bagno di Tivoli al sud de Roma (només hi van aconseguir el marbre travertí) i les llegendàries de Carrara (on van trobar el marbre verd). De blocs d’ònix amb les dimensions desitjades, ni rastre. 
Els van adreçar a Egipte, sense sort. Després de nombroses gestions van localitzar una antiga pedrera d’ònix semiaturada a la localitat algerina de Bou-Nifia, 100 km al sud de la ciutat d’Orà. Des d’abans de la independència del país l’any 1962 que l’empresa no exportava un bloc d’ònix com el que van encarregar desentranyar de la muntanya els compradors barcelonins. Tenia 3 m de llarg per 1,70 m d’alt i 1,20 m de gruix, tallat expressament a la muntanya de l’antiga pedrera. El bloc va viatjar d’entrada al port d’Orà, tot seguit al de Marsella i finalment a Barcelona. 
L’escairat previ es va fer a un taller de Sant Andreu de la Barca, els acabats decisius de les llastres al taller de Granollers. El marbrista Jordi Marquès es mostrava convençut que les llastres d’ònix utilitzades el 1929 per Mies van der Rohe procedien amb tota probabilitat de la mateixa pedrera algerina. 
La reconstrucció exacta del pavelló es va inaugurar el 2 de juny del 1986. Simbolitzava l’embranzida preolímpica de Barcelona, dirigida en l’aspecte arquitectònic i urbanístic per Oriol Bohigas i el seu nodrit equip de “gold pencils”. Per a ells el cappare del moviment modern de la Bauhaus i autor de la consigna “Less is more” era un referent, malgrat que la cèlebre cadira “Barcelona” que va dissenyar i batejar Mies van der Rohe no correspongués a una influència gaire sensible a la ciutat, on els arquitectes innovadors seguien més aviat l’escola francesa de Le Corbusier. 
La reconstrucció del pavelló del 1929 amb idèntics materials nous va donar peu a la creació a Barcelona de la Fundació Mies van der Rohe. Entre d’altres activitats, atorga cada dos anys el concorregut premi internacional d’arquitectura del mateix nom, concedit per un jurat d’especialistes d’arreu del món. 
Avui el pavelló reconstruït és de visita pública. Es poden acariciar amb el tou dels dits les prodigioses venes petrificades i polides del marbre d’ònix, la vibració d'un luxe natural i auster, l'efusió d'una matèria orgànica inert però no inanimada (sense ànima) ni insensible, desplegada en unes dimensions excepcionals que viren subtilment de tonalitat amb el canvi de claror natural de cada dia, com fecundades per la determinació i la suor que va costar trobar-les, traslladar-les i instal.lar-les a un espai obert amb vocació de recuperació d’una història. El contacte amb la bellesa agrega humanitat, fa pensar, respirar fondo i enlairar-se una mica.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada