13 d’abr. 2015

El privilegi incrèdul d’acariciar d’amagat la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba al museu de Siracusa, una ciutat siciliana sense aeroport (s’hi arriba des del de Catània) ni aglomeracions. La Venus Anadiomena (significa sorgida de les aigües) o Venus Landolina (pel nom de l'arqueòleg que la va descobrir el 1804, Saverio Landolina) és una excepcional peça hel.lenística de l'escola de Praxíteles. Se la considera capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol. Emet efectivament sensualitat, atribuïble a l'eloqüència de formes corporals que adopta la figura femenina a l'instant de sortir de
l'aigua, així cóm al gest de sostenir amb la mà, davant del pubis, la roba drapejada que li cau al voltant de les cames i descriu amb els plecs una petxina que emmarca la meitat inferior sense amagar-ne la part de darrere, igualment proporcionada de manera eminent (el mateix recurs de la pètria petxina seria utilitzat per Botticelli a la pintura de la Venus Urània que les masses de visitants contemplen a la Galeria dels Uffizzi de Florència).
La peça està molt ben col.locada a una cruïlla de passadissos del renovat museu sicilià i permet ser rodejada amb llibertat de moviment per l’observador. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre encara permet una altra cosa més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni, però algunes es deleixen de ser tocades amb suavitat. La de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic perceptible, unes línies de desig, un petit mapa sinuós del flux limfàtic del cos i de l’ànima de l’obra d’art. Acariciar-la discretament ho demostra. 
Els adjectius desbordants que va dedicar-li Guy de Maupassant a La vie errante em predisposaven poc, potser per massa fàcils i evidents. No vaig concedir gaire crèdit a la seva descripció arravatada, escaldat per les fascinacions incontenibles de determinats autors, tot sovint tributàries d'un estat d'ànim inflamat.
Actualment, després de contemplar-la de prop, admeto que Maupassant no exagerava quan escrivia: "És una de les Venus més belles del món. No té cap i li manca un braç, tanmateix no havia tingut mai davant meu un cos més admirable i més emotiu. No és la dona pressentida, idealitzada, la dona divina o majestuosa a l'estil de la Venus de Milo; és la dona tal com ella és, tal com desperta el nostre amor i el nostre desig, tal i com la volem per a l'abraçada. És una Venus carnal que somniem ajaçada quan la veiem dreta. Amb el braç mancant es tapa els pits, amb la mà que li queda aixeca un drapatge i oculta, en un gest adorable, els seus encants més secrets. Tot el cos està fet, concebut, concentrat en aquest moviment, totes les línies hi tendeixen, tot el pensament s'hi enfoca. La Venus de Siracusa és una dona i alhora el símbol de la carn". 
A les pàgines d’El pont de la mar blava --un dels poquíssims intents durant l'últim segle d’exposar de forma intel.legible els rastres de l'expansió catalana al Mediterrani--, Lluís Nicolau d'Olwer va voler comprovar a Siracusa el debat suscitat per aquesta Venus, com hem fet tots els visitants posteriors. Nicolau d’Olwer apuntava: "Reconec, donant la raó als seus detractors, que és una tardana derivació hel.lenística de l'escola praxitèlica, emparentada amb la [Venus] Capitolina i la Medicea; admeto que les seves formes són massa robustes; fins i tot accepto que manca d'idealisme (i això és molt dir tractant-se d'una estàtua acèfala). Encara li confessaré més defectes, si voleu. Mireu-la bé, però, us dic ara: contempleu aquesta superba factura anatòmica, observeu la morbidesa d'aquestes carns, on la mà faria presa; repareu la lleu tremolor d'aquesta espatlla, com si vingués de ferir-la una alenada freda; fixeu-vos en la vida que pren tot el seu cos de les vetes amb prou feines visibles del marbre: diríeu la blavor de les venes sota una pell immaculada. ¿No voleu que sigui la deessa naixent de les ones? Bé: és una dona sortint del bany. És la dona en la plenitud seductora de les seves gràcies. No té cap? Millor. Damunt el cos torbador i admirable poseu-hi la testa somniada, la dels ulls on ameu d'emmirallar-vos, la dels llavis que us són més dolços".
Josep Pla, pel seu cantó, escrivia a Les illes a propòsit de la peça: "Malgrat els vint-i-quatre segles que porta d'existència, hom queda davant d'ella fascinat, enlluernat per les formes radiants de la seva presència. Fou treta del mar, que és com si l'haguessin collida del fons dels segles. A judicar per l'escandalosa freqüència què els grecs naufragaven i per l'horror que el mar els produïa, hi ha d'haver, a sota l'aigua, en el Mediterrani central i en l'oriental, una enorme quantitat de bellesa".
Més o menys predisposat pel testimoni dels il.lustres predecessors en la visita a la Venus de Siracusa, em va semblar que aquesta suma a les altres el rar privilegi de poder acariciar discretament la seva tebior, quan no mira ningú, per afegir la percepció del sentit del tacte a la torbació dels incrèduls.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada