15 de maig 2015

El teló de fons de la foto que m’ha fet l’amable cambrer als Jardins Égalité de París

Aquesta foto ha estat feta per un cambrer amable de París (cosa rara de trobar) al Café du Théâtre que aboca les vidrieres als mal anomenats Jardins del Palais Royal, els quals s’haurien de dir en realitat Jardins Égalité. El bar-restaurant ha estat redecorat amb un plafó mural de Molière en honor del fet que aquest autor i la seva companyia van treballar a partir del 1641 a la sala al.ludida al nom de l’establiment i que encara es troba en activitat als pisos superiors de la finca. Aquests Jardins del Palais Royal són un dels llocs més afortunats de la capital, malgrat arrossegar un problema delicat i confusionari al nom: no es tracta de jardins de cap palau reial, sinó d'una deliciosa plaça porxada en ple centre urbà. Són més aviat els Jardins de l’Anti-Palau Reial, com es desprèn de la seva
història i com salta avui a la vista en comparació amb els deliris de Versalles o del Louvre, els autèntics palaus reials. Durant la Revolució se’n van dir Jardins Égalité, però alguns encerts duren poc.
La plaça porxada engloba en el seu limitat perímetre institucions com la Comédie Française, el Consell d’Estat i el ministeri de Cultura. En alguna ocasió he conegut per dintre aquest ministeri. No recordo què m’hi va portar (l’oblit és una de les virtuts més selectes de la memòria), tan sols que els ordenances de pell negra situats a l’entrada i als passadissos anaven vestits rigorosament de frac i feien bambolejar la cua bífida de pingüí amb un admirable sentit d’Estat. De la Comédie Française en recordo més vetllades i encara les renovo. 
Sempre que sóc a París acudeixo als mal anomenats Jardins del Palais Royal, un dels punts més evocadors i tranquils del centre, a dues passes literals del cafarnaüm de l’avinguda de l’Òpera i els grans bulevards. En paral.lel als carrers porxats, la plaça ofereix a la part central un enjardinament acollidor i mesurat, amb quatre rengles dobles de til.lers de capçada tallada en rectangle (els jardiners actuals encara en diuen “à la marquise”, dintre d’aquella permanent mania aristocràtica). També brinda espais de gespa amb abundants flors i una font circular, voltada de les característiques cadires metàl.liques gratuïtes dels jardins parisencs (en les dues versions de respatller recte o bé inclinat com una gandula). 
Quan surt el primer raig de sol primaveral, les cadires s’omplen d’usuaris procedents de les oficines i negocis dels voltants. L’accés relativament amagat de la plaça no hi porta grups de turistes, una altra virtut del més rar mèrit al centre de París, entre les variades i sorprenents qualitats d’aquest espai destinat als que saben discernir els tresors amagats darrere les aparences i les mistificacions del nomenclàtor. És com un jardí tancat obert al públic previngut. 
El primer constructor d’aquest espai privilegiat va ser el cardenal Richelieu. S’hi va fer edificar el Palais Cardinal l’any 1628. A continuació va ser durant poc temps la residència de la reina mare Anna d’Àustria i del fill de Lluís XIV durant la seva minoria d’edat (entre el 1642 i el 1652). D’aquí li va venir per a l’eternitat el nom de Palais Royal. 
Un cop instal.lat al tron, va cedir la propietat al seu germà Felip d’Orleans, que més endavant exerciria de regent de Lluís XV. El nét Lluís Felip d’Orleans va convertir-lo en l’anti-Versalles a les envistes de la Revolució del 1789, la qual acabaria costant la guillotina al seu cosí Lluís XVI i a ell mateix, malgrat haver-se adjudicat el nom revolucionari de Philippe Égalité després de la caiguda de la monarquia i el nom de Jardins Égalité a la finca. 
Abans de pujar al cadafal, Lluís Felip d’Orleans havia protagonitzat la vasta operació d’especulació immobiliària que va convertir aquesta propietat en una moderna plaça de 180 porxos, separats per pilastres estriades de capitells corintis i voltats de botigues i habitatges de tres plantes, sobre un disseny de l’arquitecte Victor Louis. A cada planta baixa s’hi va obrir una botiga o cafè. Hi va afegir a una de les cantonades la sala de teatre que seria la Comédie Française i a l’angle oposat el teatre del Palais Royal, de més petites dimensions (1.300 localitats), que també continua en actiu i acull a la planta baixa del cafè de la foto adjunta. 
La plaça volia ser el centre del comerç i la diversió de París. Ho va aconseguir a algun moment, amb una florida en paral.lel del joc i la prostitució. Entre els establiments que encara s’hi conserven hi figura el clàssic restaurant de luxe Le Grand Vefour, que actualment proposa el menú a 298 € per comensal. Al Café du Théatre del costat mateix, el plat del dia costa 15,50 € i el cafè 2,90 €, en el meu cas amb foto feta per l’amable cambrer inclosa. 
Després de la Revolució la propietat va ser restituïda al fill Lluís Felip I de Borbó, el qual esdevindria en l’últim rei de França entre 1830 i 1848. Una nova revolució  va significar el saqueig de la propietat i el canvi de nom pel de Palau Nacional. Tampoc no va durar, fins a recuperar el de Palais-Royal, quan en realitat només va ser-ho de manera molt efímera.
El nom de Jardins Égalité estaria igualment justificat per la història, seria més original i republicà. Fins i tot em sembla que embelliria la foto feta per l’amable cambrer.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada