3 de juny 2015

L’escapada irrenunciable a Súnion, immune a les retallades dels tramposos

A Atenes sempre que puc m’escapo a Súnion. En aquesta ocasió ho he fet amb la meva filla. Anar de la capital grega fins a Delfos, Epidaure, Micenes o Corint requereix tot el dia, escapar-se a Súnion és una evasió furtiva més curta i essencial, conciliable amb altres obligacions. Trepitjar de nou les ruïnes del temple de Posidó al cap Súnion, abocat a les blavíssimes aigües del golf Sarònic, permet contemplar el vernís dels segles damunt d’una de les llums més vives del Mediterrani, sentir l’efecte físic del contacte de la bellesa supervivent a la intempèrie (amb la part sublim i també la part perduda, l’harmonia al costat del caos i la contumàcia). També permet tornar a recitar a mitja veu a aquest punt precís el suc d’or dels versos de
Carles Riba que s’hi refereixen.
Pot semblar un temple de petites dimensions, mig enrunat, modest. Per a mi és un dels que mereix més aquest nom entre els incomptables temples de tota mida i confessió escampats pel món. És el temple del meu món. 
Quan el recorro lentament i observo la terra i el mar que el volten, trobo cada cop més que cap Súnion és una rèplica conforme del cap Norfeu empordanès. Diversos autors romans van deixar escrit que aquells topants emporitans, de navegació obligada dintre de les rutes de l’època, posseïen també un Afrodision o temple de Venus dedicat a la Venus Pirinea (Afrodita seria a continuació la Venus dels romans).
A diferència del temple de Posidó a cap Súnion, l’Afrodision de cap Norfeu no ha estat localitzat. Les restes podrien trobar-se a la zona de Sant Pere de Rodes, al voltant dels trofeus de Pompeu al Coll de Panissars (el Pertús) o bé damunt la localitat portuària rossellonesa de Portvendres (Portus Veneris, com ho poetitza Jacint Verdaguer a L’Atlàntida). Ningú s’ha esforçat gaire a trobar-les. 
En canvi el vell temple de cap Súnion dedicat a Posidó, el déu del mar i dels temporals, conserva dretes des del segle V aC setze de les seves trenta-vuit columnes marmòries d’estil dòric. Corona un turó ventós, a 60 metres sobre el nivell del mar, al qual s’accedeix pel camí empedrat que arrenca a la sumària garita de venda dels tickets d’entrada al recinte arqueològic retirat de la vida pública, al.lèrgic a tota forma sumptuària de poder, al catàleg d’insolències usuals dels rics només en diners i a l’acumulació de cinisme dels retalladors tramposos de la democràcia. 
Al matí és probable que el visitant s’hi trobi pràcticament sol, de tu a tu amb l’Egeu, la història i la llum voltaica del cel àtic, d’una puresa de to carregada de resolució narrativa a l’hora d’expressar el relleu temàtic de l’indret, articular el fraseig precís d’una forma d’esplendor i proporcionar les ombres més sòbries, fàustiques i compassives de l’àrid i enardit secà grec. 
Quan cau la tarda hi arriben alguns autocars turístics des d’Atenes per l’espectacle de la posta de sol, la qual es produeix aquí amb un notori radicalisme mediterrani, una agudesa interpretativa que atresora llums de sensualitat capaç de desvetllar els sentits entaforats al subsòl del cor i atorgar una ressonància enamorada i una fràgil esperança a la màgia de la vida de cada dia. 
Acostumo a escapar-m’hi amb l’autobús de línia que cobreix amb una lentitud perfecta els 69 km que separen el centre atenenc de Súnion. El camí ressegueix la cornisa de municipis balnearis dels afores de la capital al llarg del golf Sarònic, el litoral del mar Egeu a la regió metropolitana de l’Àtica. La lentitud del mitjà de transport prepara l’esperit a interioritzar una mica allò que l’espera a l’arribada, el cicle vital del minúscul partenó solitari i grandiós, la vivacitat de la solitud dels segles recorreguda en viu, l’altíssima dignitat encara dreta i expectant d’un apogeu de l’home civilitzat, vista en la seva efusiva, concreta i estricta bellesa. 
Abans de marxar trec de la butxaca el paper que porto preparat i dic en veu baixa els sumptuosos versos escrits a l’exili per un home aparentment derrotat, un soi-disant perdedor:

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, 
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: 
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, 
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. 
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes 
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient, 
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura, 
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; 
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga 
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; 
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira 
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix 
per ta força la força que el salva als cops de fortuna, 
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada