22 de jul. 2015

Elogi de Josep Martinell, no només per ser "l'amic de Josep Pla"

L’Ajuntament i la Revista de Palafrugell acaben de dedicar l’últim número de la col.lecció de quaderns Galeria de Personatges al pintor i escriptor Josep Martinell, que ens va deixar l’any 2001, amb una evocació biogràfica documentada i escrita per Clara Creixell Cabeza. No va ser només “l’amic de Josep Pla". Dubto molt que Josep Pla tingués amics, en el sentit generalment acceptat de la paraula. Però una de les persones que sens dubte va acostar-se més a aquesta condició durant la segona meitat de la seva vida va ser Josep Martinell, malgrat que el seu nom no apareix pràcticament a la torrencial producció escrita planiana. Sobre la quantitat d’hores compartides durant
quatre dècades entre els dos homes solters que sempre van tractar-se de vostè, Martinell en va extreure els llibres Josep Pla vist de prop i, més endavant, l’ampliació Josep Pla vist per un amic de Palafrugell.
Contenen una part –només una part-- de l’univers que li va revelar el tracte amb l’homenot. Una altra part se la va guardar, per discreció i per una idea convencional de respecte envers la figura de l’autor d’El quadern gris. 
Tot i així Martinell va deixar pistes estratègiques als seus escrits i a les converses que mantenia amb aquells que vam voler acostar-nos al perfil dels dos personatges per anar una mica més enllà de les convencions de la imatge pública, que ells situaven a prudent distància de la realitat del dia a dia. El món de Josep Pla té moments sublims, però no ha estat mai plàcid ni transparent. El món de Josep Martinell, tampoc. 
Les aparicions de Martinell a les pàgines de Pla són comptadíssimes, sense proporció amb la quantitat d’hores compartides entre els dos homes durant quatre dècades. Josep Martinell va ser un dels subjectes de la vida real de Josep Pla, no de la seva producció literària. La desproporció d’aquest silenci resulta igualment acusada en altres casos, com el de les seves parelles femenines. 
Després de la mort de Pla el 1981, les visites al domicili de Martinell --la mateixa casa amb pati del carrer Girona núm. 55 on havia nascut el 14 d’octubre del 1912— em van permetre tastar en viu el perfum i també les punxes del localisme il.lustrat de l’homenot i del seu últim epígon directe, “un dels darrers representants del cinisme il.lustrat palafrugellenc”, com el qualificava Jordi Pujol i Cofan amb coneixement de causa. Josep Pla i Josep Martinell van envellir de manera diferent malgrat procedir del mateix caldo de cultiu. 
La casa de Josep Martinell, a tocar de la terminal d’autobusos de l’empresa Sarfa d’aleshores, era àmplia, amb planta baixa, dos pisos i un extens jardí posterior que havia estat hort. Hi vivia amb la seva germana Carme, igualment soltera. Ell la cuidava de l’esquizofrènia, ella li estalviava les tasques domèstiques i la soledat material. 
Hi tenia l’estudi de pintor i, durant llargues èpoques, també els fòtils de decorador d’antiguitats destinades a la proliferació de masies empordaneses restaurades pels barcelonins benestants com a segona residència, les vil.les pal.ladianes i els cottages de la metròpolis menestrala i pervinguda, reorientada cap al glamur i l’artifici. “Un bon antiquari ha d’haver passat per la presó!”, em repetia Martinell amb el rictus del somriure sarcàstic mentre m’exhibia els últims baguls, escriptoris o armaris del suposat segle XVIII que acabava d’envellir amb líquids corrosius al sol i serena del jardí i de pintar amb motius d’època. 
La conversa amb Martinell no gravitava forçosament al voltant de Josep Pla. Aquest era un dels temes en què s’esplaiava menys. Anava amb peus de plom, lligat a una idea de fidelitat, a un vot de discreció contret amb ell i renovat amb els hereus, potser lligat també a una por de postguerra entaforada als replecs de la psicologia. La conversa amb Martinell abastava un ventall de curiositats universals, tot i que solia transitar per la literatura francesa i per la crítica de l’actualitat local, llevat dels dies que sortia per la tangent, per exemple amb la seva aquilotada inclinació cap a les sàtires del poeta llatí Juvenal. 
En general li agradava posar-se al corrent de la producció literària francesa i dels potins de la vida local vistos per un observador més jove, tot auscultant el grau d’acord o desacord amb mi. Les opinions de Martinell eren tot sovint imprevisibles i això formava part important de l’interès que contenien. 
Josep Pla i Josep Martinell van ser presentats el 1947 a la tertúlia de cal Tinyoi, l’establiment del carrer de la Tarongeta que admetia l’horari dels noctàmbuls. Excepte en la “diabòlica mania d’escriure”, Pla era un home inconstant en els altres terrenys, inclòs el de les relacions humanes. Sempre va alternar la solitud amb la necessitat d’interlocutors envers els quals els seus sentiments afloraven amb intermitències. A Josep Martinell això no el molestava. Admirava l’escriptor i es va posar a remolc de la seva disponibilitat de cada moment. 
En paral.lel a l’obra pictòrica, tota la producció escrita de Martinell es va cenyir a l’articulisme, un gènere capaç de produir peces culminants o bé banalitats, igual com qualsevol dels altres gèneres. Els seus dos llibres sobre Josep Pla i el tercer recopilatori Escrits d’ahir estan formats per articles prèviament publicats a la premsa o bé, en menor mesura, inèdits. De vegades, molt rarament, feia alguna incursió cap a la prosa més lírica a la sèrie La memòria trossejada. Notes del quadern groc, que va publicar mensualment a la Revista de Palafrugell de l’agost del 1997 al febrer del 2001. 
Al final de la seva vida Martinell escrivia: “És veritat que sóc un autodidacta, però vaig trobar a faltar algú que em posés al corrent de moltes coses que em va costar descobrir. La intuïció sempre és prèvia al coneixement, però amb intuïció no n’hi ha prou. Cal algú que t’assenya-li el camí per no anar del tot perdut. Però la vida m’ha passat tan apressadament que he arribat a vell sense saber del tot què volia. Si és que en realitat volia alguna cosa concreta. Volia viure, simplement viure. I he viscut, a la meva manera” (Revista de Palafrugell, setembre de 1997). 
El quadern que li acaba de dedicar la col.lecció palafrugellenca Galeria de Personatges m’ha fet recordar-lo vivament i enyorar-lo.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada