10 de jul. 2015

L’alta dignitat, insondable i muda, d’es Cucucuruc de Cadaqués

Un illot minúscul adquireix importància a la badia de Cadaqués amb l’alta dignitat dels modestos, insondable i muda, primària, jubilant i indiscutible. El cònic escull d’es Cucurucuc de s’Arenella actua de vigia fix, d'anagrama del municipi. La punxeguda piràmide rocosa és un senyal d’identitat dels cadaquesencs. El nom deriva amb probabilitat de la forma de caputxa, cucurulla o cucurutxo. La dita local afirma amb orgull: “Qui no ha vist es Cucurucuc ni sa platja Confitera ni sa nena d’en Clapés, no ha vist res de Cadaqués”.  Contemplar es Cucurucuc des de la riba i escoltar les veus del mar m’harmonitza per una estona amb la naturalesa, em procura la sensació física de contacte amb la bellesa (dintre de la qual hi caben l’harmonia i el
caos), em desperta un irrefrenable impuls de tendresa, m’allunya dels dies ferits d’indiferència i sang freda, m’acosta a l’absència de preocupacions que els vells grecs anomenaven ataràxia.
Poso en remull al voltant de la silueta des Cucurucuc algunes idees perquè es flexibilitzin una mica. Durant aquestes estones contemplatives les paraules argumentals pesen poc davant dels fets, situats en un punt fluctuant entre les ciències cognitives i la pura i dura biologia. Callo, tot i que abstinent no vulgui dir abstemi. Faig turisme interior, busco a dintre. 
Es Cucurucuc atresora llums segons el moment i el carés de cada dia, amb la discrecionalitat o l’arbitrarietat de la vida. S’alça amb una puresa de to audaç, amb una resolució narrativa carregada de matisos expressius i d’inflexions exactes, potser dotada d’escassa bel.ligerància inventiva en el pla argumental, poc inclinada als contrastos psicològics subterranis i lliure dels recargolaments d’esperit, en la seva concreta i estricta bellesa de malenconia reduïda al mínim indispensable. 
El venerable mestre Rafael Cabrisses, que va ensenyar solfa a molts futurs músics cadaquesencs i va compondre grans sardanes com la titulada "Cap de Creus" (lletra de Joaquim Gay), encara interpretada avui amb èxit, havia dirigit durant la dècada dels 1920 la Cobla Cucurucuc, batejada amb el nom d’aquest illot presidencial, gairebé urbà. Apareix també a alguns quadres de Dalí, com la banya d’un rinoceront emergint de l’aigua. El pintor que ha convertit més sovint es Cucurucuc en fil conductor de la seva pintura és el japonès resident Shigeyoshi Koyama, intèrpret silenciós de la tonalitat que aquestes roques aboquen a la insularitat de Cadaqués. 
Els incomptables reflexos de la negror de la pissarra s’encarnen de manera viva i fèrtil a qualsevol retina que s’ho miri amb ulls àvids i oberts a l’estranya atracció, desproveïts de tota prevenció i de qualsevol amarra, “nus com els ídols que he refusat d’adorar”. 
Al poeta Carles Riba els seus mecenes li van obsequiar una caseta d’estiueig a Cadaqués. I ell, al poema “Vaig entrar a la llum marina”, va escriure:

Els estels, nus com els ídols
que he refusat d’adorar:
el bosc de l’illa més alta
me’ls ha cobert sense engany;
hi he trobat la innocència
com si m’adormís del mar.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada