21 de jul. 2015

L’envejable senzillesa aparent de Simenon, el belga que no volia ser francès

L’editorial barcelonina Acantilado acaba de posar a les llibreries amb un “lleuger” retard de seixanta anys la primera traducció al castellà de les memòries d’infantesa que Georges Simenon va publicar en francès l’any 1957 sota el títol de Pedigrí. Siguem positius, el temps transcorregut entre l’edició original i la traducció deu indicar la prodigiosa vigència d’un autor que supera amb escreix l’encasellament de novel.la policial al què alguns els voldrien limitar. L’escriptor en llengua francesa més divulgat arreu del món (500 milions d’exemplars venuts de 500 títols diferents) no és francès, sinó belga. No va voler abandonar mai la
nacionalitat i naturalitzar-se francès, malgrat viure a França des dels 18 anys, abans de fer-ho als Estats Units durant una dècada i a Suïssa els 25 últims anys.
Declarava Simenon: “No tothom té la sort d’haver nascut a Liechtenstein o a Mònaco; aleshores prefereixo ser belga, faute de mieux (en absència d’alternativa millor), perquè no significa res”. Sentenciava així en poques paraules la gran virtut d’aquell petit Estat-tampó nascut amb prou feines el 1830, amb una meitat d’habitants que forma part històrica i lingüística del país veí del sud llatí i una altra meitat que deriva del país veí del nord germànic.
Ho van aconseguir sense grans il.lusions, amb una mena d’ascesi nacional que ressegueix el perfil de la realitat en lluita contra els clixés i els èmfasis d’alguns veïns de grans dimensions, en la seva grandesa. A França se’n riuen del fet que en francès de Bèlgica diguin “setanta” i “noranta”, en comptes de “setanta-deu” i “vuitanta-deu”, que consideren l’única manera intel.ligent de dir-ho.
Del suposat “malestar belga”, el flamenc Hugo Claus en va extreure el títol del seu llibre més llegit, La pena de Bèlgica, una novel.la “provinciana i universal” de 700 pàgines sense parar de riure. I manifestava Claus arran de l’aparició del llibre en castellà: "La pena de Bèlgica està lligada a la noció de no existència. Perquè Bèlgica no existeix. Tan sols sobre el paper, des del 1830, quan anglesos, alemanys i francesos la van crear com a territori neutre. Estem acostumats a sobreviure. Se’n deriva una manera de ser especial”. 
El país ha produït altres figures de la talla de Maurice Maeterlinck, Henri Michaux, René Magritte, Paul Delvaux, Marguerite Yourcenar, Django Reinhardt, Claude Lévi-Strauss, Maurice Béjart, José Van Dam, Hergé o Folon. També és cert que la majoria dels esmentats van abandonar-lo a la primera ocasió. El belga Jacques Brel clamava: "El fet de ser belga no s’explica. És com les maduixes. Expliqueu-me les maduixes! No són un meló, simplement. Belga? Bèlgica és una noció geogràfica”. 
Els belgues han assolit abans que ningú una certa puresa del buit, l’ataràxia del pla país a aquella planura afòtica de l’anima. L’aire commiseratiu amb què s’acostuma a considerar Bèlgica pel seu infortunat clima atlàntic, per la curta i tortuosa història o per l’encaixonament entre països d’imatge més agraciada, amaga en realitat l’enveja que provoca el seu confort utilitari, desproveït de la llosa de les grans potències i els grans designis. Tot hi és simple, aparentment, com a la literatura de Simenon. 
Pertànyer a un país que no representa res en especial pot arribar a ser l’estadi suprem de la condició de ciutadà lliure, la somniada ingravidesa de l’Estat com a pura entitat administrativa. El país converteix la imatge plana, el caràcter pla, en una comoditat. La persistent sensació d’estranyesa enfront de moltes manifestacions del caràcter belga tan sols apareix quan no s’entén el valor del perfil, el despullament de l’esquema mancat d’elevacions i de presumpcions dictades per l’enlluernament de la complexitat. Igual com a la gran obra balzaquiana de Simenon. 
Això mateix es produeix amb la seva condició originària de periodista. Va debutar als 16 anys a La Gazette de Lieja, la seva ciutat natal, titllada de capital de la francofonia per fel de ser el municipi de dimensions més grans de l’àrea walona del país. A Lieja va escriure el primer dels seus 500 títols, la novel.la Le pont des Arches, abans d’arribar a somniar que la seva literatura fos traduïda a incomptables idiomes i se’n venguessin 500 milions d’exemplars, xifra que ja assolia al moment de la seva mort el 1989. 
Com a aprenent imberbe al diari de Lieja, redactava de bon començament tota mena d’articles i reportatges quotidians. D’aleshores en endavant va escriure sempre a velocitat periodística. Potser no va ser res més que un gran reporter de la societat del seu temps i d’ell mateix, amagat una mica a cada novel.la. 
Per a Simenon la definició de periodista era taxativa i definitiva. La va expressar amb paraules a les quals jo mateix no podia deixar de subscriure quan exercia l’ofici al seu país natal o fins i tot després: “Un periodista és un home capaç de practicar una vida solitària entre la multitud sense sucumbir a la seva suggestió, un home que té el coratge d’assistir a avorrits vodevils i drames en vint quadres, un home coneixedor de la ciència d’encertar un elogi relativament honest per a cadascun dels histrions rics de totes les arts, un home que es manté despert en als mitings polítics, un home que coneix la llengua dels poetes i la dels tafurs, que seu de la mateixa manera a la taula coberta de flors com a una altra de primparada, un home que per damunt de tot escriu una o dues columnes sobre un tema del qual n’ignora fins i tot la primera paraula”. 
Tot Simenon va ser sempre directe, colossal en la seva aparent, només aparent senzillesa.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada