24 d’oct. 2015

Les pedres de Venècia són agraïdes amb John Ruskin i el bon gust

El sol de migdia a Venècia, que és un sol nòrdic i contingut, dóna de ple i fa resplendir alguns dies la façana de la Pensione Calcina. Malgrat el seu nom històric, avui és un hotelet de luxe dels més desitjables de la ciutat, al moll de les Zattere. La façana, molt ben mantinguda, està estucada d'un deliciós ocre terrós de xocolata i es veu ennoblida per una placa de redactat evocador. A Itàlia la literatura de les làpides commemoratives aconsegueix de vegades el toc d'inspiració brillant, sense perdre el punt entendridor de la grandiloqüència obligada. Aquesta està dedicada a recordar l’estada que va fer a l’establiment l’escriptor, poeta i assagista anglès John Ruskin, autor del famós tractat Pedres de Venècia. Fa molts anys que hi passo pel davant, m’hi aturo i la llegeixo com qui paladeja una petita delícia. El redactat del marbre diu: “John Ruskin abito questa casa 1877. Sacerdote dell'arte nelle nostre pietre nello nostro San Marco quasi in ogno
monumento d'Italia cercó insieme l'anima dell'artefice et l'anima del popolo. Ogni marmo ogni bronzo ogni tela ogni cosa li gridó che bellezza e religione se virtú d'uomo la susciti è riverenza de popolo l'accolga. Il Comune di Venezia riconoscente".
En realitat el llibre Pedres de Venècia és un estudi d’història de l’art basat en el fervent puritanisme anglicà que professava Ruskin. No hi fa res, la seva imaginació palpitant es veia secundada per una agudesa d’observació, una sensibilitat ardent i un estil literari tan ben dotat que salven l’interès del llibre amb comoditat. 
Ho va captar el prologuista de la traducció francesa del 1983 que rellegeixo ara, el periodista i cronista d’arquitectura del diari Le Monde, Frédéric Edelmann: “No importa que Ruskin descodifiqui correctament o no els signes del passat en matèria d’arquitectura, com s’escarrassen a demostrar els seus crítics. No importa que el seu interès per l’espai sigui inexistent o fluctuant, que la seva interpretació de l’escultura, la pintura i el mosaic sigui eficient o no. Fins i tot les seves malapteses recurrents contribueixen a un dels principals interessos del llibre: la sensibilitat, l’afirmació desesperada d’aquesta sensibilitat. Sense això la lectura s’acabaria de seguida, a la primera i més palesa de les seves equivocacions, la qual governa el conjunt del llibre. Com pot pretendre demostrar la lletgesa adquirida per Venècia, quan tot el llibre és un cant passional de la ciutat?”. 
Exactament, la qüestió és aquesta. Alguns esperits erràtics voldrien fer creure que la decadència representa la definició sublimada de Venècia. Res d'això! Venècia ha hagut de lluitar al llarg de la història contra múltiples invasors i la seva última victòria consisteix a arrencar de la retina de vint milions de visitants anuals les imatges de pacotilla sobre la suposada condició de ciutat-museu agònica, submergida una mica més cada dia en la tomba d'aigua del seu passat. No, res d'això! 
On és la decadència d'aquesta ciutat sense ni un sol camp de ruïnes ni cap àrea tancada a l'ús actual? Darrere el teló de fons d'un passat esplendorós bull avui un laboratori urbà del segle XXI, on veneciòlegs d'arreu del món estudien el futur dels centres històrics, és a dir, de la major part d'Europa. 
John Ruskin va encarnar de manera vibrant aquesta suposada contradicció. Cada vegada que passo davant la placa que recorda la seva estada a la Pensione Calcina, m’hi aturo per paladejar-la amb una vella admiració, sobretot si la il.lumina el sol de migdia.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada