30 d’abr. 2015

La “Mediterrània” de Maillol mal rebuda aquests dies al Museu Marés

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’escultor europeu més valorat després de Rodin era un català rossellonès que va fer carrera a París i que mantenia amb Barcelona freqüents contactes afectius i artístics. Barcelona no va saber apreciar Aristides Maillol, fins la primera exposició antològica de la seva obra el 1979 a la Casa Macaya, més de trenta anys després de la mort de l’escultor. Va caldre esperar fins el 1992 perquè l’espai públic de la capital catalana tingués una primera i única peça (de segon ordre) d’aquest català universal, regalada per una associació empresarial i pèssimament col.locada a l’exterior del Museu Nacional d’Art de Catalunya, a una rampa lateral que condueix de l’escalinata d’accés a l’aparcament. En canvi París, Perpinyà i Banyuls en tenen mitja dotzena o més cadascuna al seus carrers, igual com tantes altres

29 d’abr. 2015

Les noves i les velles tensions al voltant de les illes Medes

El busseig a les illes Medes s’ha convertit en una activitat econòmica que enfronta aquests dies les empreses del sector amb el sentit de la mesura i la il.lusió del bé comú que defensen científics i ecologistes, arran de la duplicació d’immersions autoritzades per dia en el nou pla de gestió del parc natural, actualment en fase d’al.legacions. El nombre total d’immersions permeses per any i el límit de 45 submarinistes alhora seria lleugerament superior a l’actual, però amb la variant substancial de poder acumular durant els caps de setmana i a l’estiu la carència dels dies de mal temps, mitjançant diversos torns diaris de 45

27 d’abr. 2015

Tornen a esgarrinxar la bellesa violentada de la platja de Llafranc

Ahir diumenge vaig anar a passejar al llarg de la platja de Llafranc i la vaig trobar assetjada per gegantins dracs metàl.lics que l’estan sotmetent aquests dies a una muda de pell forçada i aberrant. Tornen a dragar, com cada any, el port "esportiu" que des del 1970 desfigura una de les badies naturals més boniques del país, en benefici de 140 amarradors particulars que ni tan sols no impedeixen la proliferació de barques amuntegades també damunt la sorra a l’engolfada de llevant de la platja, que ocupen per complet. La fantasiosa qualificació de port "esportiu" encobreix en realitat un port absurd, mal construït i cegat sistemàticament pels moviments de sorra que ell mateix provoca, quan les llevantades reboten contra la Punta

25 d’abr. 2015

La tramuntana és una llum, sobretot és una llum

Aquest article també es publica avui al suplement "Cultura/s" del diari La Vanguardia.

Durant uns anys m’he dedicat a rastrejar el que s’ha escrit sobre la tramuntana i m’he endut algunes sorpreses, como exposo al llibre Elogi i refutació de la tramuntana, que editarà la Diputació de Girona a la seva Col.lecció Josep Pla. En confesso reincident en l’intent de relatar un vent que estimo. El 1995 vaig publicar conjuntament amb el biòleg figuerenc Josep M. Dacosta el llibre titulat La tramuntana, a la col.lecció Quaderns de la Revista de Girona. He continuat indagant les seves implicacions des de diferents camps. La ciència es manté a prudent distància pel que fa als vents i les

23 d’abr. 2015

L'ombra de la diada radiant de la rosa i el llibre de Sant Jordi

A un país petit de 7 milions d’habitants, aquesta diada de Sant Jordi es vendran per tradició ciutadana 6 milions de roses (el 80% roges) entre tres i cinc euros, segons les estimacions dels floricultors majoristes, als quals el govern del PP acaba de rebaixar l’IVA del 21% al 5%, contràriament als llibres. El 5% de les roses de Sant Jordi són de producció local. La resta prové per via aèria de Colòmbia i Equador (45%), Holanda (30%), València i el sud d’Espanya (10%) i països africans com Kènia i Etiòpia (5%). El domini majoritari de les grans plantacions industrialitzades de roses d’exportació a Colòmbia i Equador, amb horticultura intensiva potenciada per plaguicides i fertilitzants sintètics, ha plantejat problemes de contaminació i sobreexplotació

22 d’abr. 2015

Reivindicació de l’honradesa de vi de bóta, a granel, de poc preu

La recent alarma comercial –purament comercial-- causada per l’informe de l’Observatori Espanyol del Mercat del Vi sobre els excedents de l’última verema (52,5 milions d’hectolitres) al conjunt d’Espanya posa de relleu un fet consolidat: és el país amb més extensió de vinya plantada (1,1 milions d’hectàrees), el primer productor i exportador mundial de vi barat, a granel, amb escàs marge de benefici, però no per això de mala qualitat. Exporta cada any la meitat de la seva producció (20 dels més de 40 milions d’hectolitres anuals en mitjana) a països europeus que el barregen amb els seus o l’envasen i el revenen amb segell propi més o menys fantasiós. Passa exactament el mateix amb

21 d’abr. 2015

L’Expo universal de Milà restaura la “capital moral” d’Itàlia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

De l’1 de maig al 31 d’octubre obre les portes l’Exposició Universal de Milà damunt d’una idea de rellançament de la “capital moral” d’Itàlia, la segona ciutat del país i la que exerceix el lideratge econòmic. Entre les fortunes d’aquell país hi figura haver sabut escapar en alguns aspectes al centralisme i entendre que la idea de bicapitalitat no representa cap ultratge. Milà és una capital considerada gèlida per error, d’una riquesa poc acompanyada per l’efervescent bellesa d’altres. Li solen atribuir un ennuvolament plumbi, una prosperitat eixarreïda, un dinamisme gris, un encant utilitari, una poesia de talonari. Cras error! L’or de Milà té una lluïssor només mat en aparença. S’hi acostuma a arribar per l’aeroport de Linate o pel de Malpensa, quan no són tancats per culpa de la típica boira milanesa. Abans s’arribava més sovint per l’Estació

20 d’abr. 2015

Els immigrants en massa de les pasteres, que es morin!


La imprecació “Que es fotin!”, referida als aturats als quals el president del govern Mariano Rajoy acabava d’anunciar a la tribuna del Congrés de Diputats la retallada del subsidi, proferida des de la bancada del Partit Popular el juliol del 2012 per la diputada valenciana Andrea Fabra (filla de l’empresari i president popular de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, condemnat per delictes fiscals i ingressat a la presó des de desembre del 2014), s’ha quedat terriblement curta enfront d’uns altres aturats sobrevinguts en condicions

17 d’abr. 2015

Una caminada al peu del Canigó per elogiar i arreglar el món

A la memòria lluitadora de Teresa Rebull

Ahir vam anar a caminar un parell d’hores de pas rumbós amb l’amic Jaume Queralt per escoltar-nos pensar de tot i de res al ressol dels marbres de l’edat, a l’ombra dels llorers que no dormen, al caliu dels nostres dubtes metòdics i de les nostres perplexitats assídues sobre les martingales del destí. Vam anar a voltar la làmina d’aigua enllustrada, iridescent i amansida de l’estany de Vilanova de la Raó, prop de Perpinyà, mirall trèmul del massís del Canigó nevat quan s’hi reflecteix en línies que semblen subratllades amb tinta xinesa. Amb la nostra passejada no preteníem més que entretenir amb facècies el botxí del pas del

16 d’abr. 2015

La religió també és una qüestió d’exercici de la democràcia


Aquells que som catòlics administratius i que ens sentim davant de la creença religiosa indiferents o neutrals per una vegada, no ens podem mostrar gaire sorpresos amb els resultats de l’enquesta elaborada pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya, presentat la setmana passada per la vicepresidenta del govern autonòmic. Segons aquest estudi basat en 1.600 qüestionaris presencials, el 52,4% dels catalans es declaren catòlics, un 18,2% ateus, un 12% agnòstics, un 7.3% musulmans, un 2,5% evangèlics,

15 d’abr. 2015

El meu bandoneó: de Buenos Aires fins aquí passant per Alemanya

Durant anys seguits em va fascinar el rutilant aparador de la botiga Casa América, especialitzada en articles musicals a l’Avenida de Mayo núm. 959 de Buenos Aires, ara desapareguda. Exhibia bandoneons d’ocasió a la venda que em feien l’ullet amb les seves incrustacions nacrades. Un dia vaig entrar-hi per fer-hi la compra més folla de la meva vida, a una època en què aquell establiment devia vendre un bandoneó al comptat i en dòlars cada dos o tres anys. Hi vaig afegir la funda de viatge de l’instrument i el Método para bandoneón, de Pedro Maffia, editat pel segell Ricordi. Aquell bandoneó m’ha acompanyat des d’aleshores. Ahir, 25 anys després, vaig donar-lo a Guillermo Carrizo, músic i luthier argentí resident a

14 d’abr. 2015

Els sol.lícits lampistes del palau de la Generalitat en el canvi de règim

La repercussió internacional del llibre acabat de publicar per la periodista Kate Andersen Brower sobre les interioritats domèstiques de successius presidents nord-americans i les seves mullers a la Casa Blanca sota el títol The residence. Inside the private world of the White House, m’ha obligat a recordar a escala local el canvi de règim que vaig presenciar durant l’etapa del president Tarradellas al Palau de la Generalitat, on les giragonses de l’ofici em van portar a treballar amb creixent sorpresa. L’edifici era la seu de la Diputació de Barcelona i havia quedat marcat per l’anterior president Juan Antonio Samaranch, tant en l’aspecte humà (els

13 d’abr. 2015

El privilegi incrèdul d’acariciar d’amagat la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba al museu de Siracusa, una ciutat siciliana sense aeroport (s’hi arriba des del de Catània) ni aglomeracions. La Venus Anadiomena (significa sorgida de les aigües) o Venus Landolina (pel nom de l'arqueòleg que la va descobrir el 1804, Saverio Landolina) és una excepcional peça hel.lenística de l'escola de Praxíteles. Se la considera capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol. Emet efectivament sensualitat, atribuïble a l'eloqüència de formes corporals que adopta la figura femenina a l'instant de sortir de

10 d’abr. 2015

Víctor Català, un difícil encaix perfectament acceptat

La recent reedició de la novel.la Un film, publicada per Víctor Català el 1926, torna a posar de relleu l’enfrontament que va mantenir l’escriptora i terratinent de l’Escala-Empúries contra el corrent cultural renovador del noucentisme, contra la modernització lingüística del català i contra el govern reformador de la Mancomunitat i posteriorment de la Generalitat republicana. Víctor Català ho va tenir difícil enfront de la tendència general no només per la condició de dona escriptora quan n’hi havia poques, sinó també per les seves actituds que la van situar en una postura de veu marginada, descartada. Nascuda el 1869 a l'Escala, Caterina Albert Paradís era una autodidacta que des del 1898 es va veure premiada als Jocs Florals d'Olot pel poema Lo llibre nou i pel monòleg teatral L'infantincida, amb un cert escàndol quan es va descobrir que el pseudònim d'aquella prosa tremebunda encobria la identitat d'una dona benestant. A partir d'aleshores va adoptar el nom literari de Víctor Català, però això no va evitar que l’escàndol es reproduís en publicar el 1907 el recull de contes Drames rurals i sobretot la novel.la d'èxit Solitud, traduïda a múltiples idiomes i considerada com a obra cabdal de la narrativa modernista catalana, conjuntament amb La febre d'or i Pilar Prim de Narcís Oller. El seu èxit es

9 d’abr. 2015

Els xiprers vistos com a obra mestra, als afores de Montepulciano

La bellesa i la vellesa del xiprer assoleix la màxima expressió com a caminal humil i alhora triomfal que condueix amb gran intel.ligència escenogràfica a l’església de San Biagio, als afores de Montepulciano, una obra mestra del Renaixement deguda a l’arquitecte Antonio Sangallo el Vell, un miracle artístic del Cinquecento toscà, d'una dicció estilística i volumètrica extraordinàriament nítida. La seva harmonia de línies i la grandiositat de proporcions es veu realçada pel fet de trobar-se a quatre vents enmig de la solitud d’un prat, en un sol bloc compacte recobert per una calma asolellada i provincial, voltat d’instints plàcids i viables que semblen dormir el son dolç dels angelets rurals. L’edifici s’inspira, a més petita escala, en el projecte de l’arquitecte Donato Bramante per a la basílica de Sant

8 d’abr. 2015

Una cosa que m’agrada, almenys una, de María Dolores de Cospedal

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Quasi tot el que veig que fa, diu o insinua María Dolores de Cospedal, presidenta de la Junta de Castella-la Manxa i secretària general del Partit Popular, em causa una aprensió incommovible i sense tara, excepte la seva iniciativa de reduir de 49 a 33 els diputats de les Corts o assemblea parlamentària d’aquella comunitat autònoma a partir de les pròximes i imminents eleccions del 24 de maig, suprimir el sou fix de ses senyories i passar a retribuir-los per dietes d’assistència. Perquè després diguin que la regeneració democràtica

7 d’abr. 2015

Pregunta a Ana Rossi: per què no apareixen nous cantants de boleros?

El llançament del nou disc del popular grup barceloní Macaco (integrat per músics de diferents orígens que canten en català, castellà, anglès, portuguès, francès, anglès i italià) posa de relleu la bona salut de la fusió musical entre el Mediterrani i Llatinoamèrica. Fins i tot sembla acostar-se (molt relativament) al bolero amb el tema “La distancia”, la qual cosa ha portat el bandleader Dani Carbonell a defensar-se a les entrevistes de promoció amb l’afirmació “El bolero és pop”. Jo diria més aviat que és popularíssim i que ho havia estat encara més com a balada ballable nascuda a Cuba i Mèxic. Les seves músiques i les seves lletres van marcar una època. Després es va mediocritzar, com un motllo repetit sense talent. De tant en tant torna a

5 d’abr. 2015

Resposta (argumentada) del psicoanalista a l’article anterior

L’amic psicoanalista Pere Llovet ha volgut respondre a l’article anterior sobre la nostra passejada i discussió al voltant de Sant Pere de Rodes amb els següents paràgrafs, que ha penjat al Facebook i que reprodueixo aquí: “Els psicoanalistes haurien d’anar a passejar més sovint al voltant de Sant Pere de Rodes. Aquesta és la frase que prenc del relat d’en Xavier sobre la nostra trobada. Però diguem-ho tot: molts altres llocs també fan el fet. La qüestió no és el lloc extern (encara que hi ajuda, i molt), sinó el lloc intern. Vet aquí una conclusió a la què vàrem arribar i no ha quedat reflectida: mantenir viu l’interès, el que més planerament (o “Josep Planianament”) en diem “ganes”. Certament, els llocs externs ens ajuden. Són un marc de referència que ens donem, un objectiu que ens marquem, una gratificació que perseguim. Amic Xavier, vares queixar-te dels membres de les parelles que perden l’interès i hi estic d’acord. A més de les infidelitats (o la gelosia), és la “bèstia negra” de les nostres consultes. La pèrdua d’interès, no només per l’altre (que això ja se sobreentén), sinó també per tot l’altre que hem dit: el marc de referència, els objectius i les gratificacions, són grans amenaces per a les parelles. Dit d’una altra

3 d’abr. 2015

Passejada i discussió amb el psicoanalista, ahir a Sant Pere de Rodes

Tinc un amic d’infantesa que posteriorment es va desviar cap a l’exercici professional de la psicoanàlisi, dirigeix un servei especialitzat i acaba de publicar el llibre La connexió emocional de la parella (Ed. Octaedro). El vaig llegir amb prevenció i vaig prendre’n algunes notes per discutir-les amb l’autor. Alhora ell va llegir el meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis, en especial el capítol dedicat a relatar una ruptura de parella en què la protagonista argumenta el lligam existent entre la pèrdua de valors socials i la de valors personals. Vam quedar que confrontaríem punts de vista durant alguna passejada dialogant a l’aire lliure, la qual es va produir ahir al voltant del monestir de Sant Pere de Rodes, entre un cel blavíssim i el teló de fons

1 d’abr. 2015

Coral romput i coral furtiu, ahir a Begur

Ahir em trobava a Begur, poble de llarga història coralera, i mentre prenia el cafè ritual al bar del Farolillo vaig llegir al diari que la policia de fronteres acabava de detenir a la Jonquera un italià que transportava il.legalment 92 kg de coral al maleter del cotxe, el decomís més important efectuat fins ara a Catalunya d’aquest or roig que s’extingeix per culpa del saqueig dels pecadors furtius i el tràfic fraudulent destinat a la joieria. Es tracta del decomís més important d’un sol cop, però els agents del Grup Especial d’Activitats Subaquàtiques (GEAS) de la Guàrdia Civil, amb base a l’Estartit, han decomissat des del 1998 un total de 181 kg de coral extret il.legalment al voltant de Begur i les Medes, on les llicències són molt restrictives. El coral s’havia pescat durant segles en aquests topants al llarg de parets i fondàries submarines a través del barroer sistema d’arrossegament d’estris des de