31 de jul. 2015

Demano la Medalla d’Or de Barcelona per a l’asado argentí dels dijous a “lo de Pepe”

Ahir vaig anar a l’asado argentí que prepara cada dijous per a una dotzena llarga d’amics des de fa 38 anys José Luis “Pepe” Deferr al seu taller mecànic del carrer Borgonya, al districte barceloní de Nou Barris. Fa dècades que sento a parlar com d’una llegenda, amb una admiració sostinguda, de l’asado a lo de Pepe (l’expressió argentina “lo de...” equival a “casa de...”). No és una admiració diferent de la que exhibeixen els clients dels restaurants més cars i sofisticats del món, però és d’una altra classe. Un asado argentí (o uruguaià) no serà mai exactament una barbacoa, ni

28 de jul. 2015

Consolació designa coses diferents i algunes consolen admirablement

El concepte de consolació s'associa avui a uns artilugis de sex-shop, en canvi jo guardo el gloriós record d’haver-me consolat molt bé sense res d'això a l'austera hostageria de l’ermita de la Mare de Deu de la Consolació de Cotlliure, a la qual els autòctons celebren tradicionalment aplecs i repeixos de festa per l'acollidora situació boscosa a escassa distància del mar, especialment a les dates assenyalades del 1r de maig, el diumenge següent del 15 d’agost i la festa patronal del 8 de setembre. Antigament les ermites acostumaven a incloure una petita hostatgeria a càrrec de l’ermità o ermitans. D’aquells dies viscuts a l’ermita cotlliurenca

27 de jul. 2015

Per demostrar que a Catalunya Sí que Es Pot calen totes les peces

També publicat a Eldiario.es

Acabat de designar, Lluís Rabell és un bon cap de llista electoral de la confluència d’esquerres Catalunya Sí que es Pot, pel que representa com a president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i per la seva implicació a la plataforma Barcelona en Comú de l’alcaldessa Ada Colau. Ara bé, un cop reconegut això, aquesta alternativa d’esquerres enfrontada a l’altra confluència electoral formada per CDC, ERC i encapçalada per Raül Romeva (favorable al tercer mandat consecutiu d’Artur Mas i a la

26 de jul. 2015

La qualitat dels tomàquets, considerada com una estructura d’Estat

Els nombrosos amants de les discussions inútils i la frondositat verbal dubten de si el tomàquet és l’hortalissa més consumida al món d’avui en lloc de la patata. Discuteixen si es tracta d’una fruita destronada, una hortalissa orfe o una verdura paròdica. Els botànics aclareixen, des del punt de vista científic, que el tomàquet és una fruita, atès que conté llavors i no és cap fulla, tija o arrel com les verdures. Sigui com sigui, el tomàquet era completament desconegut aquí abans de la colonització d’Amèrica, el seu nom deriva de la llengua asteca i significava fruita inflada. La implantació a Europa va ser lenta, sense adquirir protagonisme fins el segle XIX. Avui se’n comercialitzen centenars de varietats, que en general són cada vegada més insípides i manipulades. “Les pitjors tomates del món” es titulava el magnífic article que el periodista i novel·lista gironí Rafael Nadal va dedicar a aquest tema el 24 d’agost del 2012, dintre de la seva secció de crònica política d’actualitat a les pàgines d’Opinió del diari La Vanguardia. Com que a més de periodista i novel.lista també és hortolà amateur , escrivia: “En cap altre país mediterrani no es mengen unes tomates tan infames. És el primer fracàs d’una cadena

23 de jul. 2015

La guerra econòmica augmenta la compra d’illes privades, no només a Grècia

L’illa grega d’Agios Thomas (1,2 km2 d'extensiió), situada al golf Sarònic prop del port del Pireu, ha estat comprada aquest mes de juliol per 15 milions d’euros pel multimilionari nord-americà Warren Buffet en associació amb el financer Alessandro Proto, accionista del diari The New York Times i de l’agència immobiliària londinenca Proto Organization Ltd. Al mateix moment l’actor Johnny Depp ha pagat 4,2 milions d’euros per l’illot grec de Strongylo, al mar Egeu. El magnat Warren Buffet es va fer famós quan va declarar en una entrevista a la CNN, citada pel The New York Times el 26 de novembre del 2006: “Es clar que hi ha una lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, qui l’està fent i l’està guanyant”. És una sentència

22 de jul. 2015

Elogi de Josep Martinell, no només per ser "l'amic de Josep Pla"

L’Ajuntament i la Revista de Palafrugell acaben de dedicar l’últim número de la col.lecció de quaderns Galeria de Personatges al pintor i escriptor Josep Martinell, que ens va deixar l’any 2001, amb una evocació biogràfica documentada i escrita per Clara Creixell Cabeza. No va ser només “l’amic de Josep Pla". Dubto molt que Josep Pla tingués amics, en el sentit generalment acceptat de la paraula. Però una de les persones que sens dubte va acostar-se més a aquesta condició durant la segona meitat de la seva vida va ser Josep Martinell, malgrat que el seu nom no apareix pràcticament a la torrencial producció escrita planiana. Sobre la quantitat d’hores compartides durant

21 de jul. 2015

L’envejable senzillesa aparent de Simenon, el belga que no volia ser francès

L’editorial barcelonina Acantilado acaba de posar a les llibreries amb un “lleuger” retard de seixanta anys la primera traducció al castellà de les memòries d’infantesa que Georges Simenon va publicar en francès l’any 1957 sota el títol de Pedigrí. Siguem positius, el temps transcorregut entre l’edició original i la traducció deu indicar la prodigiosa vigència d’un autor que supera amb escreix l’encasellament de novel.la policial al què alguns els voldrien limitar. L’escriptor en llengua francesa més divulgat arreu del món (500 milions d’exemplars venuts de 500 títols diferents) no és francès, sinó belga. No va voler abandonar mai la

20 de jul. 2015

Ahir vam homenatjar, a peu, la grandesa espontània dels camins de ronda

Sóc un fervent adepte hivernal dels camins de ronda de la Costa Brava, grandiosos la seva espontaneïtat abocada a la glòria del paisatge de marina, la seva atmosfera ingràvida i arcaica per viure durant una estona el somni de la vida lliure. Serpentegen les sinuositats del litoral amb antigues funcions de vigilància i comunicació (i contraban), convertits avui en joies del patrimoni natural per la bellesa que brinden arran de mar, com saboroses, humils i afortunades engrunes caigudes de la taula del festí urbanístic circumdant. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense gota de nostàlgia dels temps accelerats. Malgrat la calor canicular i el bosc ressec (des del mes de maig que no plou), ahir

17 de jul. 2015

La decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà

Aquests dies ha tornat a saltar a les pàgines dels diaris la decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà, situades a la zona comercial més concorreguda de tota Barcelona. Diuen que els propietaris del complex deixen morir el lloguer de les botigues a l’espera d’una colossal oferta en bloc d’alguna gran cadena per al conjunt de l’espai. Sempre m’ha cridat l’atenció el destí de les galeries Maldà, potser perquè la meva mare era nascuda al davant, a la casa cantonera del carrer del Pi amb el carrer de la Palla, on els meus avis es trobaven de lloguer, enfront del palau dels barons de Maldà. Ella sempre em deia que la cigonya s’havia equivocat de casa a l’últim moment, vistos els seus gustos aristocràtics insatisfets.

16 de jul. 2015

Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En les meves èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals intern provocat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Hi vaig trobar una solució personal que no m’ha fallat mai, encara actualment. Llogo un cotxe i m’escapo a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria, a 150 km de Florència, no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de les emocions fortes, a

14 de jul. 2015

Avui és 14 Juillet: “le jour de gloire est arrivé”, més o menys

La festa nacional francesa del 14 Juillet celebra amb “bals popus” a cada municipi i proliferació de banderetes la presa de la Bastilla parisenca tal data com avui, la Revolució del 1789 que encara s’escriu en majúscula. A casa meva de petit sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos”. La intenció de les seves paraules no deixava dubte, ho deien amb un clar sentit d’oportunitat malaguanyada. No eren afrancesats per cap mena de destil.lació ideològica, sinó per simple inclinació. La dictadura franquista posava manifestament de relleu que França era un país més avançat. L’afrancesament

10 de jul. 2015

L’alta dignitat, insondable i muda, d’es Cucucuruc de Cadaqués

Un illot minúscul adquireix importància a la badia de Cadaqués amb l’alta dignitat dels modestos, insondable i muda, primària, jubilant i indiscutible. El cònic escull d’es Cucurucuc de s’Arenella actua de vigia fix, d'anagrama del municipi. La punxeguda piràmide rocosa és un senyal d’identitat dels cadaquesencs. El nom deriva amb probabilitat de la forma de caputxa, cucurulla o cucurutxo. La dita local afirma amb orgull: “Qui no ha vist es Cucurucuc ni sa platja Confitera ni sa nena d’en Clapés, no ha vist res de Cadaqués”.  Contemplar es Cucurucuc des de la riba i escoltar les veus del mar m’harmonitza per una estona amb la naturalesa, em procura la sensació física de contacte amb la bellesa (dintre de la qual hi caben l’harmonia i el

8 de jul. 2015

Res de nou sobre Sinatra i Ava Gardner: sexe, maraques i chihuahuas

Ara que Bob Dylan fa una gira internacional amb el seu nou disc Shadows in the night, basat en el repertori menys conegut de Frank Sinatra, acaba de publicar-se aquí el llibre escrit per Francisco Reyero Sinatra: Nunca volveré a este maldito país, una crònica sobre les aventures del personatge a Espanya darrere d’Ava Gardner. De fet és un llibre sobre Ava Gardner (queda clar des de la foto de portada). Posat en aquest terreny, era difícil igualar el de Marcos Ordoñez, publicat el 2006 amb el títol Beberse la vida. Los años de Ava Gardner en España. El fet que “l’animal més bell del món” verbalitzés sense embuts el principi “Jo crec que follar és un gran esport” i el practiqués amb fogositat artillera que no feia presoners dóna de si encara avui per a

7 de jul. 2015

La capacitat d’exemple de Grècia i de l’alegria contra la por


El poder institucional que fins ara ha pilotat, des dels governs i des dels bancs, la crisi de l’augment de les desigualtats ha actuat de manera particularment injusta i descarada amb Grècia. La condició de petit país perifèric, econòmicament parlant, va servir d’entrada com a banc de proves d’una política punitiva i insensata d'austeritat a ultrança, d’un ajust més dur que cap altre país: retallada massiva de drets socials i rescat financer dels bancs i els creditors, no pas dels ciutadans. Els

6 de jul. 2015

Allò que aplaudeixo quan aplaudeixo Serrat, a més de les seves cançons

Ahir vam anar amb la meva filla a sentir al teatre Grec el Nano que fa vint anys que diu que fa vint anys que té vint anys, tants anys i encara té força i no té l’ànima morta i ens fa bullir la sang. Aquesta, però, no la va cantar (foto de Quim Curbet, que es trobava darrere meu). Convertit en gran crooner dels seus propis temes, acompanyat a l’escenari per músics de qualitat i voltat de l’estima d’un públic incondicional amb motius, sentir en viu tot un concert de Joan Manuel Serrat continua oferint l‘intens plaer, íntim i col.lectiu alhora, del triomf d’un acte de justícia musical i poètica. Va arrencar amb l’estremidora primera estrofa a capella de “Cançó de bressol”, va compartir “Plany al mar” amb Sílvia Pérez Cruz a l’escenari, va desgranar la majoria dels seus èxits i va cloure amb els “Cantares” d’Antonio Machado com a últim dels bisos. Assistir a un concert de Joan Manuel Serrat també és un espectacle de connexió afectuosa amb el públic que s’ha guanyat al llarg de

1 de jul. 2015

Estic empatxat de banderes, de la meva i de la seva

 També publicat a Eldiario.es

Al mateix instant de travessar cada matí la porta del col.legi, els hermanos botonats dels peus fins al coll m’impedien parlar la llengua que parlava a casa. Per això, d’entrada, se’m feia impossible sentir-me identificat amb la bandera que aquells mateixos “pedagogs” hissaven amb solemnitat i himne davant dels escolars formats en silenci al pati abans de començar les classes. A casa hi havia una altra bandera, que els meus pares mantenien plegada i amagada des de feia