11 de febr. 2016

Avui ha plogut una mica, deu ser notícia

Visc a l’últim pis, sota terrat, de manera que la pluja repica al sostre de casa amb la precisió i el virtuosisme d’un instrument de percussió de soroll gras que ja trobava a faltar. Aquest matí ha plogut una mica, de manera tímida, sorda, en veu baixa, com una dringadissa de picarols somorts. El xim-xim enganxadís de la plugeta ha estat inaudible al sostre de casa. Més que pluja era una simple mullena. Sigui com sigui, he tret la gavardina de l'amari per sortir al carrer. Deu ser  notícia, fa tres mesos que no plovia. Parlar de sequera seria precipitat (les reserves dels pantans es troben a un 71%, gràcies a les pluges emmagatzemades del 2014), però la
inclinació al catastrofisme sempre tempta algunes ànimes propenses. Encara hauré d'esperar més dies per escoltar des del llit al xarbot de les gotes de pluja al teulat, la sonsònia ritmada que de vegades em fa pensar en la prosa de Stendhal.
Veure ploure mansament des de darrere de la finestra pot ser un espectacle sumptuós. Escoltar ploure des del llit representa un concert íntim de música antiga, benigna i paternal, com el trèmolo somort de la banda sonora dels núvols, la respiració compassada del cel temporalment obscurit i rebec, la biofonia de la gran orquestra del paisatge, inclòs el paisatge urbà. 
Ja ho sé que a aquest país no sap ploure com a les terres atlàntiques, mica en mica durant dies, setmanes o mesos, amb una indiferència passiva, sostinguda, impecable. Aquí ho fa a batzegades impulsives o bé amb un comptagotes mig embussat. El glu-glu de l’aigua és al Mediterrani de raig irregular i fugisser. 
Plou però plou poc, ja se sap. Deu ser veritat, no ho dubto pas. Tot i així aquestes consideracions comunes no m’arrosseguen a generalitzar. A mi simplement em meravella escoltar des del llit quan plou de nit o a primera hora del matí, molt de tant en tant. Intento situar-me en la mateixa longitud d‘ona que la pluja, acoblar-me al seu eco, parar atenció a les seves vocalitzacions per veure què tenen a dir. De vegades xerrem i tot, la pluja i jo. 
Després, quan em llevo, prefereixo l’alternança pacífica del cel lívid amb un raig de sol net, fresc, renovat. No hi ha hagut mai pluja que no escampi. Sobretot aquí, em dic. Probablement a la tarda podré acostar-me fins a la platja sense gavardina.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada