29 de febr. 2016

El nom del pintor Annibale Carracci i la peripècia que amaga

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acaba d’anunciar que l’any vinent presentarà en col.laboració amb el Museo del Prado una àmplia exposició del pintor bolonyès del segle XVI Annibale Carracci, gràcies als destacats frescos murals que posseeixen totes dues institucions. Provenen de la tristíssima peripècia de l’església de San Giacomo degli Spagnuoli o Santiago dels Espanyols de Roma. Confio que l’exposició servirà per recordar la desídia que va portar a la desaparició del temple titular de la corona de Castella a Roma, en plena Piazza Navona, i l'usdefruit des d’aleshores --per no dir-ne apropiació-- de l’església de la corona d’Aragó a la veïna Via Montserrato. Durant el ressorgiment
urbanístic de la Roma barroca, Espanya era una potència europea aliada del papat. Va comprar i edificar a Roma nombroses cases i palaus que continua posseint avui, no només el conegut Palazzo Spagna de Piazza Spagna, que ara ocupa l’ambaixada davant del Vaticà. Una elevada proporció del cadastre immobiliari de Roma es troba a mans de propietaris eclesiàstics i també de l’Estat espanyol, des de la febre reconstructora barroca fins a l'actualitat, dintre d’un domini discret i una gestió opaca. 
Era costum que cada país catòlic aixequés a Roma un temple cèntric com a església nacional. El de la corona de Castella va ser, enfront del Palazzo Pamphili a Piazza Navona, l’església de Santiago dels Espanyols. L’interior va ser pintat al fresc entre 1602 i 1607 pel cotitzat mestre del moment Annibale Carracci i alguns deixebles, al llarg d’una seqüència d’escenes sacres d’àmplies dimensions. 
L’església es va veure completament abandonada per l’Estat espanyol a partir del 1829. Amb el sostre ensorrat, es va convertir en magatzem de carruatges en ple centre històric romà. Les autoritats espanyoles la van posar a la venda el 1879 i s’hi va interessar una comunitat protestant. Davant d’aquesta eventualitat, el papa Lleó XIII la va fer comprar per l’orde francès dels Missioners del Sagrat Cor, que la van reconstruir i rebatejar el 1881 com a Mare de Déu del Sagrat Cor, i que la continuen posseint. 
La condició d’església titular de l’Estat espanyol va ser transferida a la de la Mare de Déu de Montserrat, pròpia de la corona d’Aragó des del segle XVI, que va passar a dir-se Santa Maria de Montserrat dels Espanyols. El destacat temple de Via Monserrato, a dues passes de Piazza Farnese, és obra de l’arquitecte Antonio Sangallo el Jove, amb la façana de Francesco da Volterra. Hi van ser enterrats els papes Borja i, provisionalment, el rei Alfons XIII. 
Al moment de la venda de Santiago dels Espanyols, l’escultor català resident a Roma Antoni Solà va encarregar que els setze frescos d’Annibale Carracci fossin passats a llenç i enviats al Museu d’Art de Barcelona. La versió que donava el professor Elías Tormo sobre la destinació dels frescos, al llibre del 1942 Monumentos de España en Roma, era una mica més malèvola: “Al tránsito por Barcelona, más o menos oficiosamente, se vieron detenidos los más de ellos, y se colgaron en aquella parte de la Lonja de Barcelona, ya históricamente consagrada a las Bellas Artes, desde el siglo XVIII. Después pasaron al Museo del Parque, hoy en el nuevo local de Montjuïc. Los restantes llegaron a Madrid, e ingresaron en el Prado”. 
Els nou frescos de Carracci al MNAC de Montjuïc es troben exposats de manera permanent en una sala pròpia. Veure’ls reunits l’any vinent amb els set de la mateixa seqüència en possessió del Prado i amb altres obres de Carracci no ha de servir només per revisitar l’obra del pintor bolonyès. També per recordar la desídia amb què es va perdre una part del patrimoni espanyol a Roma.
Sobre el que encara hi resta, que és molt, potser no n’hi hauria prou amb una exposició d’art.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada