16 de febr. 2016

Seduït avui per una paraula caçada al vol: Mitigar

De vegades em quedo embadocat davant d’una paraula concreta amb la qual topo per casualitat. Em provoca una reacció de tendresa alfabètica i el desig immediat de memoritzar-la, però sobretot la fascinació inesperada d’un instant revelador. Avui m’ha passat amb la paraula “Mitigar”, l’infinitiu del verb corresponent. Potser no té res de particular, però m’ha semblat una paraula afortunada, eufònica, digna de ser utilitzada amb més freqüència. Mitigar està ben trobat, expressa una idea atractiva. És clar que les aplicacions de la paraula poden ser variades, divergents, opinables, fins i tot contraposades. Però ara no es tracta d’analitzar-la, simplement d’assaborir-la. És probable que en la meva fascinació sobtada davant d’una
paraula en particular hi intervinguin connexions del subconscient de cadascú, la relació amb una idea prèvia que fins aquell moment no havia trobat una expressió simbòlica ajustada, explícita, sintetitzada en un sol fonema com ara. No ho sé, l’explicació tant se me’n dóna. La qüestió és el plaer de retrobar de cop la vella amistat, el vell lligam amb una paraula concreta.
Imagino que la fulguració que m’ha causat caçar al vol la paraula “Mitigar” no deu ser aliena, en els replecs de la memòria, al fet d’haver escoltat repetidament en viu una de les havaneres més boniques de l’antic repertori anònim. L’anomenàvem “la Tu mitigas” per entendre’ns en llenguatge col.loquial i ràpid, encara que en realitat es titula “Luz que brillas”
És una de les melodies més exquisides d’un gènere musical que en va donar moltes, una peça de lluïment vocal gràcies al lent i cadenciós arabesc melòdic que la veu entrellaça a partir d’una sola quarteta, els únics quatre versos que han arribat fins avui d’una cançó segurament més extensa: 

Luz que brillas en el cielo,
oh luna clara y hermosa,
oh que noche silenciosa,
tu mitigas, tu mitigas mi dolor…

La capacitat de contenir tanta bellesa musical en una peça tan curta ha de tenir relació, per força, amb l’afecte espontani que m’ha despertat avui retrobar per atzar la paraula “Mitigar”. El diccionari normatiu català la defineix amb aquesta única accepció: “Fer menys viu”. Paradoxalment, en algunes ocasions fer menys viu resulta vital. Un altre diccionari indica: “Disminuir la intensitat, la gravetat o la importància d’alguna cosa, especialment un dolor físic o moral. Moderar, suavitzar, aplacar la duresa d’alguna cosa”. 
Acabo de dir més amunt que l’explicació gramatical tant se me’n dóna en aquest cas. La paraula m’ha seduït per un instant, senzillament. Amb això em dono per ben satisfet. 
Rubén Darío escrivia el 1888: “Juntar la grandeza o los esplendores de una idea con el cerco burilado de una combinación de letras; lograr no escribir como los papagayos hablan, sino hablar como las àguilas callan; tener luz y color en un engarce, aprisionar el secreto de la música en la trampa de plata de la retórica, hacer rosas artificales que huelen a primavera, he ahí el misterio”. 
Mitigar, mitigar...

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada