14 de març 2016

Vam anar a combregar bunyetes, la magdalena de Proust millorada

Ahir vam anar a Millars, a 20 km de Perpinyà, per satisfer la pulsió goluda, pasqual i jubilant de menjar bunyetes com si fos un reflex gairebé fisiològic, una segregació de la memòria, una experiència de base emotiva, una certesa antiga capaç d’interpretar la vibració de la vida i l’instint de supervivència del mite. Per a qualsevol amant del Rosselló, les bunyetes de Pasqua són com la magdalena de Proust millorada, un impuls antiaging, una inclinació de l’expressivitat parental que durant la resta de l’any dorm entre la cendra per mantenir l’energia subjacent. Les bunyetes equivalen més o menys als brunyols empordanesos de les mateixes dates, als crespells del Vallespir, Cadaqués i les Balears, a les orelletes d’altres comarques. Dir-ne
crêpes seria un gal.licisme barroer, a més d’una equivocació, pel protagonisme aquí de l’oli d’oliva meridional.
Les bunyetes no tenen comparació ni equivalent, són úniques i exclusives, flamants, rodones i crucials. Van íntimament associades al factor emocional de l’airet de primavera, la suggestió de la flaire de la tarongina que incorporen, l’ànima noble del millor oli del món i el cruixent més dolç del flux de les estacions. Són la fibra íntima d’un estat d’esperit i una festa. 
S’acostumaven a preparar en família o en colla durant les vigílies excitades de la celebració de la Pasqua, al final de les abstinències quaresmals i el començament del bon temps. Més que menjar-se, les bunyetes es combreguen. Són una concelebració que lluita contra la ressaca de l’oblit i la uniformització de la brioxeria industrial. 
S’elaboren amb una finíssima pasta de pastisser (ous, mantega, sucre, tarongina, sal, llevat i llimona) de la dimensió d’un plat. L’oli roent del fregit (30 segons per cada cara) les ondula, les recobreix d’aèries butllofes daurades i les converteix en un disc solar refulgent. Es deixen refredar empilades i s’espolsen o empolvoren de sucre ingràvid i lluent. 
Es mengen a múltiples pobles del Rosselló. Vam anar a Millars, com a un temple pagà d’altura moral endolcit d’arestes, perquè ahir s’hi celebrava la cinquena edició de la fira de l’oli i la bunyeta, a un municipi de 4.000 habitants de la perifèria de Perpinyà que disposa de molí d’oli en activitat i quatre fleques-pastisseria. 
Ja ho afirmava l’inoblidable poeta Joan Cayrol, a “La rosa i el poal”:

De la bunyeta que hom arruixa
d’un raig de mel
a la cirera i la maduixa,
diu que el delit baixa del cel.

Ho reafirma Joan Daniel Beszonoff al seu últim llibre Guia sentimental de Perpinyà: “A poc a poc les padrines ens van deixar per preparar bunyetes per als àngels i la llengua catalana va desaparèixer en sorres movedisses. De tant en tant sorgeix com un illot volcànic abans d’endinsar-se en la mar de l’oblit”. 
Els meus amics i jo no hem oblidat l’atracció de les bunyetes ni de la llengua. De manera que per Pasqua traiem a passejar entre núvols alts les paraules poc ventilades, les pregàries del desig, els sospirs juganers dels records, els designis vius del pensament, les efusions de la ingenuïtat del destí, els encants de la familiaritat, el batxillerat del sistema del dubte i, sobretot, la lluita larvada contra les conspiracions rutinàries i les valquíries toves. Per això vam anar ahir a Millars. “Pinta el teu llogarret i seràs universal”, deia Tolstoi, exactament.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada