5 de maig 2016

Elogi viscut de la primera llum del dia, com la d’avui

No sempre he estat matiner, últimament sí. La primera claror em desvetlla l’avidesa de mirar el món. La mateixa atmosfera que el vespre anterior semblava esgotada, compareix de bon matí plena de promeses, suau, acollidora com un llençol net, envernissada amb colors nous. Em produeix una sensació de petit prodigi quotidià, em fa esbossar un somriure, avivar el pas, enfocar la mirada, acollir la carícia del sol amb una salutació celebratòria i sentir l’esperança activa de no arribar al vespre defraudat. La llum que insinua el primer sol, la plenitud que anuncia m’inspira confiança, com una garantia de continuïtat regulada de més amunt que no les vel.leitats de les regles humanes. Cap altra hora del dia no té la mateixa llum, projectada de cop des de
la foscor. Cap altra no té la mateixa "Força estranha": "Aquele que conhece o jogo do fogo das coisas, que são é o sol é a estrada é o tempo é o pé e é o chão"...
L’escenari del món passa en pocs instants d’un estat visual al seu contrari, cada matí. Tot allò que s’havia fet obscur, incert o fonedís reviu amb contrastos desperts i una energia acabada de néixer, tonificat per uns altres tons de les mateixes coses. El vell Homer parla a l’Odissea de l’aurora dels dits d’or. Jo li trobo alguns dies un color safranat, altres vegades axampanyat. 
Les següents hores del dia tenen sens dubte les seves pròpies virtuts, quan el sol és a ple cel. La llum del capvespre resulta possiblement més sàvia, més viscuda, però també més castigada pels excessos d’intensitat, aclaparada per la condició de cant del cigne, de reflex crepuscular just abans de pondre’s de fatiga. 
No ho experimento només a l’instant matinal d’obrir la finestra damunt d’algun paisatge d’excepció, com el que descriu Verdaguer a “Els dos campanars”, del poema Canigó: “Mes l’endemà al matí, al sortir lo sol, recomençant los càntics que ells acaben, los tudons amb l’heurera conversaven, amb l’estrella del dia el rossinyol. Somrigué la muntanya engallardida com si estrenàs son verdejant mantell; mostrà’s com núvia de joiells guarnida; i de ses mil congestes la florida blanca esbandí com taronger novell...”. 
No, no. Ho comprovo en el meu entorn quotidià, al carrer de casa, a l’hora que les mares i els pares del barri porten els nens a l’escola amb un pas decidit i puntual, els botiguers aixequen les persianes i despleguen la mercaderia amb confiança renovada en el negoci, el quiosquer empila i ordena els diaris encara tacats de tinta fresca i els adolescents es congreguen a la cantonada per anar plegats fins l’institut. La cara de tota aquesta gent reflecteix de bon matí la confiança que extreuen de la primera llum. La humanitat acabada de dutxar reviu com una derivació, una conseqüència de la llum naixent. 
La claror de cada matí té, per descomptat, circumstàncies canviants. Els núvols s’instal.len alguns dies d’una forma que sembla monolítica, inamovible. Són matins fatigats abans de començar, propensos a un altre tipus de recolliment, a un trànsit d’espera durant el qual les hores s’aiguabarregen en una emulsió de fluïdesa més lenta de passar. Conec persones a qui això agrada, potser perquè els complau la introspecció i saben gaudir més que jo de les grisors, conciliats amb el cantó ombrívol de la vida. 
Els matins de pluja donen pas a una funció clorofíl.lica replegada però igual de necessària, ens agradi més o menys. No acostuma a durar. La tarda, moltes vegades, tornar a lluir com quasi cada matí, amb l'avidesa de mirar el món.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada