17 de juny 2016

Caminada empordanesa a peu pla fins a Pedrinyà, el melic del món

L’autèntic mèlic de l’Empordà, considerat com un món, és a Pedrinyà: una clariana de bosc amb 9 habitants agregada al municipi de la Pera, que en té 450. No s’ha de confondre amb l’altre Pedrinyà agregat al municipi de Crespià, a la comarca banyolina veïna del Pla de l’Estany. Admeto que el consens general sobre el rang nuclear del Pedrinyà empordanès pugui ser relatiu, però en aquesta vida tot és relatiu. Si els incrèduls arriben a Pedrinyà passejant a peu pels camins de la vall de la Pera en companyia d’algun amic dialogant i socràtic, com jo vaig fer abans d'ahir amb en Miquel, ho entendran sense dificultat. L’amfitrió m’esperava a primera hora del matí amb el seu cotxe a l‘estació de tren de Flaçà, que és com Charing Cross o la
Gare Saint Lazare del Baix Empordà, el centre distribuïdor dels desplaçaments més locals per als usuaris del transport públic combinat amb el privat. A tota la comarca no hi ha cap més estació amb parada del tren de Mitja Distància entre Barcelona i Portbou (l’anterior és Girona i la següent Figueres, ja a l‘altre hemisferi de l’Alt Empordà).
Vam prendre el cafè matinal al bar de l’estació de Flaçà abans de traslladar-nos en pocs minuts amb el cotxe fins la Pera. A partir d’aquí vam començar a caminar sota un cel esplèndid que la tramuntaneta havia deixat net com una patena i tonificat com un desig adolescent, visceral i fondo. 
Els camins de la vall de la Pera tenen una fama merescuda de petit i secret paradís terrenal, si es recorren en dia feiner d’entre setmana (els caps de setmana el país en general adopta una doble vida i canvia molt). Els boscos són amables, calmats i amenitzats per tota mena d'ocells audibles, el minifundi dels sembrats apareix endreçat, les rieres flueixen a punt de desaiguar pacíficament al Ter, els campanars es troben coronats per pinacles gòtics de discreta elegància i alguns hostals s'han especialitzat en llegendaris guisats de peus de porc. 
Caminàvem durant el matí tot xerrant de les nostres coses i a determinades cruïlles ens vam equivocar de ruta, però perdre’s en algun moment pels camins de la vall de la Pera importa ben poc, fins i tot resulta recomanable, igual que als carrerons encanalats de Venècia. Qualsevol marrada o qualsevol drecera forma part del mateix microcosmos en xarxa i desemboca tard o d’hora a la destinació desitjada, mentre desfilen els roures, les nogueres i els magraners com no se’n veuen enlloc més. 
El camins de la vall de la Pera són un luxe de la naturalesa posada a peu pla, dintre d’una senzillesa treballada amb molt encert pel pas del temps i dels homes, fins a donar-los una dimensió escultòrica vivaç, subtil i cromàtica aparentment espontània, una combustió del geni del lloc que balanceja per la fricció de l’aire sense abstraccions ni decorativismes de land art
A Pedrinyà no ens esperava ningú, però sabíem positivament que hi trobaríem en Pere Garangou. Hi viu amb la seva muller des que es va jubilar de la fàbrica paperera Torres Domènech de Flaçà. Ara raneja els 80 anys i és el responsable de l’hort i del jardí més primorosos de la comarca, clenxinats per ell com un quadre de pintura de cavallet al voltant de la mil.lenària església romànica de Sant Andreu de Pedrinyà, que pot obrir amb una clau gegantina si li ho demanen. A nosaltres ens la va obrir amb tota hospitalitat. 
Vam reposar de la caminada al seu interior mentre fèiem petar la xerrada amb ell. Ja no s’hi fa missa els diumenges, perquè el rector de la Bisbal ha d’atendre quinze parròquies diferents i compartir el vicari amb Palafrugell. La restaurada església romànica s’ha convertit en un element més de l’hort i el jardí més primorosos de la comarca, al recòndit paisatge d’aquarel.la de la vall de la Pera que Pere Garangou manté amb les seves mans en un estat de revista impecable i lluent. 
L’atractiu culminant d’aquest punt precís, minúscul i cabdal del paisatge empordanès no és  l’elevada bellesa plàstica, sinó el valor interpretatiu que li atribuïm en el nostre esperit com a demostració de la capacitat humana de modelar-lo i gaudir-ne sense més tensions que les inevitables. No es tracta de cap sublimació, de cap estilització de cap arquetip ideal, de cap maleta buida. 
Els camins de la vall de la Pera són absolutament reals i actuals, formen part d’un mercat vigent i de la seva lluita sorda. Quan es passegen amb un cert coneixement, actuen de lenitiu sobre l’estat d’ànim, sobre l’anhel, el desig o la il.lusió dels caminants capaços de valorar-los i de contribuir-hi amb uns passos sens dubte esforçats, però sobretot orgullosos d’un amor correspost. No resolen res per sí sols ni faciliten excuses, però ajuden, i tant si ajuden! 
El mestre de periodistes que va ser Manuel Ibáñez Escofet escrivia el 19 d’abril del 1982 al diari La Vanguardia: “Mentre tenen lloc totes aquestes coses en el safareig públic electoral, el dia d’ahir va ser preciós. El sol estava al seu lloc, l’aire era fi i estimulant, el mar respirava amb tranquil.litat, el camp era una meravella. La primavera regnava en tot el seu esplendor. I això és el que compta. Els homes i les dones passen. I els polítics, ja no diguem. Allò que queda és aquesta veritat última que dóna to i personalitat als pobles i als paisatges, una veritat que neix de la terra i de les gents que l’habiten, de fa segles o de fa quatre dies”.

1 comentari: