26 de juny 2016

Geni, veritat i secret de la pèrgola, vista com a reducció del paisatge a l'essència

La pèrgola és una de les estructures més amables, bàsiques i lúcides que l’home ha inventat mai, una de les expressions més depurades de l’hospitalitat, la intel.ligència activa del jardí funcional i utilitari, el lloc més idoni de tots per arreglar d'una vegada el món durant una sobretaula o, simplement, deixar que vagi fent. Aquesta construcció vegetal, espontàniament bioregulada amb ombra de l'estiu i càlids roigs de sol de l'hivern, és com un iglú íntim i alhora airejat, un òrgan que batega amb saviesa emotiva, un paisatge reduït a la gota de la seva essència, una ofrena complaent del rebrot d’humanitat de la naturalesa civilitzada, una font que raja la frescor picant del plaer anhelat i retrobat per
sorpresa amb la precisió i la claredat de la immediatesa, una figuració sentimental de la idea de refugi incapaç de recloure, quadricular o immobilitzar tot allò que flueix, una reducció a escala domèstica de l’enginyeria i la tecnologia de les coses, una mínima utopia materialitzada, una confluència feliç de la polaritat entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que sempre –o quasi sempre-- ajuda a viure.
La meva devoció per les pèrgoles no és beata ni acrítica. Tracto de discernir en aquesta predilecció els materials de la veritat, detectar el misteriós equilibri de la seva coherència i flairar els venedors de fum sense confondre la carrosseria amb el motor. Hi ha pèrgoles caríssimes de baixa qualitat, i viceversa. 
La pèrgola civilitza un espai obert, l’acosta humilment al paradís perdut per culpa de no sé quins pecats originaris, el cofa de delicadesa i harmonia, li afegeix geni, veritat i secret al mateix temps que li atorga un gruix poètic, una versemblança diferent de la realitat habitual, una pausa amable de les tribulacions i les incerteses, una remor ingràvida i una fragància vibràtil que revigoreix l’ànima després de les fatigues i la compensa dels vandalismes acostumats, de les inquietuds insatisfetes dels dies, la tossuda insolència dels fets en brut, l’imperi dels diners i la impunitat dels poderosos.
La pèrgola, com l’amor i com tantes altres coses, és un acte de fe en la capacitat de modular, amb una mica de fraternitat i encert, una convivència en pau. Els plaers més bàsics poden ser els més luxosos: escriure a l’ombra d’un porxo emparrat, sentir l’olor de terra mullada, flairar l’aroma del pa acabat de fer, observar els colors canviants dels arbres. Les coses autènticament importants es decideixen sota una pèrgola, una parra o un encanyissat. Tota la resta són reunions.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada