2 de jul. 2016

Nostàlgia de la gelera i de la vaca al peu del Canigó

Alguns estius m’agrada pujar en jeep de lloguer col.lectiu del municipi de Vernet, prop de Prada de Conflent, fins el refugi de Cortalets, a 2.150 metres d’altitud, just sota el pic del Canigó. Ho faig sobretot pel plaer de tocar la neu de la gelera en plena canícula. A diferència d'anys enrere, ara la majoria de geleres pirinenques agonitzen com un terròs de sucre, es fonen a l’estiu per culpa de l’escalfament global, que no és només una qüestió de la calota de l'Àrtic. L’espai que ocupaven les geleres al voltant del xalet de muntanya de Cortalets apareix ara com un vulgar rostoll i per algun motiu sento cada any la seva nostàlgia freda.
Cortalets és el final del trajecte motoritzat, un punt a partir del qual cal pujar a peu durant una horeta o dues l’últim desnivell de 634 metres per arribar al cim del Canigó. Cadascun d’aquests metres exigeix passes esforçades.
La majoria d'ocupants del jeep de lloguer s’apunten a l’última pujada a peu. Els miro allunyar-se, com una corrua de formiguetes humanes que ascendeixen lentament pel fil de la carena. Alguns dies d’estiu arriben a ser 500 persones a l’exigua superfície del cim i han de demanar torn per poder’s-hi fer la foto.
Em quedo a dinar al refugi tot esperant que tornin, reclinat a l’ombra d’algun pi-avet sobrealimentat, a tocar de la llengua de neu de la gelera que ja no hi és, agombolat per la musiqueta del rierol d’aigües gemades acabat de néixer que discorre a saltirons entre les pedres. M’acompanyen en el meu repòs esquadrons de dípters, hemípters, lepidòpters, coleòpters, miriàpodes i aràcnids. 
La immobilitat durant l’estona somnolent de la migdiada fa que se m’acosti un exemplar de la vacada que pastura vora l’estanyol. Sento el dring de l’esquellot cada vegada més a prop, però l'interpreto com una simple fet natural, igual que el brunzir dels tàvecs, el zumzeig de les abelles o la ferum de les tifes.
La vaca més decidida m'ha tocat l’espatlla amb el musell per desvetllar-me i reclamar la meva atenció, abans de dir-me amb un mugit perfectament intel.ligible: “El que busques no és aquí”...
M’ho ha dit amb un to displicent i lacònic, sense més paraules que aquestes. Ho he atribuït a un trastorn passatger, a l’estat de vigília en què m'havia quedat immers a l’ombra del pi-avet, bressolat per la melodia del rierol i atordit a l’hora propícia de la migdiada per l’escassesa d’oxigen de l’alta muntanya. No li he donat importància ni he fet cap concessió.
Trobo a faltar la gelera de Cortalets, el meu particular iceberg domèstic, ara que els icebergs també es fonen com un bolado. Això deu ser el que m'ha volgut dir la vaca.

1 comentari:

  1. M'ha agradat el text. Em plau l'enumeració d'invertebrats; i m'encanten els teus cops d'efecte, en forma de sorpreses literàries com
    l'iceberg particular i que les geleres agonitzen com un terròs de sucre. Salutacions! daco

    ResponElimina