19 de jul. 2016

Retorn a la pinacoteca milanesa de Brera amb un sol objectiu

L’últim cap de setmana vaig passar per Milà i no em vaig poder estar de tornar a entrar a la Pinacoteca de Brera amb un sol objectiu. Els visitants de museus acostumen a recorre’ls de manera maratoniana. Jo prefereixo reveure una obra determinada de la meva elecció, certament aleatòria, però pròpia. M’encamino de dret al que m’interessa. Em concentro en una limitació assumida, la trobo més gratificant que el generalisme. La bulímia i la novetat ja els vaig passar al seu moment. A la milanesa Pinacoteca de Brera, segon museu italià per la riquesa de les col.leccions després dels Ufizzi de Florència, la meva elecció és la Sala 24. Només conté tres quadres, tres obres mestres. La sala mateixa --les parets—n’és la quarta. La remodelació
moderna d’aquesta sala va ser encarregada l’any 1983 a l’arquitecte Vittorio Gregotti i va convertir-la en un do de pit de l’elegància reconeguda a l’arquitectura i el disseny milanesos. L’excusa era el cinquè centenari de la naixença de Rafael, del qual s’hi exposa  el famós quadre Les Esposalles de la Verge. La nuesa de formes pures d’aquestes parets –pures de línies i de concepte-- realça els tres quadres que conté, un de sol a cada paret. La quarta és el públic, igual com als teatres.
Hi han disposat sis cadires, sis setials que m’hi fan retornar. Un cop assegut, contemplo a la dreta l’estimadíssima Pala de Brera, retaule de Piero dellà Francesa. Enfront hi veig Les Esposalles de la Verge. A l’esquerra, el flagel.lat i quasi amable Cristo alla colonna, de Bramante. 
Cap dels tres insignes quadres no exerciria la mateixa atracció fora d’aquesta sala agençada amb línies deliberadament tan senzilles. Per recalcar l’opció, l’arquitecte va revestir les parets d’estucat gris. Representa una altra lliçó sobre el mordent d’aquest color, tan sovint malinterpretat. 
Les altres sales del museu es mantenen dintre de la rutina, per més que exposin joies de valor incalculable. També s’hi mantenen els vigilants que les ocupen. És probable que la feina de vigilant de museu sigui malpagada, tediosa i sense perspectives d’ascens professional, com uns esclaus del sou mínim fastiguejats de veure sempre la mateixa bellesa sense tenir-ne ganes, insensibilitzats davant la desfilada de visitants moguts per una seducció que ells no senten. Els vigilants de museu representen la contraimatge realista de la bellesa que custodien, estabornits davant la vida que miren passar amb ulls llenganyosos i el perill d’encomanar la seva desgana. 
Per això procuro acudir a la Sala 24 de la Pinacoteca de Brera a l’hora exacta de l’obertura, a dos quarts de nou del matí. Molts dies encara no hi ha arribat el vigilant assignat i no ha pogut encomanar a l’atmosfera la incomoditat de la seva presència inapetent. El vigilant i els visitants acostumen a comparèixer a partir de les nou. Em deixen mitja hora de coll per sentir-me en intimitat amb Piero, Rafael i Bramante. 
La sala només té un inconvenient: la remor que emeten els aparells de refrigeració amagats al fals sostre. Al capdavall es tracta d’una disfunció venial, si s’hi posa la condescendència indispensable, aquella predisposició a ser seduïts que els visitants dels museus hem de portar sempre posada en entrar-hi.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada