3 d’ag. 2016

El brindis al sol dels marbres del Partenó espoliats a Londres

 També publicat a Eldiario.es

En ple xoc post-traumàtic del Brexit, una dotzena de parlamentaris britànics --només una dotzena-- acaben de presentar al Parlament de Westminster una proposta de llei perquè es retornin d’una vegada als legítims propietaris grecs la quantitat de marbres del Partenó espoliats per lord Elgin el 1801, exposats al Museu Britànic de Londres i motiu de perenne controvèrsia. El tràmit legislatiu serà debatut a la Cambra dels Comuns el 20 de gener vinent. No té, a hores d’ara, cap possibilitat de prosperar. Tot i així algunes postures aparentment inútils revesteixen de vegades un sensible poder simbòlic en el seu degoteig persuasiu. No tots
els brindis al sol resulten vans.
Les campanyes britàniques i internacionals a favor del retorn dels marbres del Partenó al seu lloc fa temps que duren, especialment des de l’impuls que va suposar el mandat de l’actriu Melina Mercouri com a ministra socialista de Cultura grega durant nou anys, fins la seva mort el 1994. La inexperiència va portar-la a creure que en política podia continuar sent ella mateixa i utilitzar el mateix mètode d’abocar el prestigi personal, la passió, la generositat i els contactes internacionals a la seva gestió. 
En realitat li van fallar els tres grans reptes que va plantejar-se: aconseguir que els Jocs Olímpics del 1996 es celebressin a Atenes, que retornessin els marbres del Partenó retinguts pel Museu Britànic i que l’elegissin alcaldessa de la capital, com ho havia estat el seu avi. Però no va fracassar en absolut, ben al contrari. La candidatura frustrada a l’organització dels Jocs del 1996 --els del centenari de la reinstauració moderna a Atenes-- va influir perquè els Jocs s’organitzessin al capdavall a Atenes l’any 2004. 
Amb els marbres grecs del Museu Britànic va triar un enemic difícil, però la seva campanya va aconseguir posar el litigi damunt la taula i suscitar adhesions arreu del món, inclosa una part de l’opinió pública britànica. Els Elgin marbles van passar a ser anomenats els “marbres de Melina”. 
El text de la conferència que va pronunciar el 1986 davant dels membres del club de debat Oxford Union, entre els quals l’actual ministre d’Exteriors Boris Johnson, continua sent una gran peça d’oratòria contemporània. Melina va dir al selecte auditori: “Han d’entendre el que els marbres del Partenó signifiquen per a nosaltres: són el nostre orgull, són els nostres sacrificis, són el nostre símbol d’excel.lència més noble, són un tribut a la filosofia democràtica, són les nostres aspiracions i el nostre nom, són l’essència del ser grec”. 
Els marbres encara no han tornat, però els tres mandats ministerials de Melina van resultar decisius per construir-los el modern Museu de l’Acròpolis, amb els buits reservats per a les peces que es troben al Museu Britànic i en menor mesura al Louvre. El Museu Britànic exhibeix 56 de les 97 peces del fris del Partenó, 15 de les 64 metopes i 9 estàtues de les 50 dels dos frontons. 
El govern anglès es nega a retornar-les, malgrat haver estat arrencades en condicions abusives, a través d’un vague acord establert amb l’ocupant turc del moment. La definició d’elginisme designa avui arreu del món el pillatge, l’espoli, el robatori d’obres d’art.
L’argument que el trasllat a Londres ha permès conservar les peces gregues en millors condicions va caure per terra quan el Museu Britànic va haver d’admetre –després de llargs anys d’encobrir-ho-- que els estris metàl.lics i els líquids abrasius que havia utilitzat els anys 1930 per netejar els marbres espoliats del Partenó van fer desaparèixer els rastres més informatius de la superfície original, els detalls perduts per sempre.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada