14 de set. 2016

Ha plogut, la vida canvia de to i de vestuari

Avui han arribat, finalment, les anhelades pluges que marquen cada setembre el final de la xafogor de l’estiu. Vivim a un país de clima generalment benigne, comparat amb la pluviositat atlàntica, les gelors nòrdiques o els monsons asiàtics, però el borbolleig intern del nostre rellotge climàtic local és incapaç de renunciar als canvis d’estació, que enyorem i celebrem quatre cops l’any. Som un país de roba d’hivern i roba d’estiu perfectament diferenciada, un país de clima força estable que commemora malgrat tot cada equinocci com un tomb de l'any, un canvi de vida clar i net. De petit, a l’època que l’estiueig a la platja s’allargava fins mitjan setembre, sempre concloïa amb una pluja puntual, espectacular, torrencial i absurda, acompanyada per llamps i trons sobreactuats. El cel flamejant de l’estiu s’ennegria de cop, tenebrós com al
Bàltic. Deixava anar la tromba d’aigua damunt dels rius secs, la terra assedegada i la cremor adherida a la pell. El mar dels lleures innocents o vagament arriscats es regirava d’un dia per l’altre contra la imatge juganera de l’estiu, deia prou i es crispava amb un cop de puny damunt del paisatge. Les onades cobraven de sobte una ampul.lositat desconeguda, un rabeig intractable. 
El temporal de l’equinocci de tardor, la llevantada del rentabótes, era la pirotècnia de la segona festa major. Venia a amenitzar les tardes llargues i lentes de les setmanes anteriors. Anunciava el neguit del retorn a l’escola, la novetat, el canvi de cicle. 
A algunes persones els feia basarda, altres ho vivíem com l’autèntic repicó, la traca cordial i altisonant d’aquell estiueig que no s’acabava fins que plovia teatralment i podíem jugar d’improvís amb la pluja com ho havíem fet fins aleshores amb les onades curtes. 
A partir del primer temporal de tardor els pobles del litoral es buidaven, entraven en una somnolència que durava molts mesos. Els autòctons que hi vivien tot l’any pensaven, com als dos últims versos del poema de Kavafis Esperant els bàrbars: “I de nosaltres ara què serà sense bàrbars? Aquesta gent alguna cosa bé resolia”. 
Ara acudeixo a aquelles platges dels meus estius sobretot durant la seva fase desèrtica de la tardor i l’hivern, segurament perquè he trobat altres maneres esplèndides de jugar amb el mar i perquè encara recordo com ho feia amb la pluja allà mateix.

1 comentari: