10 de set. 2016

La bellesa imbatible de les dues simples tórtores contemplades a Atenes

Prop de l’entrada del modern Museu Arqueològic d’Atenes, construït de nova planta al peu de l’Acròpolis, es troba aquest pi retort, a un costat de l’ampla avinguda peatonal de Dionís Aeropagita. El dia de la meva última visita vaig sorprendre aturades damunt d’aquest tronc dues tórtores en ple festeig del ballet nupcial, diminutes i alhora pomposes, esveltes i momentàniament estovades i sospirants en la seva mansuetud enriolada. Estaven enamorades, visiblement enamorades. S’aparellaven amb una satisfacció juganera, compartien amb efusió tentinejant un estat d’ànim coincident. Havien decidit que s’avenien amb aquell altre exemplar concret de l’espècie, temptades pels al.licients acabats d’estrenar de la vida en comú
malgrat la volatilitat habitual de les relacions sentimentals, alienes a tota filosofia racional i tota pretensió empírica.
Vaig frenar el pas per observar-les amb precisió, situades per una vegada a l’altura exacta de la meva vista. Es trobaven tan acostades que vam intercanviar la mirada i em va semblar veure titil.lar en el puntet dels seus ulls vius una il.lusió, un batec afectuós, l’espurna d’un somni. Potser només va ser una fugaç impressió meva, però la vaig trobar clara, inescamotejable, d’una vivacitat precisa. No va donar resultat l’intent de treure la petita càmera fotogràfica de la butxaca amb un moviment molt lent per no espantar-les. Van emprendre el vol abans d’aconseguir-ho i no vaig poder fotografiar la imatge, però em va quedar gravada. 
L’elegantíssim plomatge gris lluent de les tórtores, sumptuós i tebi, lluïa encara més contra el blau vehement del cel de l’Àtica, aquell esmalt de lluminositat tibant que genera unes ombres turgents i sucoses. Els humans sempre hem atorgat a la visió d’una parella de tórtores, ja sigui en ple vol o en momentània immobilitat, una càrrega romàntica que deriva de la silueta tan esvelta i el color delicat d’aquests ocells. Potser també hi intervé en el subconscient la suculència de la seva carn guisada, associada a la de les guatlles, els colomins, els tudons o les perdius. 
Els humans mirem les tórtores amb una adorable candidesa, les considerem animals molt més eròtics i lírics que no els coloms, malgrat que els coloms també s’enamoren i que m’agrada molt tornar a escoltar de tant en tant la Danza de la paloma enamorada, una petita obra mestra per a guitarra solista, o tornar a llegir el tractat amorós El collar de la coloma, escrit en prosa àrab a Xàtiva cap el 1023. Les tórtores estan idealitzades, això és tot. 
Els homes només hem estat capaços d’aprendre a volar embotits a l’interior de gegantins aparells metàl.lics, ataconats dintre d’autèntics diplodocus amb motor d’una pesantor molt feixuga i incòmoda, sense cap parentiu amb l’agilitat gràcil de les tórtores i els ocells en general. L’home, en el fons de la seva ànima, se sap inferior als ocells en aquest aspecte i se’ls mira amb una enveja funcional freudiana, s’hi embadoca amb una tendresa desconeguda, els admira com els àngels de la naturalesa real i, quan pot, se’ls menja amb una voluptat secreta. L’home només sap volar amb la imaginació i, tot i així, es clava unes patacades monumentals. Per això mitifica els ocells i la pràctica del sexe a bord dels avions.  
Aquelles dues tórtores vistes de prop damunt del tronc del pi ajagut a l’avinguda peatonal atenenca, sota mateix de l’Acròpolis, van girar el cap a batzegades durant uns instants, com per escrutar el cercle del món visible mentre parrupaven entre elles, o potser per lluir encara més la característica taca zebrada de blanc i negre que les singularitza a cada banda del coll. Tot d’una van arrencar el vol amb una gràcia impossible de descriure o d’adjectivar amb paraules, i per tant encara més embadalidora de contemplar com un prodigi rústec, una meravella elemental i alhora inefable. 
En aquelles dues tórtores ben avingudes hi vaig veure durant un instant més bellesa i més art que a les cariàtides, els kouros, el Moscòfor i els preuats marbres de l’Antiguitat que acabava d’admirar a l’interior del museu.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada