30 de set. 2016

Les coses del riu tal com les barreja la vida, entre Sobrànigues i Colomers

Ahir dijous vam anar amb en Miquel a recórrer a peu el petit univers del riu Ter al camí que discorre entre Sobràniques i Colomers. La cultura de riu, la prodigalitat de l’aigua, representa més aviat un plurivers, una personalitat diferent de l’immediat interior. Sobrànigues és un petit nucli empordanès de 37 habitants agregat a l’ajuntament de Sant Jordi Desvalls, a mig camí de Flaçà. La carretera secundària travessa l’idíl.lic i de vegades rabiüt passallís de Sobrànigues (a la foto), la passarel.la bastida el 1985 pocs metres per damunt de l’aigua del Ter sobre l’antiga passera de carros. És un racó fluvial afortunat, un flascó de les essències de la civilització de ribera que crea l’últim tram del Ter quan penetra a l’Empordà per Sant Jordi Desvalls i es
disposa a recórrer els termes de Flaçà, Colomers, Jafre, Verges i Torroella Montgrí. A Sobrànigues el riu queda més embassat, gràcies a la resclosa de Colomers, situada set quilòmetres en amunt. Les regolfades de l’aigua somnolent i cauta prescindeixen a les concavitats més dolces del traüt gutural i el vent les rissa amb un ímpetu hirsut i pietós.
Els gironins porten clavat en carn viva que el general Franco inaugurés 50 anys enrere el transvasament del 70% de l‘aigua del Ter des de la presa del Pasteral, a la Cellera de Ter, cap a la conurbació de Barcelona. La iniciativa va ser d’un gironí, l’alcalde Porcioles de la Barcelona “desarrollista”, fill d’Amer igual que l’actual president de la Generalitat. Des d’aleshores el Ter desemboca de facto a Santa Coloma de Gramenet més que no davant les illes Medes, a la gola de Torroella de Montgrí.
Tot i així el tirant d’aigua encara balandreja, disminuït, somort i temperat als meandres de Bordils i genera a la plana del Baix Ter els camps de conreu, d’horta i fruiterars que la caracteritzen, així com els boscos de ribera d’àlbers, pollancres, salzes, oms, verns i freixes que ahir vam anar a recórrer. El rec del Molí neix a la petita resclosa de ferro i formigó construïda el 1970 Colomers, ressegueix la riba esquerra del riu i va a desguassar a l’Escala. 
La destinació de la nostra caminada d’ahir no era exactament Sobrànigues ni Colomers. En realitat hi vam anar sobretot per detectar a l’atzar l’atractiu de les coses del riu tal com les barreja la vida, mirades amb llarguesa i gratitud, ja sigui en la placidesa confiada com en les periòdiques manotades de cruesa tosca, ingrata i tèrbola. 
Davant dels imprevistos de la naturalesa només podem decidir com prendre-nos-ho. Aleshores l’ingredient d’efecte més directe sobre la capacitat de resposta del nostre sistema immune és la complexió de l’optimisme. També se’n pot dir coratge, perseverança, instint de conservació o qualsevol altre concepte que s’oposi a la indefensió de l’abaltiment, a l’òxid del sedentarisme, als danys cerebrals de l’avorriment, a la tara de l’ansietat. 
Els sentiments constructius, les raons comptades per les quals ens llevem cada matí, deriven de la bastida que es munta cadascú amb els vímets disponibles, més algun afegit raonablement fantasiós, sense cisar més del compte a la realitat. Només la dosi de bellesa i harmonia, administrada de tant en tant, ens salva del caos. 
Només la necessitat de comprendre ens fa intuir algunes veritats. Només la memòria de l’amor ens permet estimar, evocar un món més amable i el jardí moral de l’ètica sense deixar de tocar massa de peus a terra ni fer veure que no veiem l’arrel de la injustícia, l’arrogància de la cobdícia, el creixement de la corrosió. L’etimologia grega de la paraula kósmos no significa només univers. També ordre i bellesa (d’aquí “cosmètic”). 
Els boscos, ja se sap, són una de les parts més abandonades del nostre entorn natural, tan sovint tiranitzat més que no ensinistrat. Dues terceres parts de Catalunya són bosc, però més del 80% de la fusta que consumeix el país és d’importació. La gestió dels boscos aquí és generalment d’escàndol i reclama a crits una mica de decència. 
En la seva soledat sonora, les capçades dels arbres ballaven ahir entre Sobrànigues i Colomers una samba melòdica de matí assolellat de tardor amb una elegància de caràcter físic carregada de serena benignitat. La corba madura dels arbres brindava als ribassos de la clapa de bosc que recorríem un tou de frescor turgent. El vent generava un fresseig ondulant i la fronda de l’aire s’esponjava, s’avivava amb un borbolleig tònic i jovial. La densitat de la vida queia en una dolçor ingràvida mentre l’èmbol del cor bombejava les forces sense altibaixos exagerats, els neguits s’esvaïen en una placidesa momentània i les tristors fatigades adquirien per sorpresa una tendresa comprensiva. 
Davant de tot això, ahir ens vam deixar commoure per la santedat humil de la terra, encara que només fos un eco sord, llunyà, esborradís, imaginat. Un cop commoguts, vam anar a dinar al restaurant de carretera Xalet de Colomers (menú a 11,50 €) un arròs dels dijous que es defensava tot sol i unes costelles de xai perfectament conformes amb els prats d’herba grassa on s’havien criat.
Durant la caminada entre Sobrànigues i Colomers no vam trobar ningú. En canvi al restaurant Xalet de Colomers hi vam saludar amics de mitja comarca, en una emulsió quasi tan natural i espontània com l’aigua del Ter que discorre sota la balconada de l’establiment.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada