13 d’oct. 2016

Paul Léautaud, la influència cada cop menys secreta sobre Josep Pla

L’editorial Mercure de France acaba d’editar el tercer volum del Journal particulier de Paul Léautaud i se’n fan puntual ressò els mitjans d’aquell país, on el llegeixen com a un escriptor de culte. Aquí va exercir una influència directa sobre Josep Pla, però no el coneix gairebé ningú. Josep Pla havia llegit Léautaud de jove a París com a cronista teatral de moda a la revista Mercure de France i també a la Nouvelle Revue Française. L’altre vessant de dietarista misantrop i llibertí de l’autor francès esclataria més endavant i també va atraure al palafrugellenc. Els dinou volums del Journal littéraire de Léautaud, publicats a París a partir del 1955, aquí no han estat traduïts. Escrivia en paral.lel un altre Journal particulier, de caràcter més íntim, del
qual ara n’apareix a França el tercer volum, situat l’any 1936.
El juny de 1990 vaig publicar a la meva columna del suplement setmanal de Cultura del diari Avui un article sobre la relació poc coneguda entre Léautaud i Pla que deia: “L’editor de Josep Pla intentava trobar a Buenos Aires per persona interposada les cartes de contingut eròtic que l’escriptor de Palafrugell enviava en el seu període de retour d’âge a Aurora, la misteriosa A. que esmenta 150 vegades a Notes per a un diari, el dietari escrit del 1967 al 1968, aparegut al volum El viatge s’acaba. Havien conviscut durant els anys 40 a l’Escala, abans que la noia emigrés a l’Argentina. Les cartes no van aparèixer. És probable que aquell epistolari estigués influït per les expansions obscenes i satisfetes de l’autor contemporani francès Paul Léautaud (1872-1956) al seu Journal littéraire en 19 volums, que Pla llegia en aquell moment. Fins ara Léautaud ha estat conegut només per una minoria de seguidors, sovint fervents”. 
Com impulsat per una molla, Nèstor Luján escrivia la setmana següent: “Em va agradar molt que el meu admirat Xavier Febrés escrivís, ara fa una setmana i en aquestes mateixes planes, sobre Paul Léautaud i Josep Pla. Com és sabut, Xavier Febrés acaba de publicar una excel.lent biografia del gran escriptor empordanès i sembla que vol aprofundir molts aspectes, no tan sols de la vida íntima, sinó de l’obra literària de Pla. Entre Pla i Léautaud, Febrés hi troba un paral.lelisme que fins a cert punt és evident, perquè entre l’homenot de Llofriu i el misantrop de Fontenay-aux-Roses hi ha molts punts de contacte superficials i també literaris. I aquí acaba la qüestió, crec jo. Paul Léautaud fou un anarquista irònic, rigorosament pobre, polèmic, impúdic, un virtuós de l’epítet i de la injúria. Josep Pla era un conservador escèptic, creia en les antigues formes de la convivència amb una vivacitat irònica i pessimista. Tots dos tenien una vocació de viure pobrament, però Paul Léautaud era pobre com una rata, i Josep Pla, no. Febrés afirma que Paul Léautaud ha estat molt poc conegut entre nosaltres. Si es tracta de traduccions o d’aproximacions a la seva obra té molta raó. Però en canvi la generació d’escriptors de Pla el va conèixer a bastament: Josep M. De Sagarra, Joan Cortès, Sebastià Gasch, el mateix Pla, l’havien llegit i l’apreciaven. Quan va morir el 1956 vaig escriure la seva necrològica a Destino i coneixia Léautaud gràcies als meus amics”.
Pel seu cantó, Josep Martinell escrivia a Revista de Girona: “Léautaud ho apuntava tot al seu diari, minuciosament. És el secret de la seva amenitat. Brevetat, les paraules justes. Sempre amb un fons de malícia i sinceritat. L’any 1906, quan encara cuejava l’estil inflat dels simbolistes, de la literatura per fer bonic, escriu en el diari del 22-21-1906: ‘El veritable talent literari és escriure els llibres com s’escriuen les cartes. Tot el que no sigui així, és èmfasi, retòrica, afectació. Deixar-se anar, no buscar les frases, riure's de la negligència d’estil, etc.’. Això ho escrivia al principi de segle. Josep Pla, vint anys més tard, reacciona a Catalunya d’una manera semblant contra la literatura inflada dels noucentistes (...) Quan Pla escriu a Notes disperses, pàg. 131: ‘Quan hom pensa que, malgrat l’enorme quantitat d’imbècils que hi ha en la governació d’un país, hom pot anar tirant, la sorpresa és permanent i inenarrable’. Aquesta frase podria molt bé haver-la escrita Léautaud, perquè hi ha coincidències de criteri que no fallen. Vergés em deia que, amb freqüència, que llegint Léautaud li semblava que llegia Pla traduït al francès (...) Una cosa sí, pròxima a la certesa, és la influència de Léautaud en els últims diaris de Pla” (Josep Martinell: “Josep Pla, els llibres i Paul Léautaud”, Revista de Girona, març del 1991). 
En efecte, es donen sorprenents paral.lels entre els dos autors, tant en l’estil (admiració comuna per l’escriptura planera practicada per Stendhal) com en alguns aspectes de la vida solitària de solters o la inclinació mantinguda per l’erotisme en una edat avançada. L’estil de Léautaud seguia una regla personal que només podia entusiasmar a Pla: “Escriure com tothom escrivint com ningú”. 
El crític literari Rafael Conte assenyalava en un article del 1989, amb motiu de l’aparició d’una de les escasses traduccions al castellà d’un llibre colateral de Léautaud (Palabras efímeras, per Propos d’un jour): “Existe una mafia secreta de lectores repartidos por el mundo entero que comulgan en la devoción por la obra de Léautaud”. Subratllava el seu estil “directo, sencillo y efectivo a la vez, atrabiliario y original, sorprendente, que en España solo podría compararse a los de Baroja o Josep Pla”. 
Una primera versió del Journal particulier 1917-1930 va aparèixer el 1956 en dos volums, publicats per Editions du CAP a Monaco en edició no venal, comercialitzada el 1989 per Mercure de France amb el títol Le Fléau, sobrenom de Flagell que l’autor donava a Anne Cayssac, la seva fogosa amant a partir de 1914 i durant vint anys. L’edició havia estat elaborada per la següent amant i passió eròtica del període de vellesa, la bibliotecària i escriptora Marie Dormoy, gràcies a la qual s’acabaria editant la major part de l’obra de Léautaud, a la qual ella mateixa apareix en detall i de vegades de manera ben crua. S’havien conegut el 1933, quan ell comptava 61 anys i ella 46. 
En vida, la producció de Léataud va ser poc coneguda, gairebé clandestina, amb l’excepció dels seguidors que tenien les seves cròniques teatrals al Mercure de France, on es va guanyar la vida com a secretari de redacció durant quaranta anys. Fora d’aquesta activitat, portava una existència misantròpica a la torreta dels afores parisencs de Fontenay-aux-Roses, plena d’animals domèstics. Eren l’única relació directa que l’interessava, conjuntament amb la les seves amants successives. 
Només al final, gràcies a l’obstinació de Marie Dormoy per editar-lo, va començar a aflorar una obra literària de primera importància, així com la sobtada popularitat de l’autor. La seva vida i sobretot els seus amors passionals van protagonitzar el 1990 la pel.lícula Comédie d’amour, dirigida per Jean-Pierre Rawson, amb el popular actor Michel Serrault com a Paul Léautaud i Annie Girardot en el paper de l’amant Marie Dormoy. Els diàlegs del film eren manllevats al llenguatge directe de l’escriptor en el Journal
L’èxit als cinemes la va portar al cap de pocs mesos a ser programada a la televisió, cada vegada amb més sorpresa de crítica i públic. Ara, seixanta anys després de morir, la seva lenta editorial de sempre publica el tercer volum del Journal particulier i tothom torna a parlar de Léataud, almenys a França.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada