29 de març 2016

Què hi faran un centenar de tancs a Sant Climent Sescebes?

També publicat a Eldiario.es

La postura contrària de l’alcaldessa Ada Colau a la presència d’un estand de l’exèrcit com a opció d’estudis i carrera a l’últim Saló de l’Ensenyament va tornar a obrir la capsa dels trons dialèctics sobre el paper de les forces armades en el món d’avui. Per als uns, l’actual exèrcit professional s’ha convertit en una modèlica força de pau. Per a d’altres, el paper definitori i viscut de l’exèrcit no és tan fàcil de canviar i surt caríssim. El consistori barceloní va tornar a votar aquest 23 de març, amb l’oposició de PP i Ciutadans, contra les maniobres militars en curs al parc de Collserola. El debat va ser curt, però simultàniament l’exèrcit anunciava

28 de març 2016

De Pals a Fontclara: caminada pel paisatge capaç d’adreçar-se al cor i entrar-hi

Per celebrar el temps que té temps, hem sortit a caminar pels voltants lliures de l’estany de Pals, Sant Feliu de Boada i Fontclara, contents com si haguéssim rebut l’encàrrec de pintar el cel i ventilar les muses pàl.lides. Ho hem fet al trot curt dels cavalls vells, tot col.locant-nos al punt intermedi entre les harmonies de l’indret i la trivialitat del món que ens crema dintre amb la flameta de les fantasies, ja sigui a foc lent alguns dies o en turbulent borbolleig d’altres. El paisatge que cadascú sent com a propi és aquell que té capacitat d’adreçar-se al seu cor i d’entrar-hi. Recórre’l en solitari o bé en companyia canvia una part de la perspectiva. En la meva deficient opinió, l’amistat ajuda sempre a conviure amb la realitat i l’aire lliure és la música que

27 de març 2016

L’actual comtessa d’Empúries se soprendria al flamant museu de la vila comtal

Sempre li he trobat un tuf feudal una mica inflat a Castelló d’Empúries, potser perquè és una vila de 4.500 habitants amb catedral i comtes en exercici, tot i que també ho ha estat d’alcaldes socialistes com el flequer-pastisser Esteve Ripoll del 1983 al 1987. La meva vella impressió s’ha actualitzat radicalment aquests dies arran de la visita al flamant Museu d’Història Medieval de la Cúria-Presó, renovat el 2015, de la mà del seu director Jordi Canet. Intentar explicar al públic d’avui a través d’un equipament municipal el feudalisme medieval que va marcar l’indret (avui marcat més aviat pels 6.500 habitants d’Empuriabrava, la urbanització turística lacustre més gran d’Europa, que li pertanyen administrativament) s’ha traduït en un esforç que

25 de març 2016

L’última sorpresa de les pedres mil.lenàries de Sant Pere de Rodes

Aquests dies he tornat a recórrer amb amics la bellesa ciclòpia de Sant Pere de Rodes, un dels monestirs més antics i desconeguts de la vella Europa, creat a finals del segle IX a la cornisa muntanyosa abocada al Cap de Creus, a un cim panoràmic batut per la tramuntana. Va exercir de senyor feudal de tota la comarca durant segles com a centre de poder econòmic, polític i religiós. Els últims vuit monjos benedictins van abandonar-lo el 1798 i des d'aleshores es va veure lliurat a la depredació dels furtius o no tan furtius. Del 1972 al 1985 vivia al monestir el guarda Cinto Solanellas amb el seu ramat d’ovelles, sense cap mitjà d’intervenció. Substituïa en el càrrec l’anterior vigilant, Pere Pascual, literalment fulminat per un

23 de març 2016

Els bars amb música en viu no són una joia de baratillo


Els bars amb actuacions musicals en viu són una estructura bàsica, indispensable a qualsevol ciutat mínimament dinàmica. Representen moltes vegades l’humus, el viver de la creativitat que es cou al subsòl dels grans escenaris. L’Ajuntament de Barcelona sembla voler dictar una certa treva en la llarga i tot sovint puntillosa batalla contra la manca de permisos amb què acostumen a viure aquests locals. És un bon moment per reivindicar amb claredat que un garatge amb una taulell per despatxar birres, quatre cadires incòmodes i uns altaveus que distorsionen el so com

22 de març 2016

Dijous fa 40 anys de la dictadura militar argentina, amb seqüel.les

Demà passat dijous s’escau el 40 aniversari de la dictadura militar argentina que va desgovernar el país del 1976 al 1983, promoguda pels Estats Units i l’oligarquia local. El règim militar va deixar un llegat especialment atroç: els 30.000 desapareguts, segrestats per forces parapolicials, torturats i assassinats, en molts casos sense ni rastre dels cossos. Conec a Barcelona alguns familiars d'aquells desapareguts. El núm. 2 de l’alcaldessa Ada Colau, Gerardo Pisarello, porta el mateix nom que el seu pare, segrestat al domicili familiar de Tucumán per un grup d’armats encaputxats el 24 de juny del 1975. El cos sense vida, deformat pels

21 de març 2016

Carles Flavià, del monòleg improvisat al diàleg argumentat

La majoria del públic recordarà segurament Carles Flavià pels seus càustics monòlegs improvisats a la televisió i al teatre, als quals desplegava una infinita facilitat de paraula sense guió previ, emparentada amb la del seu amic i a algunes èpoques representat Pepe Rubianes. L’espontaneïtat de Flavià era marca de la casa. Podia semblar que anava en detriment del raonament, de la mínima elaboració d’un planteig argumental. En canvi vaig tenir la sort d’assistir a repetits dinars a un reservat del restaurant barceloní la Camarga, on l’editorial tenia compte obert per a aquestes trobades, per tal de transcriure les converses

19 de març 2016

L’orgue de la tramuntana al castell de Quermançó continua esperant

Des de l'albada dels temps i la més primitiva flauta de canya de jonc, l'home ha fet música del vent. Salvador Dalí va expressar la idea aparentment surrealista de construir un monumental orgue accionat per la tramuntana al castell roquer de Quermançó, que s'alça ben visible a mig camí de la carretera entre Figueres i Llançà, al terme municipal de Vilajuïga. La idea, tècnicament viable, no era descabellada. El vent té el seu llenguatge, parla, xiula, remoreja, s’expressa i interpreta la seva música, que de vegades és l’única manera de mussitar algunes coses secretes i primordials. La petita fortalesa de Quermançó despunta

18 de març 2016

El conill a la rabiosa d’ahir, amb el punt sobrevivent de gràcia i alegria

Ahir vam anar a dinar amb amics per retrobar el llegendari conill a la rabiosa a un dels llocs més indicats per fer-ho, el restaurant Can Xifra de Cartellà, al bosc del municipi de Sant Gregori, en plena Vall de Llémena i només a 7 km de la ciutat de Girona. L’establiment encara compta a la cuina amb el toc de l’àvia Rossita Sureda com a segell de garantia i la foto adjunta és obra de Miquel Ruiz Avilés al moment precís dels fets. El conill d’ahir conservava el punt de gràcia i alegria d’un dels grans mites culinaris del bosc, guisat com una exquisidesa de les grans ocasions, un plat de festa encara que només fos estofat a la cassola amb quatre patates i dues fulles de llorer. Després va aparèixer la redundància del “conill de bosc”. Significa que la

16 de març 2016

El "xe" valencià i el "ché" argentí, germans desconeguts, inexplicats i vius

Les Facultats de Filologia expectoren cada any milers de graduats, però cap d'ells no ha estat capaç fins ara de desentrellar la filiació entre el xe valencià i el ché argentí, malgrat tenir usos idèntics com a exclamació col.loquial, una partícula lèxica onomatopeica i espontània que serveix per a tot, com un comodí, encara avui. Els filòlegs ho deuen considerar una qüestió menor, imagino. S’admet que l’origen etimològic de l’expressió és compartit, sense que s’hagi vist documentat amb una explicació consensuada. Els valencians són anomenats amb el gentilici dels

15 de març 2016

Ni Euroregió ni Eurodistricte ni res que s’hi assembli


L’interrogant incorporat al títol "És possible l'Eurodistricte avui?" presagiava el balanç desolador de la jornada organitzada el 9 de març per la Fundació Catalunya Europa a l’Empordà i la Universitat de Girona al Museu de l’Exili de la Jonquera al voltant d’un projecte fallit i tanmateix crucial, un dels pocs plantejaments estratègics de la Generalitat de les últimes dècades. L'Euroregió Pirineus-Mediterrània va néixer sobre el paper el 29 d'octubre de 2004 com a plataforma de cooperació política entre les autoritats regionals o autonòmiques de Catalunya, Balears, Aragó, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus. El camí per

14 de març 2016

Vam anar a combregar bunyetes, la magdalena de Proust millorada

Ahir vam anar a Millars, a 20 km de Perpinyà, per satisfer la pulsió goluda, pasqual i jubilant de menjar bunyetes com si fos un reflex gairebé fisiològic, una segregació de la memòria, una experiència de base emotiva, una certesa antiga capaç d’interpretar la vibració de la vida i l’instint de supervivència del mite. Per a qualsevol amant del Rosselló, les bunyetes de Pasqua són com la magdalena de Proust millorada, un impuls antiaging, una inclinació de l’expressivitat parental que durant la resta de l’any dorm entre la cendra per mantenir l’energia subjacent. Les bunyetes equivalen més o menys als brunyols empordanesos de les mateixes dates, als crespells del Vallespir, Cadaqués i les Balears, a les orelletes d’altres comarques. Dir-ne

11 de març 2016

La funció de Plácido Domingo abans d’ahir a la Scala de Milà, sense apoteosi

Abans d’ahir dimecres vaig anar a la Scala de Milà a escoltar i veure Plácido Domingo a l’òpera I due Foscari, de Verdi, que fa un any havia interpretat al Liceu en versió concert. Vaig comprar les entrades de la Scala per Internet, vaig proposar-ho a un amic predisposat i ens hi vam plantar. Hauria volgut aconseguir localitats del loggione, l’últim pis dels entesos, però són les que s’acaben primer. De tots els ingredients de la vetllada, una de les meves expectatives era la reacció del públic, l’evolució del seu comportament al teatre d’òpera més acreditat del món. La Scala manté un flascó de les essències al loggione, els tifosi dels pisos alts que han coronat o bé rebentat tantes celebritats. El veredicte del loggione assenta càtedra, vist com a consciència crítica

8 de març 2016

Iniciatives admirables als micropobles, un exemple a Gaüses d’Amont

Ahir vaig anar a caminar camps a través entre Camallera i Gaüses amb la companya de pupitre a l’Escola de Periodisme, Carmina Vilaseca, tot aprofitant que em volia entrevistar sobre el meu llibre Elogi i refutació de la tramuntana per al número en preparació de la seva revista Empordaguia (a la foto la portada de l’últim). En realitat ens vam entrevistar mútuament. Ella em va fotografiar, jo no vaig aconseguir tampoc aquesta vegada una foto seva, perquè és una fotògrafa que procura no sortir a les fotos. La companya de pupitre a l’Escola de Periodisme es va acabar casant amb l’advocat i pintor Lluís Krauel. A mig criar els dos fills,

3 de març 2016

El nostre Flaubert ens escriu des de Perpinyà, llegiu-lo.

Fa temps que no llegia en versió original catalana un llibre tan mal engiponat i tan ben escrit. Potser es tracta d’un instant book d’encàrrec editorial, però això no treu que el talent literari hi vessa per les costures i es permet d’oferir entre línies autèntiques exquisideses, paràgrafs que desperten l’entusiasme, la relectura i la barretada. Parlo de la Guia sentimental de Perpinyà que acaba de publicar Joan Daniel Beszonoff. El llibre, muntat a base de capítols curtíssims, és exageradament desigual, però les perles que conté ho compensen tot. Avui és un fet admès que la correspondència de Gustave Flaubert amb les seves amistats i les seves amants, repetidament editada, supera moltes de les seves novel.les per la franquesa, l’espontaneïtat, el

2 de març 2016

Velocitat de la tramuntana i llei de la relativitat, sobretot a Portbou

Aquesta escarransida instal.lació de la foto, contemplada sobre el terreny, pot semblar irrisòria, trista, modestíssima i sense cap mena d’atractiu. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, el temple d’un oracle, un santuari civil, un punt de referència nacional. Hi he peregrinat amb el màxim interès, acompanyat pels millors especialistes. No m’hi he inclinat devotament perquè la seva funció és exactament la contrària: alçar-se ben dret i eixamplar el pit. Aquest anemòmetre, aixecat a deu metres de terra i 196 metres d’altitud, és el que registra i envia des d’un cim de Portbou les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. El dilluns d’aquesta setmana va tornar a registrar una tramuntana rècord de 159 km/h i ahir dimarts 145 km/h, tot i que a la plana del nucli urbà del municipi la velocitat del vent llegendari sigui inferior. L’estació meteorològica automàtica de Portbou, integrada a la xarxa del Servei Meteorològic de Catalunya, es troba situada des de l’any 1998 a la carena

1 de març 2016

Els grans incendis forestals s’apaguen ara, a l’hivern


El juliol vinent farà trenta anys del gran incendi forestal a l’Albera fronterera (Alt Empordà), amb el balanç de quatre víctimes mortals d’un hidroavió francès que participava a les tasques d’extinció, estavellat a la muntanya de Requesens. Va arrasar 30.000 hectàrees, va convertir en cendra més del 50 % dels termes municipals de Rabós, Cantallops, Capmany, Sant Climent Sescebes, Biure, Vilamaniscle, Mollet de Peralada i Espolla. La declaració oficial de zona catastròfica no va arribar. Quines mesures de prevenció s’han adoptat des d’aleshores? Quina gestió forestal s’ha dut a terme? Aquell any 1986 van cremar a Catalunya 68.506 hectàrees, sobretot als incendis de Montserrat i l’Empordà. El 1994 encara més superfície: 76.625 hectàrees al Montseny, al Bages i al Berguedà. El 1998, 23.800 hectàrees al Solsonès. L’agost del