31 de jul. 2016

La poesia d’Omar Khayyam exigeix un grau afinat d’embriaguesa

Amb el dit lliscant lentament damunt del ratolí de l’ordinador, ahir passejava per la pàgina Facebook del vinyataire empordanès Apoikia-Vinyes de Mahalta. Em va sorprendre comprovar que al llarg dels últims anys ha anat component una autèntica antologia de cites literàries sobre el vi, des dels clàssics grecollatins fins a Pink Floyd i Franco Battiato. Hi vaig trobar reproduït, a una entrada seva de febrer del 2014, un fragment d’Omar Khayyam, el poeta, filòsof, astrònom i matemàtic de l’imperi persa que  ha arribat fins a nosaltres, deu segles després, pel caràcter desvergonyit de les magnífiques Robayat o Quartetes a favor del vi i, si molt convé, de l’embriaguesa. T.S. Eliot, Ezra Pound, Marguerite Yourcenar i altres autors actuals han glossat l’obra de Khayyam. La quarteta de d'aquest autor recollida a la pàgina Facebook d’Apoikia-Vinyes de Mahalta diu:

30 de jul. 2016

Els xiprers toscans com a obra mestra als afores de Montepulciano

La bellesa i la vellesa del xiprer assoleixen la màxima expressió al caminal humil i alhora triomfal que condueix amb astúcia escenogràfica fins l’església de San Biagio, als afores de Montepulciano, una obra mestra del Renaixement de l’arquitecte Antonio Sangallo el Vell, un altre miracle artístic del Cinquecento toscà. L’harmonia de línies i proporcions del temple es veu realçada pel fet de trobar-se a quatre vents enmig de la solitud d’un prat, en un sol bloc arquitectònic compacte, recobert per una calma asolellada i provincial, pels instints plàcids que semblen dormir el son dolç dels angelets rurals. L’edifici s’inspira, a més petita escala, en el projecte de Donato Bramante per a la basílica de Sant Pere del Vaticà que no es va realitzar. Les seves façanes de marbre travertí

28 de jul. 2016

La Catalunya grega existeix, és a l’Albera

També publicat a la revista Alberes

No hi ha arreu del país cap territori més grec que l’Albera bifront, la dels dos vessants de la carena del Pirineu quan s’entrega al Mediterrani amb una força ciclòpia carregada de delicadesa. És una terra rocosa, arcaica, quasi bíblica, irradiada per la llum solar calabresa, enjardinada per les fileres de vinyes i el plomall tornassolat de les oliveres a aquells terrenys que han aconseguit tòrcer la peresa de la màquia improductiva o la supèrbia de la urbanització rampant. El problema és que tant la idea com el qualificatiu de Catalunya grega van caure amb mal peu des del primer

26 de jul. 2016

Convé guardar el motllo d’alguns fabulosos bars de carretera

Ara que acaba d’obrir a Barcelona l’últim mega-restaurant de mega-famosos amb mega-pressupost, cal trencar una llança a favor dels modestos i fabulosos bars de carretera que estan desapareixent del mapa. Per un cantó, el futbolista Leonel Messi i els seus germans s’han associat amb els tres germans Carlos, Borja i Pedro Iglesias (propietaris d’altres restaurants de la ciutat com el Rias Baixas i associats també amb els germans Adrià a l’Espai Kru) per invertir la bagatel.la de 2,5 milions d’euros en els 1.000 m2 interiors i 1.000 més de jardí exterior de l’establiment del carrer Enric Granados 86 batejat Bellavista del Jardín del Norte, que tothom anomenarà més probablement el Jardí de Messi. Per un altre cantó i

24 de jul. 2016

L’únic dia que vaig entrar a l’Hostal de la Gavina de S’Agaró

Convidat per la família propietària Ensesa, la setmana passada el president de la Generalitat va assistir a la inauguració del llegendari i ara renovat restaurant Candelight de l’Hostal de la Gavina de S’Agaró. Al moment de llegir la notícia m’adono que no he entrat mai a l’Hostal de la Gavina, malgrat el que n’he escrit, malgrat la meva edat provecta i la freqüència amb què transito per aquell territori. No hi he entrat mai perquè el glamur atribuït a les elits dels diners i el luxe de talonari em repel.len sense remei. Tot i així en una ocasió vaig ser invitat a dinar pel nét del fundador, Josep Ensesa Monsatvatge, i la muller Carmona Viñas a la casa

21 de jul. 2016

Els déus amagats entre les vinyes de Mahalta, al massís del Montgrí

Ahir vaig entrar a una de les vinyes més belles i hospitalàries del Mediterrani, situada al vessant del massís del Montgrí que pertany al municipi d’Ullà. La petita finca s’anomena Vinyes de Mahalta en honor a la “Cançó a Mahalta” del poeta Màrius Torres. El vi que se’n deriva porta el nom grec d’Apoikia. El vaig tastar en la companyia dels seus propietaris, Manel Núñez i Agnès Valentí, i de l’amic Miquel Bofill. Destapar una ampolla de vi al bell mig de la vinya que l’ha engendrat i al costat del seus autors és un luxe autèntic. D’entrada, Manel i Agnès em van notificar que aquesta vinya va néixer com un “projecte sentimental”. Em van dur a recordar, tot caminant entre les fileres de ceps a última hora de la tarda xafogosa, que no és el mateix fer vi que

20 de jul. 2016

Tinc un deute amb el professor Issorel i el pago amb retard

Després de quatre edicions en francès entre 1982 i 2013, ara acaba de traduir-se al castellà a l’editorial sevillana Renacimiento Últimos días en Collioure, el llibre fonamental de l’hispanista Jacques Issorel sobre la mort del poeta Antonio Machado a la localitat d'exili on encara es troba enterrat. Es tracta d’un treball de referència per la quantitat d’aportacions inèdites, en el qual hem pouat tots els que hem escrit sobre el tema posteriorment. Jo mateix hi vaig pouar una mica massa, quan l’editor del meu llibre del 2013 Els últims dies de Machado va imposar aquest títol, copiant-lo de l’obra del professor Issorel. L’aparició en castellà del seu llibre és una altra reparació que s’ha fet esperar. El professor Issorel, nascut a Marsella el 1943, ha estat catedràtic de la Universitat de Perpinyà del 1971 fins la jubilació el

19 de jul. 2016

Retorn a la pinacoteca milanesa de Brera amb un sol objectiu

L’últim cap de setmana vaig passar per Milà i no em vaig poder estar de tornar a entrar a la Pinacoteca de Brera amb un sol objectiu. Els visitants de museus acostumen a recorre’ls de manera maratoniana. Jo prefereixo reveure una obra determinada de la meva elecció, certament aleatòria, però pròpia. M’encamino de dret al que m’interessa. Em concentro en una limitació assumida, la trobo més gratificant que el generalisme. La bulímia i la novetat ja els vaig passar al seu moment. A la milanesa Pinacoteca de Brera, segon museu italià per la riquesa de les col.leccions després dels Ufizzi de Florència, la meva elecció és la Sala 24. Només conté tres quadres, tres obres mestres. La sala mateixa --les parets—n’és la quarta. La remodelació

18 de jul. 2016

Modest manual per meravellar-se durant uns dies al llac de Como

Ahir diumenge vaig tornar, meravellat, d’un cap de setmana al llac de Como, una destinació que havia estat reservada tradicionalment als rics, tal com reflecteix la quantitat de palaus abocats a les ribes enjardinades de l’idíl.lic llac prealpí i la llista de celebritats que els posseeixen. Però si es coneix una mica “l’arte di arrangiarsi”, Como presenta tres avantatges decisius: és italiana amb inclinació suïssa, està ben comunicada a menys de 50 km de l’aeroport milanès de Malpensa i, finalment, la ciutat de és prou gran (83.000 habitants) per oferir hotels de tarifes diversificades. Ara viu del turisme del llac, però conserva les estructures de quan era capital italiana de la indústria de la seda. Encara hi afegiria un

14 de jul. 2016

El teatre i el cinema també treuen els drapets al sol del sistema financer

 També publicat a Eldiario.es

La cartellera teatre i cinema ofereix en aquest moment diverses obres sobre l’última crisi financera i els mecanismes perversos que governen l’economia mundial. El teatre Poliorama acaba de programar l’obra Hazte banquero dintre del festival Grec, la Villarroel proposa fins el 31 de juliol Lehman Trilogy, i els cinemes estrenen la pel.lícula Money Monster, dirigida per Jodie Forster, amb George Clooney i Julia Roberts, sobre les multimilionàries misèries de Wall Street. La cultura ha estat una de les branques directament perjudicades per aquesta crisi i, en

12 de jul. 2016

El Saló Torres Garcia del Palau de la Generalitat hauria de canviar de nom

Un govern incapaç de trobar un mínim pressupost per portar a Barcelona la gran exposició del MOMA novaiorquès sobre el pintor Joaquim Torres Garcia, que ara es contempla a la Fundació Telefònica de la Granvia madrilenya i tot seguit es traslladarà al museu Picasso de Màlaga, no hauria de continuar exhibint a la seva seu oficial un Saló Torres Garcia dedicat als murals noucentistes de l’autor. És la segona bufetada ressonant contra un dels artistes més internacionals formats a Barcelona. La primera va determinar la seva

11 de jul. 2016

La recerca de la fossa de García Lorca no és un fulletó, però s’hi assembla

El novembre de l’any passat el diari La Vanguardia publicava que estava a punt d’iniciar-se el tercer intent des del 2009 de trobar la fossa comuna on va ser enterrat Federico García Lorca, afusellat pels franquistes als afores de Granada el 17 d’agost del 1936. L’operació es trobava pendent d’un últim permís de la Junta d’Andalusia a l’equip internacional dirigit per l’historiador Miguel Caballero i l’arqueòleg Javier Navarro, que treballen sense suport oficial i amb fons propis procedents de donacions i micromecenatges. És el mateix equip que va dur a terme el segon intent entre novembre del 2014 i febrer del 2015, quan l’excavadora va ser requerida per netejar la neu de l’autovia veïna i no va tornar. La mateixa notícia del tercer intent va ser exposada de nou àmpliament a El Periódico el 18 d’abril d’enguany, sense que aquell últim permís pendent hagués arribat encara. Ha estat repetida per La

8 de jul. 2016

“Eu sei que vou te amar”: Vinícius de Moraes encara omple festivals

Dos dies després de fer-ho al festival d’estiu de Madrid i ahir a València, avui divendres pugen a l’escenari del Festival de Pedralbes barceloní (entrades de 148 € a 58 €) els septuagenaris Toquinho i Maria Creuza, abraçats encara a la fama del lletrista Vinícius de Moraes i al disc que van gravar amb ell l’any 1970 al café-concert La Fusa de Buenos Aires. Vinícius de Moraes és mort des del 1980, però el nom d’O Poetinha continua sent un reclam. Ell va revolucionar les cançons d’amor, van canviar el concepte narratiu heretat dels boleros i les antigues balades per una nova descripció de la sensibilitat de la classe mitjana urbana, un llenguatge espontani d'oralitat col.loquial, una nova economia literària, una lírica planera, sensual i murmurant

6 de jul. 2016

Als grans discursos de la història s‘hi suma el del president Azaña

 També publicat a Eldiario.es

La historiadora Nathalie Renault-Rodet va publicar l’any passat a l’editorial francesa Eyrolles una recopilació de 80 grans discursos del segle XX que han passat a la història. N’hi faltava un, pronunciat pel president de la II República espanyola Manuel Azaña el 18 de juliol del 1938 a l’Ajuntament de Barcelona, on residia aleshores el govern de l’Estat. Al moment de començar el segon any de Guerra Civil, exposava la seva proposta als dos bàndols de “Pau, pietat, perdó”. L’argumentada, impressionant peça d’oratòria va durar 71 minuts sense recórrer a notes escrites. El plantejament del president Azaña va relliscar completament damunt la pell del general Franco i va seguir fent-ho durant els 37 anys

5 de jul. 2016

La incomoditat històrica i actual al Cotton House Hotel barceloní

Ahir em van donar cita i vaig entrar per primer cop al bar de l’hotel Cotton House de la Granvia barcelonina, paret per paret amb el Palace (abans Ritz). El nom i l’edifici no són més més que l’adaptació pretensiosa de l’antiga Casa dels Cotoners, la seu de la patronal del ram que havia reunit la flor i nata de la burgesia catalana, el “sanedrí” tan ben descrit des de dintre a les memòries Una vida entre burgesos, de Manuel Ortínez, que en va ser el conseller-delegat, o retratat des de fora als diversos llibres de l’historiador econòmic Francesc Cabana. L’emblemàtica seu representativa del lobby cotoner català convertida en hotel rococó pel “aclamado interiorista Lázaro Rosa-Violán” (segons el web de

4 de jul. 2016

La voluminosa biografia en construcció de la dissenyadora Elsa Peretti

La sortida de l’autopista a Girona-Nord es veu dominada a l‘horitzó per les grues de construcció plantades al cim estratègic de la muntanya de Sant Julià de Ramis des de fa anys, fins i tot en plena paralització de la bombolla immobiliària. L’eixam de grues a un punt tan vistent ha plantejat des del primer dia una pregunta sense resposta: què hi estan fent de tan voluminós? El diari El Punt-Avui titulava el 17 de març de l’any passat: “Les obres del castell de Sant Julià avancen enmig del secretisme”. Quan els primers rumors van apuntar la mà de la dissenyadora Elsa Peretti com a promotora de la construcció, les peces del puzzle interrogant van començar a encaixar. Es tracta d’una de les persones més discretes i influents de la comarca en matèria de patrocinis. Es va començar a dir que projectava un gran centre d’art modern a l’antiga fortalesa militar de la muntanya de Sant Julià de Ramis, ja fortificada pels romans al pas de la Via Augusta pel congost que domina el Gironès per un cantó i l’Empordà per l’altre. Entre la llista de

2 de jul. 2016

Nostàlgia de la gelera i de la vaca al peu del Canigó

Alguns estius m’agrada pujar en jeep de lloguer col.lectiu del municipi de Vernet, prop de Prada de Conflent, fins el refugi de Cortalets, a 2.150 metres d’altitud, just sota el pic del Canigó. Ho faig sobretot pel plaer de tocar la neu de la gelera en plena canícula. A diferència d'anys enrere, ara la majoria de geleres pirinenques agonitzen com un terròs de sucre, es fonen a l’estiu per culpa de l’escalfament global, que no és només una qüestió de la calota de l'Àrtic. L’espai que ocupaven les geleres al voltant del xalet de muntanya de Cortalets apareix ara com un vulgar rostoll i per algun motiu sento cada any la seva nostàlgia freda.