9 de gen. 2017

El Partenó vist per un dia sota la neu, desert i en silenci

Encara que ens sembli difícil de creure del nostre cantó del Mediterrani, una onada de fred siberià afecta aquestes dies el Mediterrani oriental amb fortes nevades, fins a Grècia i Itàlia. En una ocasió em trobava a Atenes per aquestes dates, nevava i vaig suposar que això faria tancar al públic l’ascensió a peu dels nombrosos visitants fins al recinte del Partenó, al cim de l’Acròpolis, per evitar relliscades, caigudes, incidències. A mig matí va aparèixer un tímid raig de sol i vaig decidir provar-ho per pura curiositat. La joia del Partenó es recorre habitualment sota l’enlluernador sol de l’Àtica, una llum rutilant, pura, crepitant, capaç de demostrar que la pedra inert pot ser efusiva i la duresa marmòria tan dolça. Poder fer-ho per una vegada sota el cel somort de la neu valia l’intent, per l’excepcionalitat de la llum d’aquell dia. Em vaig presentar sense gaire esperances a les taquilles de l’entrada, situades al peu del turó. La curiositat impenitent de vegades es veu premiada: el recinte estava obert. No em van avisar que, a més a més, es trobava insòlitament solitari, desertat pels grumolls de milers de visitants diaris,
recorregut tan sols per comptats atrevits que avançàvem a petits passos vacil.lants, com de geisha japonesa, sobre el relliscós i costerut empedrat llepat pels segles i la gent.
El premi no va consistir només en veure el Partenó sota la capa nívea que el realçava com mai, sinó poder-ho fer en solitud i en silenci, un privilegi només donat a visitants de marca quan els tanquen el recinte per a ells sols. 
L'excepció del silenci i la solitud trasbalsava l’esperit més que la neu, a unes ruïnes on l’emoció dels segles sembla garantida cada dia de l’any. Però perquè siguin autèntics, l’emoció i el lirisme demanen una mica d’esperit crític i respecte de la realitat. El Partenó és com és avui, tal com el veiem amb els nostres ulls segons l’ànim del dia i els sentiments contradictoris derivats d’allò que vivim a cada moment.
El Partenó és un fet viu, no una trista ruïna ni un enderroc inintel.ligible. La seva història encarna també la nostra. No és un objecte teòric de curiositat o d’estudi. Té una part sublim i una altra d'imprevisible, precisament perquè l’antiguitat no és una cosa decorativa, de fredor acadèmica, venerable, avorrida i definitivament morta. 
El Partenó és un exemple de perfecció i sobrietat, el monument de l’Atenes democràtica, el símbol actual de Grècia i d’Europa, la traducció en pedra de l’esperit creatiu d’aquell classicisme, una imatge viva de la llibertat, la bellesa i la cultura, lliurada avui a la mirada incansable i tot sovint atònita dels visitants.
Va ser aixecat en només deu anys, del 447 al 437 aC. L’ús intensiu del marbre blanc del Pentèlic constituïa una innovació, possiblement perquè resultava més assequible que el de Paros, considerat fins aleshores de millor qualitat. El temple estava revestit per pintura de vius colors, però el principal impacte el causava la grandiositat, l’elaborat joc de proporcions en dimensions desacostumades. 
El culte que s’hi practicava era a la pròpia esplendor d’Atenes, com un monument destinat a glorificar la ciutat a través de la seva deessa Atenea. L’apogeu es veuria estroncat un cop més per l'enfrontament entre Atenes i Esparta. El lluminós segle V aC es va acabar amb una terrible guerra de trenta anys entre les dues ciutats rivals. Atenes va sortir-ne desfeta, coberta de nou per la neu, a l’espera de la reaparició d’un tímid raig de sol.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada