19 de febr. 2017

La primavera també vol acollir i es manifesta

Al començament de la “mani” d’ahir, al xamfrà dels Jesuïtes del carrer Casp, em va sorprendre sentir als porus de la galta un incipient airet de primavera. Poca cosa, una sensació tènue però clara, incipient però sense confusió, un pressentiment tebi, un tomb atmosfèric sobtat i complidor. També fugisser, volàtil, com un rubor fugaç i reticent. Em vaig aturar un instant, embadalit i perplex. Hi ha detalls que mereixen una pausa i eleven l'esperit. Vaig respirar fondo per confirmar que no era una pulsió lírica meva, una predisposició personal, una suggestió entusiasta i àvida,
un wishful thinking invocat a títol propiciatori.
No, no. Era un buf d’aire de primavera, un tremolor cenyit al principi de realitat, un clima més endolcit d’arestes, menys bronquític que les setmanes anteriors. El vaig saludar amb un salt del cor, sense refiar-me’n en excés, però assaborint el seu punt acerat de vitalitat.
La mimosa i els ametllers ja han florit als redossos, els sembrats deuen començar a lluir un borrissol púber i les faveres a despuntar les flors blanques. Aviat el rossinyol es deixarà sentir de nit al bosc amb una melodia en crescendo, poc després del primer reclam del cucut. 
Ahir a primera hora de la tarda vaig sentir a la galta la premonició de tot això i em va semblar solvent. El sol encara tímid contrapuntava els lúcids grisos de l’hivern amb una destresa de traç capaç de convertir la sobrietat en un luxe platejat. El sol d’hivern és el de més mèrit, el que administra millor la seva força. 
Va ser només instant, però la sensació que l’aire començava a fer el tomb em va semblar inequívoca. La primavera vol acollir.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada